L'Hereu Riera

Nova xerrada a la biblioteca pública de Salt, dissabte passat, i novament sobre els moviments revolucionaris a l’Amèrica Llatina, aquesta vegada sobre la “Revolución Bolivariana” de Veneçuela, just quan se’n compleix el desè aniversari i poques hores abans que el país anés a votar, per segona vegada, la reforma constitucional que hauria de permetre a Chávez presentar-se a les eleccions una quantitat indefinida de vegades —i no pas, com s’ha dit aquests dies, perquè el “dictador” veneçolà es pugui perpetuar indefinidament en el poder… Aquest va ser un dels primers desmentiments que va fer el conferenciant, Luis Alegre Zahonero, professor de filosofia a la Complutense de Madrid i militant d’Izquierda Anticapitalista, i company, doncs, de professió i confessió de Carlos Fernández Liria i coautor, amb aquest, del llibre Comprender Venezuela, pensar la democracia, del 2006.
En aquesta línia de desfer malentesos i tòpics, del primer que va parlar el professor madrileny va ser de “operació de propaganda”, de “guerra psicològica” contra el procés txavista a Veneçuela, de “deformació de la realitat” i de “ridiculització” del màxim protagonista de la Revolució, Hugo Chávez Frías (Sabaneta, Barinas, 28 de juliol de 1954). “És esgotador desmentir cada dia els infundis. És impossible discutir amb qui pretén només enganyar i vendre la moto…”, va dir Alegre per encetar la seva xerrada [unes paraules, vaig pensar jo, que em són vagament familiars, encara que aplicades en un altre àmbit, no menys llatí però més proper, tanmateix; però deixem les nostres obsessions casolanes i tornem a les internacionals].

La seva extensa exposició (la podeu veure sencera al vídeo, si teniu prou temps i paciència) va continuar repassant, com va fer en el seu dia Fernández Liria parlant sobre Cuba, els injustos llocs comuns que s’amollaven des dels mitjans els dies previs al diumenge en què va tenir lloc la votació popular sobre la reforma constitucional: el sistema de votació veneçolà és garantista, de doble vot, manual i electrònic; la llibertat de premsa al país és total; la divisió de poders és vigent i està garantida, etc.
Assentats aquests punts, i després de reclamar el caràcter també “il·lustrat” -a través de la figura del padre de la república Francisco de Miranda- de la “Fiesta ciudadana i republicana” del desè aniversari de la revolució, va entrar a la part més sucosa de la conferència, el tomb social que ha fet el país amb l’aplicació dels recursos -provinents del petroli, majorment, com se sap- primer a assegurar les condicions materials prèvies a la ciutadania: casa, alimentació, salut, educació –“ahora mismo el país es una inmensa escuela”, va dir-; i després a crear les bases per a la participació -efectiva- del poble en la política: abans de Chávez “hi havia 2 milions de persones al país sense censar, i l’oposició va provar d’impedir, i sense amagar-se’n!”, va remarcar Alegre amb sorna, “que anessin a votar…”

També va fer servir la ironia per parlar del suposat caràcter autoritari del president de la camisa vermella, dient que seria un dictador ben estúpid si donava així l’oportunitat al poble, als que ell convertia en nous votants, que votessin contra ell, contra les seves propostes, com aquesta de reformar 69 articles de la constitució… Tampoc tenen sentit aquestes acusacions -seguint el fil argumental de Luis Alegre- tenint en compte que “les classes mitjanes-altes (sic) han fet negocis fabulosos, durant els anys de govern de Chávez”.
I aquí es van tocar dos temes més prou interessants. D’una banda que, estrictament, la revolució bolivariana no tindria 10 anys de vida, sinó la meitat, ja que va ser el 2003 que va poder disposar dels recursos del país: “El gran timo del liberalisme”, va dir el professor madrileny, “és oblidar aquesta veritat bàsica: que no hi ha participació política ni garanties constitucionals sense les necessitats bàsiques de subsistència cobertes”, i després que l’Estat de dret és la participació, la discussió política, “y no un lugar lleno de leguleyos”, “ni un Parlament que legisli sense tocar determinats interessos”. I amb això, i amb la comparació amb el Xile d’Allende anorreat per Pinochet, es va parlar de l’arrel, del component popular, atípic en el context sud-americà, de l’exèrcit de Veneçuela i de Chávez mateix, que explicaria bona part de la seva conducta pública.
En bona part: fins a aquests deu primers anys de revolució, que tindran continuïtat, ja que l’home ha aconseguit que el país li aprovés la seva proposta de reforma, després d’haver-li tombat (“por ahora”, com va dir llavors) el primer intent, ara fa dos anys.
Què passarà d’aquí endavant? Els seus detractors diuen que està agafant tics autoritaris -com el d’humiliar en públic els seus propis col·laboradors-, que amb els seus brams “patètics” contra l’Imperi americà -personificat fins ara en Bush- i la seva pintoresca relació de devoció total envers Fidel Castro està buscant un “heroisme” que no ha tingut ell com a figura històrica (sense tenir-li en compte per a res, diguem-ho tot, el cop d’estat que li van organitzar, i del qual va sortir-ne indemne com podria haver-ne sortit amb els peus per davant…); i alguns estan convençuts que efectivament el que pretén és perpetuar-se en el poder, i no pas guanyar temps, com diu ell, per completar les reformes socials…
“S’estan assentant les bases per al post-txavisme?”, se li va demanar al conferenciant, en el col·loqui. Bona pregunta. S’està lluitant per aconseguir “punts de no retorn”, va contestar, per “consolidar les conquestes” de la revolució, a través dels partits polítics consolidats, com el PSV, i de les institucions comunals, que ara reben finançament directe. “En un país acostumat a una Administració corrupta, on la injecció de diners només feia engreixar-la a ella mateixa, les institucions polítiques han deixat de ser impotents i estèrils”.
Resumint, Veneçuela és aquell lloc, doncs, “on la ciutadania troba que té la capacitat d’influir en la seva vida política, en les lleis que s’aproven, i per tant, se sent compromesa en la seva defensa com en cap altre lloc”.

Molt bé, perfecte. Però, sense cap ganes d’afegir-me a la processó amb un ciri trencat, el que m’agradaria saber a mi és si algun dia es pensa començar a fer alguna cosa perquè la ciutadania -tota, no solament la veneçolana- pugui deixar de defensar-se dels seus poderosos enemics simplement –simplement, sí- perquè les lleis que regeixen la societat impedeixin que es generin enemics -inferiors en nombre però superiors en poder- que la puguin arrasar sempre que els doni la gana…

_____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Hugo Chávez, by Lucas Ordóñez.
 Vídeo: Imatges per a la Solidaritat, http://www.miraicrida.org/Articulo4c.html}]