L'Hereu Riera

Tornada a Aguacatán, però per la ruta civilitzada, això és, fent marrada per la capital. Plantejada la qüestió de repetir o no el trajecte per les muntanyes del dia abans, no hi ha hagut discussió: ni parlar-ne, de passar per la mateixa ruta!, de manera que deixem Cobán encantats amb la perspectiva de trepitjar tot el dia carretera asfaltada i transitada (i molt!). Farem el doble de quilòmetres (o més), però els farem més tranquils i descansats; o si més no, aquesta era la teoria.

Les primeres hores de viatge són, efectivament, molt agradables; en aquesta part del país la geografia apareix més amable, sense deixar de mostrar mai totes les tonalitats del verd (no hem vist en tots aquests dies ni un conat d’incendi forestal: és gairebé impossible), i tornem a veure’ns submergits en el peculiar trànsit guatemalenc. Només interromp de tant en tant la bona marxa del nostre bus un tall de carretera per obres (que els pagesos aprofiten per vendre els seus productes als passavolants aturats momentàniament) o bé els inevitables i importuns ressalts (que a Catalunya en diem també esquenes d’ase), que són a tot arreu, i la majoria molt bèsties. Si no afluixes la marxa has begut oli, com ens passa en un que don Magno no ha vist a temps i que ens fa saltar a tots, dins el trasto, com sacs de patates.

En canvi, contràriament a les informacions oficials, no hem vist enlloc, que jo recordi, ni una sola patrulla de trànsit, ni un motorista, cap control, ja sigui per les infraccions del codi de circulació o per les del codi civil…

     

Uns controls que sí que ens han fet passar, aquests dies de voltar pel país, eren a la línia de demarcació entre departaments, per evitar que traspassin de l’un a l’altre determinats tipus de fruita. És ben curiós, però és així, i la raó sembla que és evitar la possible propagació d’alguns tipus de plaga. De tota manera, els funcionaris eren tan poc estrictes (pràcticament es van limitar a preguntar-nos si dúiem tal o tal altra fruita), que dubto que el filtre fos gaire útil.

Arribem a Guatemala City amb pluja, sota un cel gris que no té res a veure amb el de les hores precedents. Hi entrem pels distritos del nord de la ciutat, vorejant els suburbis, i enmig del trànsit, intensíssim, em quedo amb dues imatges: una és la d’un cotxe funerari, atrapat al carril del costat del nostre, amb una corona de flors al sostre; i l’altra (relacionada amb aquesta) la dels motoristes, que aquests dies han sigut notícia de portada, arran d’una nova llei que els obliga a portar una armilla fosforescent i de color taronja, com fins ara, però a més a més amb el número de la matrícula de la moto imprès al dorsal i també al darrere del casc, i això val per al conductor i per al passatger.

La justificació d’aquesta sorprenent mesura és fàcil: es tracta de combatre una especialitat dels delinqüents urbans que consisteix a parar-se en un semàfor al costat del primer vehicle de la fila, amenaçar el conductor amb una pipa, robar-li pertinences i calés (en el cas que aquest no afluixi la mosca, el lladre l’ultima –com diuen els periodistes de successos– amb un tret) i sortir cagant llets per perdre’s entre el trànsit.

Pel que he pogut veure, la mesura ha sigut molt criticada, per molestosa i poc efectiva, i crec que els detractors tenen raó: ¿què impedeix als lladres falsificar la matrícula de la moto o el número imprès a l’espatlla? Allò de feta la llei, feta la trampa deu ser exacte, en aquest cas.

Feta la circumval·lació a Guate City, ens afegim al xombo de vehicles que abandonen la ciutat per anar a passar el cap de setmana fora, i finalment parem a dinar en un Pollo Campero a peu de carretera, tan concorregut com tots els que hem vist fins ara, o més. En acabat, en el mateix aparcament, rodejat de botigues, fem un cafè curt, tot un luxe, en una cafeteria que també sembla d’estil europeu, i hi afegim un raig del rom que hem comprat allà mateix…, en una farmàcia!

Quan reprenem la marxa, el cel tapat ja fosqueja, i mentre es va fent de nit descobrim que la roda avariada d’ahir va quedar tocada també de la llanta, de la part metàl·lica (aquí del pneumàtic en diuen llanta, i és un embolic), i amb el moviment els espàrrecs que l’aguanten han cedit i no subjecten bé, i això es tradueix en un soroll cada cop més insistent.

És inquietant, perquè encara ens falta un bon tros per arribar, i no sabem si podem quedar tirats en qualsevol moment o què. Parem en una gasolinera per veure bé l’abast de la tragèdia, i sembla que no hi ha perill de trencament, però ens veurem obligats a anar més lents del compte, i per tant el viatge s’allargarà, per si no ho feia prou…  

Trampegem la situació com podem, posant bona cara al mal temps, però en Murphy ja s’encarrega d’empitjorar-lo: la pluja es converteix en boira, a partir de Cuatro Caminos, una boira espessíssima que obliga a afluixar encara més la marxa, i la carretera mentrestant s’ha quedat altre cop solitària. De sobte apareix enmig de la boira una pickup (picop, diuen i escriuen la gent del país) arrambada a la cuneta i amb una dona al costat fent senyals perquè parem, però no ho fem: és un truc molt usual per desplomar els pobres desgraciats que piquen l’ham.

Finalment passa allò que semblava impossible: arribem a Aguacatán, sans i estalvis, gracias a Dios, després de 15 hores 15! de carretera, tres més que en l’interminable camí d’anada. En un tres i no res tothom s’ha ficat al sobre. Demà serà un altre dia.