Prova superada!

Ha estat un dia de lluitar contra el llenguatge, la incongruència i les sumes que no quadren, amb hores penjada al telèfon, amb els d’atenció al “client” d’hisenda a l’altra banda dels fils, però finalment ho he aconseguit!!!

Ja tinc fetes les declaracions trimestrals, els resums anuals, i tot el que em cal per pagar els sants impostos. Això sí, tanque els ulls i només veig numerets. Quin martiri! I la cosa s’agreuja si em pregunte què en faran a partir d’ara, amb aquests diners…

Millor no pensar-ho.

L’apòstata desficiosa es fa famosa!

Quines coses que passen.

Ara resulta que al diari local del poble on vaig nàixer (dir ‘el meu poble’, en el meu cas, és complex i confús), el Ciudad de Alcoy, han citat a l’apòstata desficiosa!

L’articlet és això que veieu com a imatge ací al costat, i eixia a la pàgina huit de l’edició del 3 de gener.

És en castellà, clar, com toca a un diari d’un poble valencianoparlant (grrrr) i en el qual, curiosament, hi vaig col·laborar fa molts anys… i ara m’ha fet molta gràcia que em citaren!


(Gràcies a l’epistolari blau per haver-m’ho fet saber).

No, no bec molt, lo normal

Deu ser una de les frases més repetides pels que beuen més del compte i, o bé no en són conscients, o volen dissimular-ho. Que l’adicció a aquesta droga legal, tot i que altament addictiva, és un greu problema social, ho sabem tots.

El que de vegades no sabem és que ho podem tindre en algú de ben a prop i no haver-ho vist. Entre un que fa la vista grossa, un altre que mira cap a un altre costat, el que se n’adona però pensa que serà mania seua si els altres no diuen res, i el propi afectat que ni es planteja que és un problema, poden passar anys i trobar-se en un punt sense marxa enrere i de quasi impossible solució.

Espere equivocar-me, però és la pinta que fa el cas d’una persona de la família. No donaré massa detalls, per allò de preservar la intimitat, però perquè us feu una idea: una dona que encara no ha fet els quaranta, mare d’una xiqueta d’onze o dotze anys, casada, amb feina i que, en haver hagut de ser hospitalitzada per encara no sabem què, ha confessat que fa anys que beu ‘no massa, tres o quatre cubates al dia’.

I a mi, tot i que sé que hauria de veure-la com una persona malalta, el que em desperta és ràbia i indignació per estar destrossant així la seva vida, i la dels qui l’envolten…

33!

Ni un més, ni un menys. Hui en faig 33. “Los años del señor”, que deia mon tio Vicent quan venia cupons de l’Once, i per cada número tenia un nom.

Aquell dia, el hui de 1976, sembla que també feia un fred que pelava. Si més no, a Alcoi, on vaig nàixer. Amb calma, això sí, que em vaig prendre 14 horetes per pensar-me si eixia o no…

I ja fa trenta-tres anys. Ara és quan ma mare diu allò de ‘jo a la teua edat ja tenia dos xiquetes, i bla, bla, bla…’. Jo m’estime més no pensar en el que tinc o no tinc en aquest punt, sinó en el que em ve de gust fer a partir d’ara.

Hui no tindré veletes per bufar, perquè mai no m’han agradat massa. Però m’he preparat un pla perquè siga un dia molt agradable. A veure com resulta.

La dieta, dia 3

Tercer dia controlant el menjar. Perquè al gimnàs encara no he trobat el moment propici per anar-hi…

Per ara, faig una barreja entre eliminar els aliments que més engreixen (adéu xocolata i rosetes, snif), seguir quan puc les pautes de la dieta dissociada que ara decora la porta de la nevera (els qui alguna vegada heu fet dieta sabreu de què parle, allò de no barrrejar pasta amb peix ni pa amb formatge…) i una bona dosi de sentit comú.

L’objectiu: 12 quilos en 12 mesos. El que no sé és això cada quant s’ha de controlar…

I serà dur, ja m’ho veig vindre. Però si porte 375 dies sense fumar, un règim equilibradet no ha de poder amb mi, dic jo.

Ara, demà que és el meu ‘cumple’, la dieta me la salte. Ea.

Nous propòsits d’any 9

Com que em vaig reincoporar ahir a la vida ‘real’, vaig una miqueta endarrerida en això de marcar-me fites per al 2009. La de l’any passat, sense haver-la previst, va ser deixar de fumar. I s’ha aconseguit amb un èxit absolut. Ni una calada en un any. Ni mai més, o això espere.

A més a més, durant tot l’any passat vaig estar posant 3 euros diaris (menys del que em gastava en tabac!) a una vedrioleta, que és la que m’ha finançat aquestes vacances d’hivern (3 x 365= 1095 euros; més de 180.000 pessetes). Un arròs amb llamàntol per començar l’any i un massatge a un spa també van sortir de l’estalvi en nicotina!

Vist l’èxit, repetiré això de la vedriola. Hui mateix me’n compre una. El que no sé és si quedar-me en els 3 euros diaris o augmentar-ho (què deu costar ara un paquet de Camel light???).

I per aquest any, un doble propòsit. Deixar de ser tan ‘rància’, que segons els meus amics és el que sóc: poc donada a mostrar afecte. A veure si ho anem solucionant. I l’altre, emulant les campanyes de Tele5: 12 mesos, 12 quilos. La dieta equilibrada i la continuïtat de les visites al gimnàs comencen… demà.

Acabe de tornar… i ja vull més vacances!

Fa dos dies veia això de la foto: un arc de Sant Martí enorme i ben definit davant dels meus nassos. Anava descalça, amb mànega curta i crema de protecció solar (he tornat moreneta!), menjava peix fresquíssim a uns restaurants fantàstics i estava amb una companyia envejable.

I arribe i em trobe el Tibidabo nevat, la casa glaçada després d’uns dies amb la calefacció apagada, 300 correus electrònics per contestar, una marabunta desbocada a les rebaixes i una feinada pendent de la que no dóna cap satisfacció (fer la declaració de l’IVA, arreglar paperassa, discutir amb clients…).

A veure per què no m’haguera pogut quedar allà uns dies més… O uns mesets. Ai. (Aquesta vegada m’ha donat per posar-me a pensar seriosament com seria viure allà -Lanzarote- tot l’any…).