L'Hereu Riera

25 d’octubre de 2014, dv

Dia de pànxing, novament. I de preparar les maletes, però: avui és l’últim dia per comprar les quatre cosetes que puguin faltar, recuerdos de Guatemala per a la família i els amics, bàsicament.
Total, que anem a parar altre cop al mercat d’artesania, d’on t’ho enduries tot, perquè està ple de fòtils fets amb molta gràcia; i també seria la manera de no patir per si et descuides d’algú, tanmateix!
Al migdia se’ns afegeix en Jan, que havia sortit de bon matí (encara de fosc, de fet) per pujar a peu, amb una colla i un guia, al Volcán de Fuego, que aquesta vegada està tranquil, adormit en una de les seves inquietants migdiades.
Més tard (més tard del que havíem dit, visca la puntualitat, haha!) passem a buscar en Tano i l’Angélica per anar a veure l’entrenament dels nanos de Transiciones, en una pista de bàsquet a l’aire lliure que es troba en un extrem de la ciutat, just al costat de les ruïnes d’un gros monument pre-colombí que no he aconseguit catalogar.
Aquest matí feia un sol que esquerdava les pedres, però ara cau una pluja que les mulla totes, també les pre-colombines, que no en deuen haver vist ni res, de caure aigua del cel…! Però ja pot ploure, que l’equip de Transiciones fan com si fossin a cobert: tenen unes hores per entrenar-se cada divendres quan pleguen de la feina, i les aprofiten totes.
Seguim una estona les seves evolucions per la pista. Entre ells hi ha un ambient collonut, i no paren de fer conya, però es veu de seguida que hi ha nivell, i moltes hores de rodatge. Poca broma, amb aquest equip, perquè, a banda que estan molt ben ormejats (what else, si es fan ells mateixos les cadires de rodes amb què competeixen?), aquí hi ha mitja selecció nacional de basquetbol en cdr de Guatemala…!
  

Mentre els observo, el pensament se me’n va a fer tombs sobre la discapacitat d’aquesta colla: ¿com s’ho deuen muntar en el seu dia a dia, en un país tan complicat com aquest?, fins a quin punt té sentit, la “solidaritat”? Tots aquests dies m’he estat llegint fragments del llibre d’en Gustau Nerín sobre aquesta qüestió (Home blanc busca negre pobre), que pel títol semblaria que en parla de manera més o menys festiva, i res d’això: és pràcticament tot ell una diatriba contra una certa manera d’entendre la solidaritat, i sobretot de practicar-la, que et deixa fet caldo, a cada lectura. Més que “desmitificar la solidaritat”, com diu la ressenya del llibre, la deixa en calçotets –o en calces–, per dir-ho suau.
És cert que en Nerín, que és antropòleg, a més de cooperativista, parla exclusivament de la solidaritat europea al continent africà, però segurament es poden extrapolar bona part de les seves observacions a d’altres parts del planeta. Ara bé: en el seu document no apareix per a res la solidaritat envers els discapacitats específicament, i encara menys entre discapacitats, com és el cas de GERDD, que s’escapa completament de la visió emprenyada i escèptica d’en Nerín, però perquè primer ja s’ha escapat de la previsió dels que programen la solidaritat. Curt i ras: en aquest marc (que no contempla els discapacitats com a subjecte ni objecte específic d’ajuda) no hi hem encaixat mai, i continuem sense encaixar-hi, i menys ara que la solidaritat, en conjunt, està com congelada, per no dir en franca retirada, si més no en uns quants fronts on abans (abans de la crisi) tot era pàtria i alegria, a l’hora de despendre i invertir en els famosos i escatainats projectes (com em va arribar a afartar, la parauleta, en un moment donat entre aquella abundància de recursos!), projectes de cooperació amb els més desfavorits (si aquella expressió m’exasperava, aquesta em fa enfilar per les parets directament)…

Últim Sopar. I aviat a retiro: demà hem de ser a les 9 del matí al Pollo Campero, on en Jan ha reservat una taula, per veure en directe per TV, atenció!, el partit de futbol Barça-Madrid, que abans en deien el Derbi i d’un temps cap aquí és el Clàssic, d’ençà que els periodistes van descobrir que això dels derbis anava de rivalitat a escala local, domèstica. I realment no deu ser el cas, si els aficionats madridistes solen rebre el seu equip (i sobretot el contrari, com si fos l’enemic) fent voleiar la bandera espanyola (sovint adornada amb la gallina franquista, per cert, que es veu que aquesta no mueve al desorden, tot i no ser constitucional, teòricament)…
Hem calculat que quan acabi el matx de la màxima rivalitat ens quedarà el temps just per anar a l’aeroport a agafar l’avió que ens tornarà a casa.