L'Hereu Riera

D’aquelles pluges.
“Aquesta crisi, que la paguin ELLS, els que l’han provocat!”, criden les pancartes.
En una nova entrega a la premsa, l’historiador Xavier Díez publicava en el diari d’ahir un altre interessant article, una nova i brillant dissecció del mig difunt que tenim damunt la taula, del qual es descriuen els mals presents, però no se’n diuen, tanmateix, les causes, ni immediates ni remotes. Novament: ¿de què parlem, de baixar la febre al malalt o de fer que deixi de pendre el verí que li provoca aquestes febrades intermitents i cícliques?
L’article (“Cop d’estat financer”), està redactat com una mena de drama amb tres protagonistes [en blau, els dolents de la pel·lícula i les seves eines de fer mal; en vermell, la classe política, els governs, covards i submisos, i les seves misèries; en verd, el poble ras, ase dels cops, víctima desorientada de la incompetència i la desídia d’aquests i de la malícia d’aquells]:

«Sostenia Balzac que darrere de cada gran fortuna sempre s’amaga un
crim. No és menys cert que al darrere del que anomenem crisi s’amaguen
una colla de criminals. La situació actual, marcada per milions de
drames personals, angoixes i incerteses, i que és presentada pels
poders públics com una catàstrofe natural, en realitat té causes
concretes, responsables tangibles i solucions únicament doloroses per
als seus inductors. El principal problema és la confusió propiciada per
les cortines de fum hàbilment expandides entre l’opinió pública. Es
parla massa del detonant (les hipoteques subprime), poc de
l’explosiu (el sistema financer) i encara menys del combustible (el
capital especulatiu). En realitat, som on som perquè les autoritats
nacionals i internacionals han deixat el codi de circulació de capitals
al lliure albir de qui condueix els tràilers més pesants sense importar
els conductors esclafats damunt l’asfalt o els milions de vianants sota
les rodes. Els governs van retirar la policia de les carreteres
globals, i aquestes han estat ocupades pels bandolers financers. Així,
el discurs dominant en el si dels fòrums econòmics es limita a defensar
el grapat d’individus que es consideren amb el dret de viure luxosament
de l’esforç aliè, és a dir, a defensar els drets dels inversors, en
detriment del 98% de la població mundial.

…

»Després del col·lapse
financer, quan la ciutadania i les classes populars han hagut de sortir
al rescat dels més rics (mitjançant els seus impostos), les grans
fortunes han vist amenaçat el sistema que els ha afavorit i s’han
dedicat, per tant, a marcar estretament els diferents governs. Ho han
pogut fer sense grans problemes. Els seus xiringuitos econòmics, com les agències de rating,
els laboratoris d’idees, els mitjans de comunicació de la seva
propietat i un món acadèmic corromput pel finançament privat han
considerat, com a acte de fe irracional, el manteniment de l’actual
sistema que ens ha dut vers el desastre. La submissió del sistema
polític per evitar aquesta situació ha fet la resta. Objectivament, en
situacions com la present el govern hauria pogut nacionalitzar la
banca, o haver actuat com a prestadora amb la intenció d’injectar
diners a empreses pròsperes sense liquiditat. O expropiar els
habitatges dels propietaris insolvents i llogar-los-les a preus
raonables. O emprar els diners lliurats a la banca privada per crear
directament milions de llocs de treball públics per evitar el drama de
la desocupació. S’estima que 220.000 milions d’euros, el 22% del PIB
espanyol (5.000 euros per persona) han tapat els forats dels Botín de
torn. Ni Maria Antonieta, no hauria dilapidat tants diners entre
l’aristocràcia!

»Tot parafrasejant el president Montilla, si ens
atenem als fets, no a les paraules, n’hi ha per assaltar la Bastilla!
En l’anterior legislatura el govern socialista va reduir el tipus màxim
impositiu del 48% al 43%. Va suprimir l’impost de patrimoni. No ha
volgut ni sentir a parlar d’eliminar les Sicav (xiringuito
fiscalles grans fortunes dissenyat per Boyer que serveix a per
tributar un testimonial 1%). Amb aquests precedents i en les actuals
circumstàncies, quan Rodríguez Zapatero plantejà una tímida pujada dels
impostos directes, el poder mediàtic, a les mans de les grans fortunes,
el va amenaçar amb la guillotina, i al final la cosa ha acabat amb un
simple increment de l’IVA, impost socialment discriminatori. Davant de
qualsevol vel·leïtat socialdemòcrata, Davos i The Economist van
assetjar el president espanyol fins que es tragué de la màniga el
retard de l’edat de jubilació, amb la finalitat que els més rics
tinguessin assegurat menys impostos i més finançament públic de
l’activitat especulativa, i sobretot que escenifiqués la submissió
espanyola a Wall Street. Finalment la CEOE continua atacant amb
l’exigència de salaris menors i una precarietat laboral més gran. Tot
plegat, assistim a un seguit d’emboscades macroeconòmiques en el
context del gran cop d’estat financer que experimentem, en què les
grans fortunes pretenen escenificar el seu desproporcionat poder. Al
cap i a la fi, ja tenim el precedent del corralito, en què els grans inversors internacionals es van apropiar desvergonyidament els estalvis de milions d’argentins.

»I
encara volen pactes i invents per sortir de la crisi? Malauradament, la
situació no és tan complexa ni tan difícil com pretenen fer-nos creure.
És d’una simplicitat pròpia de pel·lícula de l’Oest. Com a Els
set magnífics,
una colla de delinqüentsun poble
mexicà acovardit i desorientat roben i extorqueixen impunement . L’únic final feliç possible és que els
dolents paguin pels seus crims. I caldria que fos ben aviat. En cas
contrari, davant la incapacitat del sistema polític, sembla inevitable
una crisi de la democràcia parlamentària d’imprevisibles conseqüències».

Hi ha un altre final possible, i encara més feliç, i doncs aquest que diu l’historiador no seria l’únic: es tractaria de crear els mecanismes necessaris (legals, és a dir, legislatius) que impedissin l’existència d’aquests dolents amb tant de poder -un poder desproporcionat, com diu Xavier Díaz- per fer mal, amb capacitat per doblegar els governs a la seva voluntat i per reduir la gran massa de ciutadans a un ramat d’assalariats obedients i indefensos.

Aïllem la incògnita: Com s’amassen les grans fortunes? S’amassen, de generació en generació, d’una banda, i per associació d’iguals -d’afortunats-, de l’altra, perquè les lleis existents ho permeten, o perquè les lleis que haurien d’impedir-ho són inexistents. Vist així, la democràcia parlamentària actual (als -pocs- països que en tenen) és un miracle, un luxe, i tindrà sempre una existència precària, estarà sempre en perill de desaparèixer, mentre els polítics (ara tan complaents amb el poder) no decideixin defensar-la promulgant lleis que la blindin dels grans depredadors: simplement assegurant-se que no en neixin, i que els que ja hi ha no creixin més, que no es facin encara més grans (la seva fam és il·limitada) i sobretot que no es reprodueixin.

__________________________________________

ps: D’una d’aquestes cuques ressenyades, la CEOE, en parlarem en un nou post, perquè la cosa dóna de si…

[_{Il·lustració de l’entradeta: Grau (del Fakebook)}]