L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Ara t’escolto! (com si sentís ploure)

Deixa un comentari

Enigma en català

Aquests dies d’acampades sobre places dures, hem sentit dir als polítics (als més atents al batec de l’actualitat, com diuen els periodistes romàntics, que encara n’hi ha) que ells, els polítics, han de saber escoltar els ciutadans / votants. I ho han dit, val a dir-ho, durant la campanya electoral (recordem que la revolútum dels ©indignats va començar a mitja campanya) i després, cosa que els honora i alhora ens fa tenir esperances en la seva imminent posada à la page.
Em pregunto, però, si aquesta manifestació de bones intencions la deuen haver sentit els més directament interessats, que se suposa que són els indignats de les places de Catalunya; i em pregunto, també, si a més d’haver-la sentit (per TV portàtil, per ràdio o per ordinata) la deuen haver escoltat, i m’ho pregunto perquè en català sentir i escoltar són dues coses diferents, o no són ben bé la mateixa: una cosa és percebre pel sentit de l’oïda, amb les orelles del cap, un so, com ara el so de la pluja o el de les paraules; i una altra cosa és escoltar-lo, aquest so, parar-hi atenció: així, un hom pot escoltar la música que fa la pluja sobre el terra, sobre l’aigua o sobre les teulades, pot escoltar una bella simfonia o pot escoltar així mateix un bell discurs; però també pot només sentir-los, sense escoltar-los (i sense enterar-se’n de res). Per això, quan algú no para atenció (intencionadament o per distracció) a allò que li diuen, diem que fa “com si sentís ploure”, ja que normalment tots sentim com plou, però rarament veurem algú que es pari a escoltar-la, la pluja…

Aquesta matisació torracollons ve a tomb, doncs, perquè la internacional papanates que integren en bona part els cosmopolitavetònics catalans, com que tot el dia estan atents a la cosmòpolis madrilenya i als seus satèl·lits castellans, ha arribat un moment que confonen, com fan els castellanoparlants (en el sentit que barregen en una sola paraula), sentir i escoltar, i els sentim dir coses tan boniques com que han “escoltat un rumor”, que les interferències fan “que la ràdio s’escolti fatal” o que un altaveu “s’escolta de conya”…, i si no diuen que “escolten missa”, en comptes d’oir missa (que és un altre matís), deu ser perquè no hi van, a missa, però sobretot perquè en castellà es diu igual.

A veure, matisem més: una cosa és que la gent que ha vingut d’Espanya (o d’allende los mares) a viure a Catalunya i parlen o aprenen català els costi distingir entre l’un i l’altre verb, i una altra és que els catalans de tota la vida, de famílies on sempre s’ha fet la distinció amb la més gran naturalitat, ara vagin i, per simple mimetisme, per pura estultícia provinciana, calquin com un perfecte paper assecant del castellà i deixin perdre un matís collonut que té la nostra llengua… És el mateix que passa amb caixa i capsa, que com que el castellà els confon en una única caja, ara sentim parlar d’una “caixa de llumins”, d’una “caixa de bombons” o de “l’última caixa de CDs” d’en Bruce Springsteen…, que el Boss és molt Boss, però per editar una caixa de CDs fins i tot ell trigaria anys i panys!

Un altre dia parlarem dels pronoms febles, que s’han mostrat efectivament molt febles davant la riuada cosmopolita de secà que ens ha vingut a sobre i estan anant aigües avall a tot drap, i aquesta sí que és una pèrdua lamentable de debò. Però de moment ho deixarem aquí, constatant però aquestes dues coses: que estar a l’aguait de les coses de fora i només de fora, absort com un tòtil, sense sentir, ni escoltar, ni mirar, ni veure res del que un té al davant del nas, és o pot ser una de les formes més patètiques de provincianisme.
I la segona, que el bilingüisme no és de cap manera la meravella que diuen els que el defensen (els mateixos que tenen perspectives de treure’n un benefici per a una de les dues llengües, la seva), i que aquestes pèrdues del geni de la llengua (petites o grans, però que clamen al cel) ho demostren.

I com a deferència per a tots els catalans i catalanes que estan atents i atentes a tots els pobles de la terra que reclamen llibertat mentre no sigui el seu, aquí els penjo aquest vídeo, també d’Enigma, magnífic per escoltar l’udol del vent tibetà!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 5 de juny de 2011 per mininu

  1. Es podria sentir abans d’escoltar o després d’escoltar. O simplement oir, com per una m’en entra i per l’altra s’en eix -ara t’escolte, com si sentís ploure- o fins i tot arribar a la dita espanyola de ‘el que escucha, mierda embucha’.

    Des d’un punt de vista etimologic de la paraula, que no té res a veure amb el ús o sentit en que s’entenga o li s’ha done a cada llengua, una paraula amb un mateix orige etimologic, – podria ser de menys a més físic un poc diferent, sentir esdevé de sentiment, escoltar d’acompanyar i oir d’orella.

    Tampoc és el mateix acampar que ocupar. Encara que tota força d’ocupació sempre han tingut la necessitat d’acampar i fer-ho de forma coordinada tant a territori propi -com a campament base- i aliè alhora.

    I es que a l’Estat espanyol des d’els propassats governs i dictadures passant per la transició a l’actual reinstauració sempre ha triomfat i predominat en la mentalitat col.lectiva -incloent la dels acampats reclamant més del mateix- amb més o menys exigències i matisos a l’Estat espanyol.

    On el fum nazional espanyol i el referent sempre ha estat entre el model social falangista de dreta hereu de governs propassats i el social comunista comunero d’esquerres espanyol de la transició que ens ha dut a l’actual atzucat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.