L'Hereu Riera

Això s’ha de fer saber. Vaig veure la notícia al diari, però després he trobat aquesta nota al blog d’en Quim Bonaventura, vicepresident de Mifas, i la reprodueixo aquí perquè subscric els seus comentaris, però també per ajudar a fer difusió d’aquesta iniciativa, que aplaudeixo amb mans i orelles, que diria el més llarg i agut dels germans Marx:

Ahir divendres [17 de juliol] va haver-hi a MIFAS una petita roda de premsa per
presentar la plana web sobre l’accessibilitat de les platges de la
Costa Brava. La notícia ha sortit publicada avui als dos diaris de
Girona, també diferents emissores de ràdio varen interessar-se per la
feina feta per part de dos socis de l’entitat. S’haurà de veure la
repercussió que té aquesta informació, l’impacte que pot produir als
Ajuntaments implicats. Tinc la lleugera sensació que no interessa massa
el tema. Són oportunitats de negoci que en altres indrets saben
aprofitar bé i aquí costa més que tot això s’entengui. En fi,
s’haurà d’anar veient. La fotografia és del moment que va fer-se la
presentació. Per veure’n la web cliqueu aquí

He subratllat aquesta frase del final perquè em sembla important remarcar el concepte, les “oportunitats de negoci” que diu en Quim. L’accessibilitat s’ha d’entendre com un dret de les persones discapacitades, que tanmateix ha costat i costa de conquerir, i les conquestes aconseguides són tant mèrit de les persones que s’hi han trencat les banyes, en una lluita llarga, difícil i sovint esgotadora que encara no ha acabat, ni molt menys, com de les persones amb responsabilitat a les diferents administracions i també en l’àmbit privat (el Codi d’Accessibilitat de Catalunya distingeix entre espais públics o de domini públic i espais privats d’ús públic, i tenen diferent afectació de la llei) que han demostrat sensibilitat envers els problemes de mobilitat de les persones discapacitades i voluntat de solucionar-los-hi, si més no fins allà on ha sigut possible en cada cas.
Ara bé, més enllà del camp dels drets i de la sensibilització, hi ha aquest altre aspecte de la qüestió al qual haurien de parar atenció els empresaris de l’hoteleria del nostre país, tan atents i servicials com són envers el turisme com a indústria que és de les més importants de Catalunya, si no la primera: el turisme per a discapacitats és una oportunitat de negoci, i és una oportunitat perquè encara no s’ha explotat.
I és ben estrany, perquè la gent que porta aquesta indústria està en contacte permanent amb el públic estranger que un any darrera l’altre des d’en fa ja una pila ve al nostre país a estiuejar, i han de saber per força que a la resta d’Europa, que per les raons que sabem van més avançats que nosaltres, les persones discapacitades no es tallen ni un pèl a l’hora de viatjar a les destinacions turístiques habituals -i per tant a Catalunya també-, això d’una banda, i de l’altra que en els seus països respectius els discapacitats tenen a la seva disposició moltes més possibilitats que aquí de disfrutar del lleure, de l’esport, de la cultura, i tot això es tradueix en ingressos, naturalment.
Per què aquí els costa tant d’entendre, com apunta l’amic Bonaventura? Quina mena de mentalitat els fa tan reacis a obrir els seus negocis també als turistes discapacitats -nacionals o estrangers- que visiten els centres d’oci? Deu haver-hi alguna explicació, però mentre algú no la trobi, això es queda en un absolut misteri, tan incomprensible com absurd.

[Foto de l’entradeta (afusellada també del blog d’en Quim): en Xavi Terradas i en Manu Heras, factòtums del mapa d’accessibilitat de les platges de la Costa Brava -ben documentat i exhaustiu: de Portbou a Blanes-, en la roda de premsa de presentació. No cal dir que em trec la barretina per la feina feta, companys!]