El doctor Raxoy ve a Catalunya a ‘caure bé’
Deixa un comentariClavada aquesta pica, l’altre objectiu (mediàtico-polític) important era donar una imatge de partit unit, sota el seu lideratge indiscutible, i net, tres conceptes que, veient la pluja de chuzos que li cauen de punta, al director del PP, fan morir de riure: la lideressa de Madrid, que no para de moure-li la cadira, desapareix de la “Convención nacional” just quan el líder magne fa el seu parlament final, i li fa el mateix favor el líder fidel i elegant mandatari valencià, Francisco (antes Francesc) Camps, que el deixa plantat per tornar a València a fer-se la foto fent un tomb pel circuit de Xest amb un Ferrari California de color blau PP (que ja té pebrots, la cosa!), amb la seva inseparable i no menys elegant Rita Barberá (antes Barberà) al costat i amb els pilots Fernando Alonso i Felipe Massa i el president de Ferrari a darrere, de paquets. (I no farem cap menció especial de l’absència/presència, a la comunió popular, del fantasma de Quintanilla de Onésimo, ja que Ell se’n va excloure expressament i voluntària).
Tercer objectiu: comprovar in situ la persecució del castellà a tot arreu de Catalunya. Com que les cròniques no en diuen res (aquests dies els perseguidors radicals, molt hàbilment, devien romandre quiets), l’endemà dilluns en Jordi Basté li pregunta, a RAC1, sobre aquest punt en particular: No creu vostè que és el català que es troba en perill a Catalunya, i que és en part conseqüència dels anys de franquisme? “A mi, lo que pasó hace 40 años me trae completamente sin cuidado”, li retopa Raxoy, que tot seguit aclareix que ell, tot un liberal, està parlant “de un problema de libertad”, que no és altre, és clar, que el que tenen els pares catalans castellanoparlants de no poder triar l’ensenyament dels seus fills íntegrament en castellà. És una opció, la que reclamen Raxoy i els seus, que se l’haurien de pintar a l’oli si anessin a viure a qualsevol país d’Europa, però a Catalunya és diferent (pensen ells), per unes coses que van passar fa 40 anys i que al doctor Raxoy Brey (tot i ser, com explica, nét d’un dels redactors de l’Estatut gallec del 1936) l’hi porten fluixa…
L’altra setmana va marxar d’aquest món (vid vilaweb), amb 100 anys de vida a coll, el mestre d’antropòlegs francès Claude Lévi-Strauss, i ho va fer, diuen, decebut d’aquest segle viscut i conviscut amb els mesells poderosos que no han entès o no han volgut entendre que no hi ha cultures superiors a d’altres (i doncs no hi ha llengües més de tot que altres, independentment del nombre de parlants que tinguin). Si els poderosos de la terra haguessin fet cas d’aquesta doctrina tan senzilla, el planeta s’hauria estalviat un munt de conflictes, incloses les sagnants i terribles guerres que van esquitxar el segle passat. Les guerres planetàries s’han acabat -esperem que per sempre-, però no pas els conflictes, i poc ho faran mentre el comandament estigui en mans dels irresponsables tossuts, creguts, curts de vista i mesells que marquen les rutes i les derives per on hem de passar després forçosament tots els altres.
Senyors diputats del Parlament europeu:
Hem vingut davant de vostès un grup de parlants d’una llengua europea que en diversos moments de la seva història ha tingut una producció i una qualitat de primer ordre. Una llengua que durant els segles XII al XV va comptar amb una prosa i una poesia de gran riquesa i subtilitat en tots els terrenys de la vida pública i privada, administratiu, científic, històric, filosòfic, religiós i literari. Amb figures de talla internacional con Ramon Llull, Ausiàs March, Jaume I o Sant Vicent Ferrer. Aquesta diversa i rica manifestació cultural és editada, traduïda i comentada encara avui per erudits d’arreu d’Europa.
Després dels segles medievals aquesta llengua va sofrir un afebliment en la vida pública i escrita que va durar diversos segles, però des de mitjan segle XIX fins avui s’ha tornat a recuperar: ha tornat a donar grans obres de creació a la comunitat internacional i ha traduït la literatura més important de qualsevol llengua. Aquest ressorgiment ha estat degut gairebé exclusivament a la voluntat de les diverses comunitats catalanoparlants de preservar la seva llengua i la seva cultura i a l’esforç popular per aconseguir-ho. Avui mateix els parlants d’aquesta llengua hem aconseguit de tenir un domini lingüístic específic d’internet, “.cat”. En molt pocs moments hem comptat amb una estructura política que donés suport a aquesta fèrria voluntat de salvar la nostra cultura; al contrari, generalment aquesta estructura ens ha estat adversa, fins i tot greument adversa en diversos períodes.
Efectivament, l’organització política que ha tingut durant els darrers segles l’espai que avui constitueix la Unió Europea, i concretament la que té actualment, ha fet que aquesta llengua i la cultura que s’hi vehicula manquin del suport imprescindible per poder sobreviure en les condicions del món d’avui, en què impera la globalització, la mobilitat, les migracions, els grans trusts econòmics, els totpoderosos mitjans audiovisuals i en què les llengües demogràficament o políticament més fortes s’imposen sobre totes les altres i les arraconen, especialment les que no compten amb el suport polític adequat.
La nostra llengua es parla en quatre Estats europeus (França, Espanya, Itàlia i Andorra) i té un nombre de parlants efectius d’uns vuit milions de persones, un nombre més gran que diverses de les llengües que la Unió Europea reconeix, acull i protegeix com a llengües de treball de ple dret pel simple fet que tenen un Estat al darrere, la qual cosa proporciona a aquestes darreres llengües una estabilitat i una potència expansiva encara més grans i més desproporcionades sobre les altres llengües.
La Unió europea ha donat proves de voler preservar els valors culturals i distintius dels diversos pobles que la formen, però fins ara les comunitats catalanoparlants no han pogut beneficiar-se d’aquesta voluntat a causa de les circumstàncies estrictament polítiques a què ens hem referit. Demanem, doncs, per a la nostra llengua el mateix reconeixement i el mateix suport que reben les altres llengües al.ludides; això és, el reconeixement polític i legal i el suport moral i econòmic imprescindibles per poder superar els greus desavantatges soferts durant segles i poder-se desenvolupar amb normalitat en el complex món actual.
Moltes gràcies per la seva atenció i per la bona voluntat que no dubtem que aplicaran al nostre cas.
_______________________________________
_______________________________________