L'Hereu Riera

Algú va dir, aquells dies d’octubre en què es parlava, i molt, sobre l’anul·lació del “judici” sumaríssim al president Companys, la sentència del qual va ser la condemna a mort, executada immediatament, que molta gent descendent, i/o beneficiària, i/o simpatitzant d’aquell règim terrorista i il·legal que va suprimir i substituir per les armes la República no solament no estan penedits d’aquell assassinat, sinó que ni tan sols admeten que aquell acte covard fos un assassinat; i encara més: consideren que Companys “s’ho mereixia”, i tan convençuts n’estan, que “si poguessin, el tornarien a afusellar”. Avui dia, ara mateix: aquesta propera matinada.
Sembla que per aquí ja hi hem passat, oi? Fa tota la sensació que siguem ases fent voltes i més voltes estacats al pal d’una sínia, no és cert, senyoria?
És normal que sigui així, que tinguem aquesta desagradable sensació que certes coses es van repetint un cop darrera l’altre, sense solució de continuïtat. És normal perquè aquesta imatge de la sínia és exacta: és la perfecta metàfora de la nostra realitat: estem lligats a un llarg pal que té l’altre extrem fortament fixat a un eix, sobre el qual pivoten tots els nostres moviments, condemnats per les lleis patafísiques espanyoles a ser sempre els mateixos, idèntics moviments, i sempre amb el mateix resultat: fer voltes i més voltes sobre l’eix, sense anar enlloc, tornant sempre al punt de sortida, caminant sobre els nostres propis passos…
El diari d’ahir ens recordava que en la mateixa data però noranta anys enrera, el 1918, una massa de cent vint mil manifestants va omplir els carrers de Madrid en contra del projecte d’autonomia redactat per la Mancomunitat, les “Bases per a l’autonomia de Catalunya”, i que s’havia de començar a discutir l’endemà a les Corts espanyoles. No cal dir que les Bases van fer la fi d’en cagaelàstics, que és el que se sol pescar en terra eixuta: res.
Tornem al present: el diputat Joan Tardà ens acaba de servir una altra ocasió de rebolcar-nos tots plegats en el fang, ben abraçats als nostres contrincants de l’oest, en aquest interminable i esgotador combat de lluita greco-romana que estem obligats a disputar, i ara com ara amb la misèrrima perspectiva d’aconseguir només un empat tècnic.
L’anècdota és coneguda: el polític delegat per ERC a les Corts espanyoles va i diu, en un acte contrari a la Constitució vigent organitzat per les joventuts del partit, “Visca la República i mori el Borbó!”, un crit ben antic, al·legòric, que algú de la Brigada per l’ortodòxia constitucional s’ha pres al peu de la lletra i l’ha pres com la nova excusa per fer bullir l’olla de cocido anticalà. Immediatament ha vingut l’esbronc per al bocamoll d’en Tardà, és clar, que s’ha vist renyat per tothom, i també des d’aquí, del país, per haver aixecat ell (?) la polseguera.
Deixant a un costat el sentit estricte de la proclama tardiana, que és una barrija-barreja d’èpoques i de conceptes, la cosa certa és que una vegada més veiem com una minúcia sense més importància és aixecada des del Melic espanyol al nivell de categoria per poder-la disparar després amb la catapulta mediàtica sobre Catalunya: no en deixen passar ni una! Són com el Real Madrid dels bons temps, que potser no jugava gaire bé, no feia un futbol bonic i rebia ajudes arbitrals, però anava sempre a totes les pilotes i fins a l’últim minut, i acabava guanyant.
En aquesta lliga tot s’hi val. La qüestió és guanyar, i no importa que sigui amb males arts: l’equip rival no sol protestar, i a més l’àrbitre sempre escombra cap a casa. Vegem, si no, l’insult fastigós que va llançar un humorista del diari La Razón contra el president Companys el mes d’octubre passat: qui li va replicar, des de Catalunya? Que jo sàpiga, només el periodista i ninotaire gironí Jordi Soler, a la seva columna del diari del dia 21 d’aquell mes, titulat “Una ignomínia”, i que fa així:

“El dia 17 d’aquest mes, al cap de dos dies del ja tradicional homenatge que ERC ret cada any, de matinada, al president Lluís Companys al fossat on el van afusellar els franquistes, Borja Montoro, un dels dos humoristes del diari madrileny La Razón, publicava, en l’espai on habitualment encabeix el seu acudit, una fotografia de l’esmentat homenatge, sense retocar però amb una llegenda escrita en la lletra gòtica habitual en els textos del Tercer Reich, i en alemany macarrònic, que deia: ReichfürerCompanyshomenajennachct, 15.10.08. Una vergonyosa ignomínia que palesava amb total exactitud la misèria humana, ètica i intel·lectual del senyor Montoro. Tractar de nazis els qui homenatjaven un polític antifeixista a qui, precisament per això, els nazis havien detingut i lliurat a la policia franquista, acció que el va dur davant l’escamot que el va afusellar, no evidencia sentit de l’humor, sinó la més infame de les baixeses. Altrament, els qui escriuen i col·laboren en rotatius de l’abast de La Razón no es pot dir que siguin persones desinformades o ignorants de la realitat que els envolta. Tota la premsa, amb més o menys profusió, va tractar el tema Companys perquè, a més dels homenatges, enguany s’ha reivindicat amb força l’anul·lació del consell de guerra que el va condemnar a mort i la rehabilitació de la seva figura, humana i política. O sigui, que Borja Montoro sabia molt bé qui i quins sentiments ofenia amb l’abjecta manipulació de la foto de Montjuïc: prendre’s a broma la mort de Companys -potser en el fons se n’alegra- i, de passada, fer-nos mal convertint en icona hitleriana un president de la Generalitat elegit democràticament que va ser víctima de la Gestapo de Hitler. Però és que aquesta gent és com és, cruel, irredempta i sense escrúpols. A l’hora de vilipendiar allò a què som sensibles, no ve d’un pam, ni de cent metres. Així, al menyspreable Borja Montoro, la figura del president màrtir li ha anat com l’anell al dit. I el paradoxal del cas és que això ho hagi d’escriure qui també dibuixa acudits”.

A dalt parlàvem suara del futbol com a metàfora política. Doncs ahir mateix, que jugava el Barça a la Copa d’Europa, vaig veure com un madridista, irritat com la resta de la parròquia blanca, se suposa, passava per davant d’un aparell de ràdio que retransmetia el partit, amb l’al·locució d’en Puyal, burlant-se d’aquest i deixant anar a continuació un “putos nazis!” que encara em ressona a les orelles. Nazis?, què és això, el món al revés? Això deu ser que la gota malaia d’odi xenòfob que destil·la la cova mediàtica -escrita i audiovisual- hispanotroglodita va fent forat…

_{[Il·ustració de l’entradeta: El Roto]}