La irresistible temptació de les falses etimologies: ‘nuovo di zecca’ / ‘nou de trinca’.

Els qui tenim el vici de jugar amb les paraules, estrafer les expressions i estirar fins al límit el seu significat amb l’objectiu de dir les coses no pas pel seu nom sinó d’una manera diferent a l’habitual caiem molt sovint en la temptació de les falses etimologies (*).

No estem sols: tenim una llarga tradició de padrins en els quals inspirar-nos. En citaré només un parell: Josep Maria Espinàs, que el 1984 va publicar un deliciós ‘Diccionari català de falses etimologies’, i José Luís Coll -el cinquanta per cent d’aquella inoblidable parella de fet amb Luís Sanchez Polack ‘Tip’– que el 1975 va publicar ‘El diccionario de Coll’.

Fa una estona, fent el meu repàs matiner de La Repubblica m’he trobat aquest article de Michele Serra titulat ‘Come se fosse nuovo di zecca’ que no he dubtat ni un instant a traduir per ‘Com si fos nou de trinca’. Una consulta al diccionari ha confirmat el meu raonament inicial: la ‘zecca’ italiana és equivalent a la ‘seca’ nostra; és a dir, la casa o taller on es fabrica moneda. Un lloc on les monedes surten flamants, lluents… noves de trinca, vaja.

En arribar a aquest punt el vici de remenar mots ha començat a manifestar-se amb la màxima virulència: si ‘nou de trinca’  té un paral·lel italià que remet a les monedes i en català fem servir l’expressió ‘trinco-trinco’ quan una cosa la paguem al comptat, ¿existeix cap relació que lligui ‘zecca’, ‘seca’ i ‘trinco-trinco’, conceptes tots relacionats amb els quartos?

He buscat per la xarxa el possible origen de l’expressió ‘nou de trinca’ i m’he trobat amb una referència sàvia i fiable: el Bloc ‘Etimologies paremiològiques’ que en aquest punt és clar com la llum del sol (vegeu aquí) quan, basant-se en Joan Amades, explica que prové dels antics trinquets (bé… antics al Principat però encara força actius al País Valencià), indrets on es practicava el joc de la pilota:

“Una prova de la gran importància que havia assolit el joc de pilota la tenim en el gran nombre de frases i refranys que ens ha deixat en la llengua viva. Per exemple, l’acte de fer botre la pilota se’n diu trincar-la, i el lloc on es juga el trinquet. Les pilotes eren fetes pels sabaters; eren de cuir gruixut lligat amb fil, també de pell.
Formaven, més o menys, una bola tota boteruda, però així que es tirava a terra unes quantes vegades ja prenia una forma aproximadament esfèrica i hom podia amb facilitat comprovar si havia estat o no trincada, encara que no fos més que una vegada, segons que fos boteruda o esfèrica.
Això donà lloc a la frase ésser nou de trinca, o mai no trincat, per indicar que una cosa no ha estat ni tan sols estrenada.”

No voldria fer com alguns periodistes i polítics que posen en pràctica dia sí dia també la miserable consigna ‘mai permetis que la realitat t’espatlli un bon titular’ i, per tant, aparcaré aquí les meves elucubracions falso-etimològiques, però no em negareu que hauria estat meravellós trobar un lligam fiable entre l’italià ‘nuovo di zecca’ i el nostre ‘pagar trinco-trinco’ amb el pas intermedi per ‘nou de trinca’

Perquè no existeix, oi?

O sí?

Amics lectors, m’ajudeu?

——————————————————————————————-

(*) Una bona amiga em fa veure que potser no tots els lectors tenen prou clar el concepte ‘falsa etimologia’ i, per tant, no poden trobar-li la gràcia al que explico en aquest apunt. Té tota la raó i, per tant, primerament m’excuso per la meva lleugeresa i, segonament, us poso uns quants exemples agafats a l’atzar del llibre del mestre Espinàs en el que fa una esplèndida demostració d’això que podríem denominar ‘invents del TBO lingüístics’ (també podria posar-vos uns quants del llibre d’en Coll però com que estan en llengua del 155 us els estalviaré)

  • Gratar (especialment l’esquena): Acció que resulta grata, que proporciona plaer.
  • Generalitat (de Catalunya): Mentre té existència legal tot funciona més o menys bé, però és anorreada per cops militars. Ve de ‘general… i tat!’
  • Rajolí: Del català raig i del francès joli (bonic, festiu). Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.
  • Urbanitat: No prové del llatí ‘urbs’ sinó del grec prefixat ‘ur’ (orina) i del verb francès ‘bannir’ (desterrar, prohibir). ‘Ur-banni’ és ‘orina prohibida’ i, per extensió, ‘urbanitat’ és l’esforç per desterrar els costums -com fer pipí en públic- socialment inconvenients.
  • Luxúria: Ve de ‘luxe’. La sexualitat no estrictament reproductiva, sinó exercida com un luxe.

 

Afegeix un comentari

Respon a Lluís Castillo Balaguer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *