L'Hereu Riera

El grup yé-yé The Modern Inquisitors acaben de treure al mercat celtibèric el que pot ser un nou èxit, i fins i tot, amb una mica de sort, la Cançó del Verà. Es diu, en el CD que n’han fet per distribuir-lo a Catalunya, “Manifiesto Eneavo contra el Apestoso, Ridículo por Pretencioso e Imperialista Idioma Catalán, impuesto en Unapartedelterritorioespañol por el Nazi Tripartito Izquierdoterrorista encabezado por el taimado Montilla, el proetarra Roviretxe y el servil Saurapatero”. El títol és una mica llarg, però és fàcil de retenir, perquè està en la línia dels èxits anteriors del grup, i de fet tant la lletra com la música s’assemblen molt a les d’anteriors hits que han arribat al top ten dels 40 Principales, d’ençà del ja llunyà “Manifiesto de los 2.300”, quan figurava entre els membres de la formació el que amb el temps esdevindria famós solista FJ Losantos, i que reclamava, com aquest d’ara (“La vida sigue iguaaaal”), que tots els nens i totes les nenes de tot Espanya (tota, tota i tota!) puguin utilitzar el castellà i només el castellà a tothora i a tot arreu, a totes les classes i a totes les dependències de tots els col·legis, de tots els instituts i de totes les facultats de totes les universitats de tot l’Estat castanyol…

Què volen aquesta gent? Què cony volen aquesta gent que vénen de
matinada, a l’hora d’esmorzar, a mig matí, a l’hora de les notícies, a la de dinar, a
la sobretaula, en plena migdiada, a l’hora de berenar, a la de sopar, a
l’hora de passar el rosari, al ressopò…? Què vénen a “defensar”, amb
aquesta agressivitat?
Un idioma amb problemes? No pas, perquè parlen
del seu, que és el castellà, i aquest, amb el sobrenom d'”espanyol”, va que
xuta, tot ho inunda i a tot arreu es fica, enlloc no calla, i de la
seva xerrameca incessant en van els carrers i places plens, els bars i
restaurants ben servits, i ràdios i televisions en fan d’eficaç
tornaveu (excepte les emissores del CAC, ara com ara, però ja els hi estan posant setge). Doncs què vénen
a defensar?
Vénen a defensar els seus privilegis, les seves
prebendes, els seus territoris conquistats. Van de pinyó fix: sempre
igual, sempre endavant, mai quiets, impossible recular.
Al món diu
que hi ha 350 o 400 milions de castellanoparlants, però encara no en
tenen prou: els hi ve de 4 casos, que no poden tolerar. Són uns
agarrats, uns acaparadors, una gent mesquina que, a més, per alguna
estranya patologia, els excita trobar resistència a la seva voraç
ambició, al seu desèrtic i estèril solipsisme lingüístic: els encanta
trobar resistència només per donar-se el gust de vèncer-la, o tan sols
perquè els espeternecs de la seva presa els dóna la mesura de la
pressió de la dentellada que li estan clavant. Els encanta sentir-la
gemegar: “Però si és el català que està fotut, a Catalunya!…,
aquestes acusacions són injustes!”… El patetisme d’aquestes
justificacions estúpides els fa petar de riure, s’hi diverteixen més que els
romans al Circus Maximus.
Porten la set de domini als gens, i això,
dominar, fer-se servir a taula i al llit, és el que saben fer més bé: no saben fer res
més. I ho fan utilitzant les eines de sempre: la inquisició, els
delators que la guien i l’aparell repressiu
-jutges, militars, sistema penitenciari- al qual aquella entrega els
reus que ha trobat culpables i marcat. Molta modernitat i molt de rotllo pretesament cosmopolita, però no s’han mogut del segle XVI.
La diferència, potser, és que els delators d’ara no són uns mindundis qualssevol, sinó genteta d’altura, de luxe: Mario Vargas Llosa (¿que ja no li queden natius per arrasar, al seu Perú natal, que hagi de venir aquí a tocar-nos el voraviu?…), Fernando Savater (que deu portar sang catalana a les venes, pobrot), Félix de Azúa, Arcadi Espada i l’inevitable Albert Boadella (escriptor de llibres d’èxit que fa mans i mànigues perquè un dia d’aquests el doctorin com a cretí cum laude). Aquests entre els habituals del conjunt melòdic de sempre. Però s’hi han afegit algunes lamentables novetats il·lustres: Carlos Castilla del Pino, Carmen Iglesias, Álvaro Pombo i altres, que Déu tingui a la glòria. (Ah, i no ens descuidéssim de l’oncle Luís Aragonés, que acaba de recompensar els seus jugadors catalanoparlants, que li han donat la copa d’Europa en safata de plata, afegint-se a la festa: A por ellos, míster!).
No diuen que el nacionalisme es cura viatjant? Doncs el que haurien de fer, aquesta colla d’amatents guaites del seu superliberal melic, és arribar-se, amb un avió noliejat per l’Instituto Cervantes, fins a l’Índia, per exemple, on, a part de l’hindi, que és la llengua nacional, i l’anglès, que és la
llengua administrativa, i que són oficials ambdues a tota la república, hi ha 21 llengües nacionals més, oficials en diversos dels seus estats: assamès, bengalí, bodo, caixmiri, dogri, gujarati, kannada o kanarès, konkani, maithili, malaialam, manipuri o meitei, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu i urdú. O aprendrien alguna cosa, o potser decidirien ficar-hi mà i quedar-se allà, a exigir la inclusió de l’espanyol entre les dues primeres…; seria una bona putada per als pobres indis, però aquí ens quedaríem la mar de tranquils.
I per cert, 17 d’aquestes llengües, 17, són als bitllets de 5, 10, 20, 50, 100, 500 i 1.000 rupies, per fer-hi constar el valor de cada un d’ells. En els bitllets de banc espanyols, en canvi, només hi ha lloc per una llengua comuna. Per als inventors i promotors del famós Proyecto Común, les altres llengües no valen res.

“Catalunya sobreviurà als seus il·lusos enterradors”. Francesc Pujols i Morgades, filòsof (1882-1962).