L'Hereu Riera

Un (vell) fantasma recorre Europa, i es diu, aquesta vegada, “setmana de 65 hores laborables”.
Pocs dies abans del present pont de sant Joan aquest senyor fantasma ens va clavar un bon ensurt, als ciutadans, contribuents, treballadors del Vell Continent, a qui el prolongat període de pau -pràcticament inèdit, en aquesta part de món- i bonança econòmica viscut d’ençà del final de la segona Guerra Mundial ens havia acostumat a un cert nivell de benestar, que incloïa la superació dels demencials horaris de treball de 12, 14 i més hores que havien de suportar els obrers encara a final del segle dinou i bona part del vint. Més progrés implicava menys hores de feina, perquè si no, ¿per a què dimonis inventàvem màquines que treballessin per nosaltres?
I de sobte, ara fa tot just una setmana, ens arriba de la Unió Europea un projecte de directriu que amenaça, en el cas (improbable, per sort) que prosperi, de fer-nos tornar al passat: a currar s’ha dit, i ni més ni menys que 65 hores cada setmana…! Si se suposa que progressem sense parar, ¿on està la millora? ¿És que algú ha redescobert les virtuts del treball i ens en vol fer beneficiaris? Què ha passat amb les 35 hores dels francesos?, i els horaris flexibles d’holandesos i alemanys: on han anat a parar? ¿Tan equivocats i fora de comptes anàvem, que ara ens hagin de despertar brutalment del somni, amb aquesta bufetada tan contundent?
¿Érem nosaltres que vivíem, alegres i enganyats, en aquesta mena de Màtrix sociolaboral que en diuen -o en deien- “societat del benestar”, i que ara, per descaradura o per descuit dels dirigents, ha deixat caure el decorat i hem pogut veure la realitat que amagava, amb el seu vell rostre de sempre, lleig i antipàtic, sense maquillar? ¿O són ells, els nostres governants -democràtics o fàctics-, que no ho tenien tot tan ben lligat com es pensaven i/o com ens volien fer creure i el sistema dóna símptomes que els hi pot esclatar als dits, com una petard amb el ble massa curt?
Mentre meditava sobre aquestes abstruses qüestions, topo amb un article de Vicenç Pagès Jordà publicat al setmanari Presència del 2-8 de maig (abans, per tant, de conèixê’s l’esborrany de Brussel·les) i titulat “El dret a la mandra”. Com que ve com anell al dit, el copio aquí sota sencer:

“(…)
El 1883 és un any de traspàs: mor Karl Marx i neix Franz Kafka. Però no
només això: l’activista Paul Lafargue (1842-1911) és empresonat per ‘incitació al pillatge’, i aprofita l’estada a la garjola per revisar una obra que publicarà el mateix any, Le droit à la peresse, on estableix que el treball s’està convertint en el nou opi del proletariat.
“Paul
Lafargue fa números. Els condemnats a treballs forçats piquen pedra
durant deu hores, els esclaus de les Antilles en treballen nou, però a
França hi ha obrers -incloent-hi dones i nens- que en treballen setze.
¿Com és que els avenços tecnològics no han contribuït a reduir l’horari
laboral? ¿Per què els amos de les fàbriques obtenen cada vegada més
beneficis sense que els obrers vegin millorar el que ara en diríem la
qualitat de vida? Lafargue recorda que Jehovà va descansar el setè dia,
i que el seu fill, al sermó de la muntanya, va lloar les flors del camp
i els ocells del cel: ‘No sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta’. I constata que l’autèntic fantasma que recorre Europa és ‘l’amor pel treball, la passió moribunda pel treball’.
Segons els seus càlculs, amb tres hores de feina al dia n’hi ha prou i
de sobra. Ell mateix s’aplica la teoria: el seu llibre no és pas un
tractat indigerible, ni implica una llarga feinada: curt i lleuger, es
llegeix d’una tirada; no com El capital.
“No
al·ludeixo a Karl Marx en va. En un dels seus exilis a Anglaterra, Paul
Lafargue hi va entaular relacions tan estretes, que va acabar casant-se
amb la seva filla Laura. També va viure llargues temporades a Madrid,
on, amb el nom de Pablo Farga, va tenir un cert paper en la fundació
del PSOE, va rebre els elogis de Pablo Iglesias i va publicar nombrosos
articles a la premsa socialista. En castellà, Fundamentos ha continuat
reeditant la traducció que va fer-ne el 1974, però en català no se n’ha
sabut res d’ençà que Llibres de l’Índex va publicar, el llunyà i
preolímpic 1990, El dret a la peresa. ¿Es pot saber què esperen els sindicats per fer-ne una reedició i distribuir-la generosament entre els militants?”
Potser els fa mandra, fer-ho?, pregunto…
No, segur que no. La resposta és molt més seriosa, oi que sí?