L'Hereu Riera

El company Ramon Gisbert, president del Club esportiu UNES de Sant Feliu de Llobregat, m’envia un mail a propòsit del Torneig de Tardor Memorial Francisco Molina 2009, de bàsquet en cadira de rodes, que s’ha jugat aquest cap de setmana passat al pavelló municipal d’aquesta ciutat del Baix Llobregat.
La novetat d’aquesta edició és que els partits es retransmeten, en diferit però íntegrament, per televisió, però no pas per cap canal convencional (això seria notícia de portada), sinó per Discapacidad TV, un canal que emet exclusivament per Internet i que abasta tota mena de temes, però sempre relacionats amb la discapacitat.
Us animo des d’aquí a fer-hi un cop d’ull, ja que es tracta d’una competició amb equips de nivell i que juguen a bàsquet de meravella. Aquests són els emparellaments i l’horari dels partits:
—Aquest dilluns, a les 9 del vespre, s’ha retransmès el partit jugat dissabte entre l’històric CAI de Saragossa i SGH Berlin, un equip mixt de la capital alemanya.
—Avui dimarts, a les 23:30 (molt tard, i més per a un esport tan minoritari com aquest), retransmissió del partit, disputat també dissabte, entre l’equip amfitrió, que ara es diu FC Barcelona UNES (després d’haver pujat a la màxima categoria i després que el Barça Guttmann, de divisió d’honor, ha passat a la història), i un equip proper (també esportivament, ja que tenen establert entre ells un acord de col·laboració), el CEM L’Hospitalet.
—Dimecres, a les 10 del vespre, partit jugat diumenge per aquest últim equip contra el de Berlín.
—Dijous, primer d’octubre, a quarts de 10 del vespre, l’últim partit del torneig, jugat diumenge al migdia i sens dubte el més interessant del quadrangular: Barça UNES Sant Feliu contra CAI DA Zaragoza.

(Si voleu saber els resultats dels partits i la classificació final, podeu trobar-los a la plana web del FC Barcelona-UNES Sant Feliu L).

Aplaudim des d’aquí la iniciativa de la gent de Discapacidad TV (entre ells el mateix Ramon, que forma part de la junta directiva, com a secretari, relacions públiques i gerent de l’àrea d’esports), que han de tenir molta empenta per tirar endavant un projecte d’aquesta magnitud, pensat i realitzat per a tota l’àrea hispanoparlant, incloent-hi per tant Amèrica Llatina, i que doncs deu ser d’una complexitat considerable.

La foto que reprodueixo a l’entradeta (treta de la plana web del club santfeliuenc) es prestaria a un dels exercicis literaris amb què ens obsequia cada setmana en Manuel Cuyàs a les planes de la revista Presència. En primer lloc, la foto en si, que a diferència de les que comenta en Cuyàs, no sembla pas feta per cap professional, cosa que s’adiu amb la precarietat habitual del sector i de les seves activitats. Però, fixant-nos en la imatge, hi ha un parell de detalls comentables: de manera destacada, la flamant nova vestimenta dels jugadors locals, amb els colors blaugrana del FC Barcelona. Quin goig, poder-la dur, oi?
L’altre seria el logo estampat a la camiseta dels jugadors aragonesos: el del CAI, Caja de Ahorros de la Inmaculada. ¿Què ho fa que hi hagi tants equips espanyols (i no solament de discapacitats) esponsoritzats per caixes d’estalvis i diputacions, consejos, cabildos i altres organismes de l’administració, i en canvi aquí a Catalunya no se’n vegi ni un, ni per mostra?
Un altre punt on hauríem de fixar la vista un moment seria el de les grades: estan buides. És clar que en altres punts del pavelló hi havia un xic més de concurrència, però aquest era el partit més potent del torneig, el més interessant, i en una altra disciplina esportiva normal, lo normal seria que hi hagués més públic. Per dir-ho ràpid: difícilment veurem mai en un torneig com aquest en Jan Laporta ni cap dels seus famosos vicepresidents presidint un partit, ni que sigui el de la final…

I finalment, un petit comentari tocacollons sobre l’eclosió de Discapacidad TV, “el primer canal de televisió dedicat al col·lectiu de discapacitats”. El primer de l’Estat, s’entén. Per una vegada, els espanyols han sigut pioners en una iniciativa i en un camp on en altre temps Catalunya probablement hauria marcat la pauta, com ha passat tantes vegades. Però no sé què passa, que estem instal·lats en una mena de velocitat a mig gas, i tothom sembla que ens avança per la dreta… La irrupció de les esquerres al Govern del país feia pensar que portaria aires de renovació i que tot seria pàtria, i en canvi els comentaris que et fan la gent del col·lectiu de minus, a aquesta altura de la pel·lícula, són descoratjadors.
Entre la Llei de la Dependència parida pel govern de Madrid, que els nostres governants van acceptar justificant-se amb uns arguments que, vist l’èxit de l’empresa, ara fan riure i emprenyar a parts iguals, i que, un cop empassat el caramel, ens fa a tots més dependents (políticament), entre això i el penós sainet del miserable acord de finançament, els minus catalans anem d’Herodes a Pilat fets uns ecce homos.