L'Hereu Riera

Del Far-West celtibèric ens arriben els ecos de la nova cavalcada, a voltes al pas, sovint al trot, de tant en tant al galop, de la recuperada, rescatada, rescabalada, revalorada superministra de Vies i Autovies, Juanita Maleni Álvarez, que en dues fulgurants reaparicions a la finestra catòdica ha vingut a dir que, tipa com va quedar, en la seva primera època de maquinista del Foment, dels esbroncs que se’n va emportar arran dels repetits retards en els programes i dels incompliments del calendari marcat sobre l’arribada del TGV a Catalunya, i més concretament a Barcelona, a partir d’ara ja no donarà més dates límit: el tren arribarà (a Girona, a la frontera francesa…, als punts que falten per arribar a connectar, en el trajecte invers a la lògica que segueix el sui generis tren d’alta velocitat espanyol, tan sui generis que té nom propi i tot, ja que tot fa bullir l’olla, caram!, i millor si és amb Avecrem), el tren arribarà, doncs, quan arribi: un dia o altre, a una hora o una altra, com ha passat sempre, i punt. Arribarà segurament amb una mica de retard, però això és consubstancial amb els trens espanyols, de manera que, si fins ara els soferts clients de la transiberiana Renfe hem suportat totes les esperes amb grans dosis de paciència (un servidor té molt gravat a la memòria RAM personal un viatge delirant, Montgat-Girona, de 8 hores 8), doncs no vindrà d’una mica de paciència més.
Això que diem de les vies es pot fer extensiu a les autovies, és clar, depenent com depenen de la mateixa màxima responsable. [Tot un detall, sigui dit de passada: un regal en senyal d’agraïment del ZP reelegit amb els vots útils i anti-PP dels catalans]. Podem parlar, per exemple, per no anar més lluny, d’una que ens toca de molt a prop: l’autovia que es troba pujant (de Madrid, s’entén) a mà dreta.

‘Ni partía ni doblá’, sinó marcant territori

La filosofia montilliana parla de “fets, i no
paraules”, un eslògan que està en sintonia amb aquella lletania que
solen usar els unionistes espanyols per despatxar les reivindicacions
nacionalistes alienes a les seves: “això no és el que interessa de debò
la gent”. Contra el “debat identitari”, que en diuen ells, i que segons
ells només serveix per perdre temps, energies i diners, contra la
“reivindicació constant i victimista que només crea frustració”,
oposem-hi els fets, que això sí que és parlar en plata. I encara més si
aquests fets són fets consumats, dels quals en podríem fer una llista
llarguíssima: des de les xapes uniformistes dels cotxes a la llei de la
Dependència, de la prohibició absoluta i rodona de fer referèndums sobre l’autodeterminació a la
imposició de la tercera hora de castellà a les escoles…, per enumerar només alguns
exemples actuals.

Però és que aquesta pràctica ve d’antic, de tan enrera en el temps com el de la mateixa existència d’Espanya. Un
d’aquests fets consumats que la història -malgrat tot- registra va ser
el Tractat
dels Pirineus, pastat el 1659 entre l’inefable Lluís XIV de França i
Felip IV de Castella, que va signar-lo d’amagat i passant olímpicament
de les Corts Catalanes, i pel qual el Rosselló passava a pertànyer a la
monarquia francesa i els catalans rossellonesos passaven a ser
forçosament súbdits del fantasmagòric “rei Sol”, i francesos s’han
quedat, i tothom sap amb quines arts els han convençut per ser-ne, des de llavors…

I, com a bona espanyola, i bona servidora com és d’aquesta filosofia, va venir la ministra Álvarez fa uns pocs mesos a inaugurar -pràcticament ella sola, ja que els alcaldes del traçat li van fer el buit, emprenyats amb ella- el tram de nova autovia construït en només 4 anys entre la cruïlla de Caldes i la de Riudellots de la Selva, a la carretera general N-II.

En realitat, però, la ministra no va pas venir a fer el peripé i a tallar la cinta, sinó a fer pipí, com fan moltes espècies animals: per marcar territori. La pixaradeta és ben evident, indeleble i
eloqüent: té forma de cartell, i hi diu “Autovía del Nordeste”, que traduït del castellà (perquè han tingut els pebrots de fer-lo en el seu idioma), vol dir: “Això és territori espanyol, exactament del quadrant nord-oriental de la Nació que ens dóna la gana de tenir, i a veure qui és el guapo que ens diu el contrari”.

I una mica més avall, en un altre punt del llarg trajecte -8 quilòmetres- inaugurat
després
d’haver superat nombrosíssimes dificultats tècniques (tot i ser
perfectament
recte i pràcticament pla, es veu que era ultracomplicat, i no pas com
al túnel que passarà arran de la Sagrada Família, que serà supersenzill
de fer i ultrasegur), n’hi ha un altre on
es llegeix, amb lletra clara i grossa, “Perpignan”, un
detall, només un detallet sense importància (per als catalans, que no n’hi donem, a aquestes minúcies,
i per això sempre ens marquen gols per l’escaire), que ve a significar que la ciutat de “Perpignan”
és a l’altre costat de la ratlla, “a França”, de la mateixa manera
que aquesta banda d’aquí és Espanya, d’acord amb el Tractat dels Pirineus –“recuerdan
ustedes?”-. Per la mateixa raó –“hoy por ti, mañana por
mi”-, a la banda “francesa” de la ratlla fronterera del
Pertús s’hi troba el cartellet blau amb la corona d’estrelles grogues i la
llegenda “España”, que diu al viatger que està travessant la porta d’entrada a aquest gran país, just allà, i no pas 300, o 400 o 500 quilòmetres més avall… Tot això només són detalls, però.

Però és que és
precisament sobre aquests detalls, sobre aquestes parides -els cartells, les
matrícules dels automòbils, les seleccions esportives, les banderes…-, que
Espanya està construïda, i és amb ells que es visualitza… Com que per dins és
buida com una carbassa, l’aspecte exterior, la vestimenta, la disfressa, és de
la major importància. L’estètica té la missió màxima de tapar la (falta de)
ètica: no és cosa de broma, doncs.

[Abans de tancar l’edició d’aquest post m’arriba la notícia del dia: Espanya ha guanyat, 2 gols a 1, el partit contra la selecció de jugadors humans de futbol de Suècia, de manera que es va confirmant allò que ja sabien a la COPE: que Déu és espanyol. Doncs res, com diria el senyor Marcel·lí: ¡Adelante!]