Al Circ Espanya li creixen els nans: ‘Són nacions, estúpida!’
Deixa un comentari“Correctiu d’un ex-cònsol britànic a una diputada del PP que atacava l’independentisme”, titulaven aquest dijous a VilaWeb un article que parlava d’un altre escrit al rotatiu Financial Times per Geoff Cowling (cònsol general del Regne Unit a Barcelona entre l’any 2002 i el 2005), i que és tota una lliçó de modos a una gent, els nostres veïns de ponent, que de tota manera podem apostar que els hi relliscarà completament, sabent com són d’impermeables a cap lliçó d’història, sigui teòrica o real, quan allò que els explica no els agrada, tant se val que la ignorància els acabi passant factura.
La ignorància és molt atrevida, però més que això: pot arribar a ser suïcida, i Espanya –la classe dirigent espanyola–, que no té cap empatx a fer exhibició de la seva desconeixença enciclopèdica, ja acumula unes quantes experiències en aquest sentit. Però no n’aprèn, perquè no li dóna la gana o perquè és incapaç, o massa arrogant, per fer-ho. Avui mateix es comentava en una tertúlia d’actualitat: en tots els casos anteriors d’antics dominis territorials conquistats per les armes, l’encarcarada metròpoli castellana ha sigut inflexible a cap concessió, fins que s’han trobat que la secessió (la “fractura”, en termes espanyols) era un fet consumat. “I ara, amb nosaltres li passarà igual”, han conclòs en aquella conversa.
No passa dia que no es donin un munt d’indicis en aquesta direcció, i a tots els nivells: des del parlamentari, amb el sonor cop de porta del Congrés de Diputats madrileny a la petició de CiU, ERC i ICV d’arribar a un acord sobre la consulta, ahir mateix, als insults tremebunds engegats per tota mena de personatges (entre ells una friqui com Belén Esteban i, atenció!, l’ex-policia José Amedo, condemnat per la seva activitat delictiva amb el GAL) contra el jove empresari que es va negar a encaixar la mà estesa del príncep Felip de Borbó en la visita d’aquest al MWC de Barcelona…
L’animositat és tanta, i tanta l’estridència amb què la manifesten a la més mínima ocasió (aquí una estelada retirada per la policia, allà una altra cremada per una mà anònima, uns viatgers obligats a baixar del tren per la revisora perquè parlaven català…) que a hores d’ara el soroll de llauna se sent a tot arreu, i cada vegada esparvera a més gent fora de les fronteres espanyoles. (També fora de l’àmbit del tema català, però: tothom a Europa ha vist les pilotes de goma disparades contra els immigrants a les aigües de Ceuta, o l’inqualificable menyspreu i la fiscalització pel ministeri de l’Interior del paper dels intermediaris internacionals en el desarmament d’ETA –alhora que condecorava… una verge Maria!, per no sé quines virtuts–, etc, etc).
Mentre aquí borden amb totes les forces per no haver de sentir les raons dels catalans, a fora paren les orelles amb molta atenció per escoltar-les, i saber-ne els detalls. Aquest dimarts el diari portuguès Público explicava als seus lectors la conferència pronunciada pel conseller Francesc Homs a la Universitat de Lisboa davant un reguitzell de personalitats.
I ara la rèplica de l’antic cònsol britànic a l’article titulat ‘Europa no es pot permetre el luxe de cedir als separatistes‘, escrit en l’esmentat rotatiu londinenc per la diputada populista Cayetana Álvarez de Toledo, que poc devia pensar-se que el tret li sortiria d’aquesta manera per la culata. El text de Geoff Cowling (‘Els greuges ben reals de Catalunya‘) fa com segueix:
«És un error descriure el referèndum sobre la independència d’Escòcia com “un greu desafiament dels separatistes regionals”. Escòcia no és cap regió. És una nació per dret propi dins el Regne Unit. Els parlaments escocès i anglès es van unir en una “acta d’unió” el 1707. És un dret democràtic del poble de la nació escocesa de votar perquè es derogui l’acta, si així ho vol. Catalunya també és una “nació”, tal com la defineix l’estatut, una llei aprovada pel Parlament espanyol el 2006. Descriure totes dues nacions com a “tribus” demostra una ment colonialista.
»L’ONU és molt clara sobre els drets de les nacions. “Tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i decideixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Per la Unió Europea, “encarar-se al separatisme”, “desemmascarar la hipocresia del nacionalisme” i “jugar la carta legal dels tractats de la UE” contra Escòcia i Catalunya seria trepitjar un terreny molt controvertit.
»(…) Paga la pena de recordar que Catalunya era efectivament una nació independent fins al 1714. Durant aquella guerra, Catalunya es va aliar amb Anglaterra per mitjà del tractat de Gènova del 1705 i va lluitar per la causa dels Habsburg contra l’Espanya borbònica. Quan el govern britànic va retirar el seu suport als Habsburg i va signar el tractat d’Utrecht, el 1713, Catalunya va continuar lluitant sola. L’exèrcit borbònic franco-espanyol va necessitar un setge d’un any per a trencar les defenses de Barcelona, que va caure l’11 de setembre de 1714. Milers de defensors catalans van morir en el setge i el càstig posterior. L’antic Parlament de Catalunya, la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura van ésser esclafats. Una gran part de la ciutat va quedar arrasada. Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida.
»(…) Barcelona fou bombardejada per l’aviació rebel de Francisco Franco i hi van morir mil tres-centes persones. El president electe de Catalunya, Lluís Companys, es va trobar obligat a fugir a França. Fou extradit per Franco i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc, amb Barcelona sota els peus. Lluís Companys continua essent l’únic president en exercici executat de tot Europa. Mai no hi ha hagut cap disculpa ni perdó pòstum.
»(…) El moviment independentista ha arrelat profundament en la societat catalana, impulsat per cada menyspreu arribat de Madrid.