Apòstata desficiosa

De sempre m’han fascinat les pintades. De xicoteta, des de la finestra de la meua habitació, veia (a més de la Font Roja al fons) la tàpia que barrava el pas a uns bancals que després van fer parc municipal, i que tenia escrit amb grans lletres roges: “14 d’abril, visca la república”.

De València en recorde una en clau feminista: “Manolo, la cena te la haces tú solo”. I ací al bloc n’he penjat alguna, com aquella de “mi autoestima no cabe en la talla 36”.

Però em fa l’efecte que cada volta costen més de trobar. I potser per això ara em fixe més en l’art urbà. I quan dic art, vull dir art, no embrutar les parets sense gens de gràcia o amb firmes per marcar territori com si foren pixades de gos.

Aquest cap de setmana he estat endreçant fotos dels últims anys (tasca que no m’he atrevit a fer en molt de temps per por a remenar massa coses), i me n’he adonat que, quan viatge, pràcticament sempre torne amb alguna foto d’art urbà.

Ací teniu el primer exemple, de Berlín. Vaig trobar que era una idea encertadíssima!