I com em passa amb cada data assenyalada, em pilla una miqueta a contrapeu, perquè mai no sé si fer alguna cosa especial o recordar com ja recorde la resta de dies de l’any.
El pas del temps em desdibuixa les imatges -és dur, però és així: què faríem sense fotos?- i em consolida els sentiments, ara ja pràcticament descarregats de ràbia i farcits d’una estima que em durarà per sempre, que mai no podré agrair prou haver tingut la sort d’haver viscut i que m’ha fet ser qui sóc.
Ara, a més, i en una d’aquelles casualitats rocambolesques que em van passant, he trobat la manera de celebrar aquest dia.
Vos explique la història:
Fa uns cinc anys, la R., una de les persones més properes a l’E., va començar un procés d’adopció, i l’E. havia de ser la padrina de la criatura que arribaria. Quan l’E. ens va deixar, va recaure en mi aquest privilegi (serà la meua fillola, però sense connotacions religioses, això sí).
A dia de hui, la R. ja està amb la seua xiqueta que, ves per on, fa anys també hui, el mateix dia que l’E. La coincidència em té, des que ho vaig saber, més que perplexa.
En unes setmanes seran a casa. I tindrem moltes ocasions a partir d’ara per viure aquest dia d’una manera ben especial. I per fer palès, com em van dir un dia, que la vida és forta i ens empeny.
