L'Hereu Riera

9 d’octubre: Diada del País Valencià.
“Quan el mal ve d’Almansa, a tots ens alcança”: amb el sentit de l’oportunitat que caracteritza l’Administració castanyola, avui s’ha filtrat que el Tribunal Constitucional està a punt d’emetre veredicte sobre l’acusat, el miniEstatut de Miravet, pobret, i que, després d’àrdues deliberacions, el dictamen serà desfavorable en alguns punts “sensibles”, com n’ha dit algú. Caram, quina sorpresa! Qui s’hauria pogut imaginar que poguessin bufar aquests vents tan hostils provinents de més enllà d’Almansa…!
El filtre pel qual s’ha escolat tan inesperada novetat és el de La Vanguardia, que sota l’epítet de “La cuestión catalana” (versió moderna de l’epítet franquista “El problema catalán”, tal vegada, ara expressat amb mots de seda), publicava avui aquest titular:
“El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut”, i més avall, en els destacats, n’hi havia dos que destacaven més que els altres:

“La palabra ‘nación’ se
subordinará a la existencia de una sola soberanía, la española  |  Los
magistrados se resisten al deber de conocer el catalán en Catalunya”…

Som on érem, nois: la sobirana Espanya a dalt del burro (que per això és sobirana), i la dependent Catalunya a sota, i a la sobirana no li dóna la gana de baixar del burro. Punt i a part.
Però aquesta no és la raó més important: la raó suprema, l’argument en el qual no poden transigir, aquests saberuts i doctes “Dotze homes sense pietat” del TC, és que “el deure” estatutari de conèixer el català a Catalunya els pugui afectar a ells, als senyors magistrats… Però on s’és vist! ELLS, haver d’escoltar els testimonis d’un judici expressant-se en català, entendre què diuen i fins i tot haver-los de parlar eventualment EN CATALÀ?!!!! A veure: a Espanya es parla espanyol, Catalunya és ara i serà sempre més Espanya, i per tant s’hi ha de parlar en espanyol a tutti plen, ara i sempre més. Aquest és l’argument suprem, i l’argument constitucional, a més a més. FI de la pel·lícula.

I pel que fa al finançament, no cal dir-ho, quedarà “rebaixat”: ens el deixaran “cercenado” (Déu n’hi do, el verb!…; una estona d’aquestes hauríem de parlar una mica de la debilitat que té LV d’avançar per la dreta, lingüísticament parlant, els mateixíssims diaris espanyols).
Fins aquí res de nou sota el sol, almenys per als que no ens dóna la gana de mamar-nos més el dit en les qüestions que tenen a veure amb Espanya. Tot això que donava avui en primícia el diari barceloní, aquest rumor (ha ha!!), no és que fos d’esperar: és que ja ho sabíem. L’única novetat possible, com en cada nova ocasió que tenen per clavar-nos el clatellot, és veure:
a/ com ho faran (aquesta vegada), de quina manera concreta; i
b/ com ho justificaran (ells i els que s’entesten -també des de Catalunya, mare de Déu!- a tirar d’aquesta carraca de SEAT 600 que segons ells és un Ferrari cavalcat per en Fernando Alonso).

Però tornem al 9 d’Octubre i al País Valencià: les notícies diuen que, tal com avançava ahir Vilaweb, la manifestació que han fet la vesprada d’aquest dijous a la capital les entitats aplegades dins la Comissió
9 d’Octubre per denunciar la política del PP contrària a la llengua i
als drets socials dels valencians ha topat, al centre de la ciutat, efectivament, amb la cavalcada que el Govern nacionalista del senyor Camps hi ha fet passar… en homenatge (aquesta sí que és bona!) al rei Jaume I…

Us proposo de deixar un moment l’actualitat, germans, per no posar-nos a plorar a raig fet (el tristíssim resum de tot plegat seria que la sobirania del poble de Catalunya expressada en l’Estatut dependrà, finalment, d’un simple privilegi corporatiu de la magistratura monolingüística espanyola), i de reflexionar una mica, a canvi, sobre aquesta qüestió de política-ficció (o de prospectiva retroactiva, si voleu): què hauria passat si el rei en Jaume no hagués dividit el Regne entre els seus fills?

(CONTINUARÀ)

[Recupero, amb motiu de tan assenyalada data, un vell poema escrit durant el bienni negre aznarià i firmat per Lo Gaiter del Marroc, del qual n’he esporgat (o “cercenat”, com dirien en un destacat rotatiu barceloní) un petit fragment tirant a escabrós]

Vent de ponent

Put altre cop com alè d’escombraries
l’aire pútrid de la caverna,
i un calfred em recorre l’esquena.
Aquells vents que vam sembrar un dia
ens tornen ara de la posta
convertits en tempesta.
Els corbs s’apleguen per a la gran festa,
atrets per l’olor de sang i de fetge.
Moribunds i tot, la lluita és ben nostra
per sobreviure.
El seu riure,
com una escopinada en el rostre.
Volen dir “salut!”, i els surt un rot;
volen somriure, i els surt un ganyot;
el Ppsoé es frega les mans i es llepa el bigot,
ja es veu ficant fins al fons el ninot
de l’Espanya profunda,
i fent-ho endemés sense funda:
qui toca oli els dits se n’unta.
(…)
Però un dia vindrà
que aquest xiclet tan inflat
d’insults picants i paraules clovellades
els explotarà a la cara,
i quedarà esquitxada la seva Espanya
del contravent del seu propi pixat.

(ps: Només s’enganya
       qui vol ser enganyat.)

___________________________

[_{Imatge de l’entradeta: fotograma de la recreació teatral (1973), per a l’espai “Estudio 1” de TVE, de la pel·lícula de Sydney Lumet 12 angry men (Doce hombres sin piedad, en la versió espanyola}]