L'Hereu Riera

 
 
Completa demostració, en el dia d’avui, de la mena de diàleg que la Meseta medieval ens proposa per anar navegant ben units per les amistoses aigües del Proyecto Común, sense canviar el rumb que ens ha de portar, als catalans de merda d’ara, a la feliç dissolució en l’Espanya una i en la seva apostoflant llengua comuna.

 
Començo el dia sentint els tertulians habituals que debaten sobre l’última pensada de l’integrisme carpetovetònic: clavar la queixalada en la mainada que cada dia més abundantment acompanya els pares en la reclamació d’una Catalunya sobirana. Segons els que s’han passat tres-cents anys rentant-nos el cervell perquè hi entaforéssim la seva noció de nació, la seva castellana idea de la realitat, els tendres nens i nenes catalans són “adoctrinats” en l’odi envers Espanya…, com si Espanya no fes ella sola mans i mànigues per fer-se odiosa. Una de les coses que la fan més odiosa és justament l’absoluta incapacitat per a l’autocrítica (repasseu l’exemple recent del fiasco olímpic castellà, les reaccions furibundes al qual deuen haver fet odiós Madrid al COI i deuen haver tancat per a la ciutat la porta d’accés a uns hipotètics JJ OO per una bona temporada), i tinc la impressió que cada dia més gent s’adona d’aquesta evidència, fins ara restringida als catalans i als altres pobles peninsulars igualment espanyols per decret-llei.

Els noticiaris del vespre ens informen de l’altra oferta del dia (dues pel preu d’una): el Tribunal Constitucional rebutja la recusació del seu president plantejada per la Generalitat i el Parlament de Catalunya, atès que el senyor magistrat, un tal Pérez de los Cobos, és militant del PP, o ho havia sigut, i com a tal s’havia significat pel seu anticatalanisme. A Espanya aquest insòlit desdoblament de personalitat no obsta, doncs, perquè l’home presideixi l’alt tribunal que ha de dirimir, amb freda imparcialitat, els calents conflictes puntuals derivats del Conflicte permanent entre aquestes dues nacions, estructuralment i conceptualment incompatibles.

Per completar el menú, de postres ens serveixen que aquesta tarda la presidenta del Congrés de Diputats ha retirat la paraula al portaveu d’ERC, Alfred Bosch, perquè defensava, en anglès, la causa dels mestres balears contra el decret de trilingüisme amb què el govern Bauzà vol desplaçar el català insular a la condició de llengua residual. Espanya: quin cansament enorme, quin fastig oceànic produeix la sola contemplació d’aquest mamut obstinadament monolingüe!

Aquest últim escenari ens porta a la figura de l’escriptor “gironí d’adopció” Javier Cercas, que va fer una diana editorial fa un temps amb la publicació d’un llibre sobre el cop d’estat perpetrat per Tejero, Armada i companyia el febrer de 1981 i que va ser l’inici de la fi de la fantasmada de l’Estat de les autonomies, les escorrialles del qual estem vivint avui acceleradament. Es veu que el noi Cercas va publicar dies enrere un article a El País (abans El Pais) en el qual titllava de “totalitarisme soft” l’ascens i eixamplament del sobiranisme català. Ho explicava avui mateix al diari Jaume Clotet: “Davant la falta d’alternativa convincent, i davant l’allau d’arguments emocionals o quantificables en favor de la secessió, els partidaris de la unió amb Espanya acusen els sobiranistes de totalitaris. Sincerament, esperava més de Javier Cercas”. Jo també: la decepció ha sigut descomunal. Fa uns dies vaig tenir a les mans el llibre en qüestió, Anatomía de un instante, però anava carregat i no el vaig comprar. Ara me n’alegro, perquè penso que si el seu autor té la percepció que demostra tenir del procés que estem vivint ara mateix i a la nostra pròpia terra, ¿com puc pensar que afini en l’anàlisi d’un succés tan llunyà en el temps i en l’espai, físic i mental? Si us en voleu convèncer, podeu llegir la resta de desbarrades a l’escrit d’en Clotet: “Afirma Cercas”.

Com tots els apologetes del negoci de la Unidad, en Cercas no entén (o no ho vol entendre, atesa la seva condició de català de Girona), que la raó per la qual els catalans volem fotre el camp d’Espanya és la mateixa Espanya. Ja poden anar tocant tots els flabiols que tinguin a l’abast, doncs, que el diagnòstic està fet, i fet per una societat catalana que ha madurat i no la tornaran pas a enganyar així com així.

Un dels flabiols sonants més celebrats és el que va bufar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría l’endemà de la gran, enorme cadena humana de 400 quilòmetres de catalans. Sobre aquest estratagema argumental tan curt de gambals ha escrit unes ratlles impecables el redactor d’El Punt Avui Xevi Sala, que comparteixo més avall amb els que llegiu aquestes meves. Abans, però, deixeu-me que enllaci amb dos articles més d’allò més convenients pel moment present: “El caso de los catalanes”, escrit recentment per Enric Juliana a La Vanguardia, situa el debat en el seu punt exacte, i el lector en el punt correcte de la perspectiva de les coses; l’altre, d’Eugeni Casanova (“A França li convé un estat català”), desmenteix un altre tòpic com és el del teòric isolament de Catalunya, en la seva determinació de caminar sola. Allò que deia el president Companys que “totes les causes justes del món tenen els seus defensors” i que “en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres” no és ben bé cert: també té els interessos de les nacions que la veuen com una potència comercial, així que deixi anar el llast espanyol. Aquella sentència que algú va dir d’Anglaterra, que “no té amics ni enemics permanents, només interessos permanents”, és una raó de pes, tan cínica com vulgueu però inapel·lable, que és aquí, al tombant de la cantonada.

Aquest és el text de l’amic Xevi Sala, que la clava: