I com qui no vol, ja el tenim ací.
Ple de llum i tardes llargues.
Jo, en una altra vida, devia ser gira-sol, fardatxo o ós polar dels que dormen tot l’hivern.
Fa setmanes que dorm menys, em note plena d’energia i tinc ganes de fer coses.
I acaba venint-me al cap per què no me n’aniré jo allà on faça aquest temps tot l’any…
S’acostava el cap de setmana sense cap pla especial i de sobte, unes quantes caramboles rocambolesques, i arriba una visita blocaire inesperada.
Llàstima que el temps no acompanye per poder gaudir de la terrassa, però segur que ho passarem molt bé.
Quines coses, les que han nascut arran d’aquest bloc…
… encara que siga malament, que deia aquell. Però no, en aquesta ocasió hi parlen i molt bé.
La gent d’Ara Multimèdia, un diari digital de les comarques centrals valencianes, s’han posat en contacte amb mi per demanar-me si em podien afegir com a bloc amic, i he estat encantada de dir-los que sí.
Als qui acabeu d’arribar ací gràcies a aquella web, la més sincera benvinguda!
Recupere un apunt de fa justament 4 anys on em feia a mi l’efecte que el problema no són ni Camps ni Rita i companyia, sinó com funcionen les coses.
Deia jo el 27 de maig de 2007:
“Els resultats parlen per sí sols. Encara no són definitius, però no
sembla que la cosa vaja a canviar massa. Vora el 52% de les persones
censades al País Valencià que han votat, han votat el PP. El problema,
doncs, no són Camps i Rita i els que els envolten. Segons la democràcia,
ho fan molt bé. Més de la meitat dels nostres veïns i veïnes ho pensen
així. El perquè se m’escapa. Però ací ho tenim. Clar com l’aigua.
Ja
podem deixar de parlar dels líders populars com si foren l’home del sac
i la bruixa més bruixa. Desenganyem-nos: són el que a la gent li
agrada. El que la majoria vol. Els rarets som nosaltres. O ens resignem o
emigrem. Jo ja he començat a fer les dues coses”.
Canvieu 52 per 48% i voilà!, més del mateix. I poseu-li cometes a “democràcia”, per favor.
Ara bé, emigrar he emigrat. Però això de resignar-me, potser és hora de mirar-m’ho des d’un altre costat…
El vot a “les esquerres”, dividit i esmicolat entre els partits minoritaris, la menys dolenta de les opcions possibles per a moltíssima gent. I abstenció, i vot en blanc, a falta de res millor, per a molts altres.
La dreta, acollonida pel que està passant, anirà a votar en bloc. Més unida que mai.
Majories absolutes al meu país, pujada a molts indrets. Començarà la repressió demà mateix?
La resposta, aquesta nit…
(No sabeu com m’agradaria enganyar-me. Tant de bo fóra així…).
Afegit: I tot i això, tinc la sensació de què els resultats concrets de hui no són tan importants com el que -per fi- està passant, ni que si Camps i Rita tornen a reinar ens hem de desanimar, ans al contrari…
Més clar, aigua
(Cliqueu la imatge si la
voleu veure més gran)
Tal dia com hui, ara fa cinc anys, va nàixer l’apòstata desficiosa, quan davant un bloc en blanc -el primer i únic de la meua vida- vaig començar a explicar-vos allò que pensava, i vaig haver de triar un nom que la separara una miqueta del seu perfil professional.
És impossible resumir tot el que he viscut en aquest temps, que només de pensar-ho fa vertígen. Però repassar el bloc resulta ser un espill ben claret de per on he passat, com m’he sentit, els alt i baixos que he tingut, amb què m’he emprenyat i quines coses m’han fet goig.
I si ha una cosa que m’alegra especialment d’aquesta finestreta virtual és la gent que m’he anat trobant pel camí. Mai m’haguera pensat que les coneixences que han començat per ací tendrien un dia cara i ulls, però és que la vida mai no deixa de sorprendre’t.
Ara, arran això que els ha passat als de blogger, visc patint per si em desapareix tot el contingut del bloc, i m’he proposat anar copiant-lo a poc a poc. Perquè em faria una pena terrible perdre el que ha estat una part tan important per a mi en els últims cinc anys, i especialment en els moments més durs, quan aquesta pantalleta s’omplia de veus d’ànim a les que mai no sabré com donar les gràcies.
És cert que el tinc abandonat, que ara que molts ja sabeu qui s’amaga darrere aquest nom la sensació és una miqueta diferent, i que facebook se’m menja molt del temps i de les idees que abans abocava per ací.
Però he decidit que no el deixaré perdre. A poc a poc, però l’aniré alimentant. No sé per què serà, però el cert és que m’estime massa la desficiosa com per deixar-la anar…
Per Alcoi i per Sant Jordi!
(Sí, ja sé que sóc apòstata, però això de Sant Jordi és una altra cosa…).
Sóc a Thessaloniki (sí, ja sé que es diu Salònica, però és que en grec sona molt més bonic encara), en el que serà l’últim festival de cinema LGTB que visite presentant els meus documentals.
Fa dos anys i mig que es va estrenar el segon, i ja és hora d’acabar el recorregut que va començar amb bones dosis d’esperança de poder viatjar amb ell, i que s’han acomplert amb escreix.
Homo Baby Boom m’ha portat a Torí, i a Dublín, i a Montevideo (impressionant!), i a Bilbao, a Sevilla i a Valladolid, per fer només un resum. Un no parar (hi ha hagut mesos de fer i desfer maleta més d’una i dues i tres voltes) que m’ha sentat de meravella, a mi que sembla que cada volta més em costa tindre el cul apegat a una cadira.
Ara, però, tot això arriba al final. Això i moltes altres coses, per començar-ne d’altres, m’imagine, tot i que encara no sé quines seran ni on em portaran.
Hui m’he despertat, en aquesta ciutat tan oberta al mar, amb la sensació de què em bufen vents nous, i que cal anar desplegant les veles i deixar-se portar, trobar les forces per poder llevar les àncores encara una miqueta més, sense voler marcar un rumb concret però sense perdre de vista tampoc el nord que d’ençà que la vida me’l va marcar a foc, no pot oblidar-se mai: que, al final, les coses que valen la pena no són les que sovint ens han ensenyat, i que, quan les trobes, més et val poder-les apreciar perquè no saps quant et duraran.
(La foto és de la posta de sol d’ahir, ací a Thessaloniki)
I de manera permanent!
El trobareu a vimeo, i el podeu veure ací mateix.
Per si el voleu recomanar a amistats d’altres idiomes/indrets, està penjat també amb subtítols en espanyol, i aviat en anglés i francés.
En un sol cap de setmana, sumant totes les versions, va pels 5.000 visionats!
Més informació, ací.
M’ha costat anys entre unes coses i altres: primer perquè quan m’ho vaig pensar me n’anava a estudiar a Nova York i haguera resultat un embolic de visats i passaports.
Quan per fi ho vaig començar, vaig haver d’anar a València -al registre civil tenen una persona, molt amable i eficient, per cert, només per aquestes coses- i iniciar el tràmit. D’allà ho van demanar al jutjat d’Alcoi, on sembla que porten un retard històric que no s’acaba mai.
Mesos després, quan finalment em va arribar la paperassa, jo em canviava de casa i allò va quedar ves a saber on. Quan m’ho vaig retrobar, i després de fer cita prèvia i cua com cal, resulta que aquestes coses caduquen.
Torna a buscar dia per baixar a València, retroba’t amb aquell senyor tan simpàtic, el convences perquè et pose un segell amb data actual en lloc de tornar a demanar-ho tot des del principi, i torna a demanar hora a la intimidatòria comissaria de la policia nacional (per internet, això sí).
I per fi, el 31 de març, vaig poder tindre a les mans el dni amb el nom escrit tal i com ja fa anys que jo l’escric: aNNa. El que m’ha costat!
(Aquell mateix dia, per cert, 36 anys abans era dilluns sant i els meus pares es van casar. 9 mesos i 10 dies després vaig nàixer jo. I segueixen junts. M’impressiona. Si per una d’aquelles els voleu dir algunas cosa, teniu oberts els comentaris: són lectors habituals del bloc i segur que us llegiran).
Deu ser ja la tercera o quarta vegada que parle de Raimon en aquest bloc (que, per cert, està a punt de fer 5 anys!!!). I és que sempre que puc, el vaig a veure.
Ahir, al Tívoli, va ser una delícia. Primer, amb l’estrena una a una de les noves cançons del disc que acaba de fer. Després, repassant-les totes. Que segur que se’n va deixar alguna, però les del meu repertori preferit estaven totes.
Que ja sabem que no té concert on no cante ‘Jo vinc d’un silenci’, ‘T’adones amic’, ‘Diguem no’ i ‘Al vent’, però és que a més ens va recitar, entre moltes altres, ‘Veles e vents’, ‘La balada de la garsa i l’esmerla’ i les tres que més m’agraden de totes: ‘Al meu país, la pluja’, ‘Com un puny’ (quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia), i la que m’encongeix el cor, ‘Parlant-me de tu’, perquè la lletra m’arriba molt a dins, i perquè aquest ‘tu’ té nom i cognoms, i no se m’oblida com i quan li la cantava…
Si vols present t’ompliré de carícies
si vols passat t’oferiré els més bells
si vols futur t’ompliré d’esperances
vull viure el temps ben acordat amb tu
Però el futur se’ns en va anar i aquells desitjos ara només són paraules que canta un altre. Encara gràcies que em queden les cançons. I que ens queda Raimon.
Vols dir que no hi ha una altra manera de fer les coses que no siga tirant bombes?
Com més gran em faig, més tinc la sensació de què tot és una repetició sense solució, on sempre manen els mateixos i res no canvia…
I al final es perden les esperances de què dir no (no a les nuclears, no a la guerra, no…), a més de semblar un loop macabre en el temps, tinga cap sentit…
Atenció: heu de pronunciar ‘ecologistes’ amb un to de menyspreu evident, que és com es sol dir aquesta frase.
Que qui són els ecologistes aquests? Quatre grenyuts kumbayà que porten xiruques i estan en contra de tot: que si no els agraden els camps de golf en zones on no hi ha aigua, que si mira què diuen ara de què tants cotxes ens contaminen l’aire, que si les nuclears no… No, si encara voldran que tornem a viure a les cavernes… (O sóc jo l’única que fa anys que escolta explicacions com aquesta?).
Però ara resulta que els índex de pol·lució fan témer per la salut de les persones, la situació de perill de les centrals nuclears al Japó esgarrifa mig món, el preu del petroli fa inviable el plantejament econòmic actual, l’esclafit de la bombolla immobiliària (també als voltants dels camps de golf) és una evidència i alguns comencen a fer-se a la idea de què les coses ja no poden seguir com anaven.
Mira tu si encara tindrien part de raó, els ecologistes aquells…
Feia mesos que m’havia apuntat a la llista de correu de xaingra, on es posen anuncis per intercanviar objectes que ja no necessites per altres coses que et fan falta, sempre sense que hi haja diners de per mig, i sense parar tampoc atenció al valor monetari exacte. La filosofia és que tens una cosa que tu ja no vols, i que d’aquesta manera algú altre la pot aprofitar, independentment de què en el moment de comprar-la costara més o menys euros.
Fins fa uns dies, però, només em limitava a mirar els anuncis, i ara m’he decidit a participar. Com que vaig fer neteja de casa unes setmanes enrere, vaig preparar un parell de bosses grans amb tot el que ja no vull, i ho vaig publicar. I la cosa funciona!
Alguns exemples, fins ara: una màquina de fotos digital que ja no usava perquè en tinc una més nova per una garrafa d’oli d’oliva ecològic i una planta d’interior, una xarxa extensible de pin-pon per uns altaveus per a l’ipod, la carcassa d’un disc dur que ja no anava per un esqueix de begònia, i uns marcs de fotos per una bàscula.
Això, i sentir-te bé per no estar llençant coses, que és la conseqüència final del consumisme desaforat.
Estic com un llum. Ho sé. Però m’ho passe bomba.