Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Societat - Costumari

Vianda – animals domèstics

Publicat el 9 de juny de 2007 per rginer

Jo no sabia que a Viêt Nam mengen carn de diversos animals; pollastres, ànecs, conills, serp i ….. gos ( canis familiaris). Em van informar que a Korea també en mengen.
Ténen una raça específica de gos per vendre la seva carn.
Jo que sóc persona que ho tasto tot i m’agrada menjar la vianda dels països en els que m’hi trobi, aquesta vegada m’hi vaig negar, ni a veure les botigues de venda ni tan sols a fer una foto, ni per suposat menjar-ne.
Tinc un gos a casa, en Monty, i la veritat la seva imatge sempre em venia al pensament.
Per no espantar els viatgers occidentals, aquest tema és prohibit de parlar-ne.
‘No és una menja generalisada en el país. Ni a Ho Chi Minh City, ni a Hue, no en trobes de restaurants locals que en serveixin ni botigues que en venguin, però a Hà Nôi i el Nord sí que n’hi han i moltes. Si teniu el pensament o ja teniu els bitllets per anar a Viêt Nam, recordeu aquestes paraules :
‘THIT CHÓ’. Si aquest rètol és en una restaurant, vol dir que la carn que serveixen és de gos. ‘THIT GÀ’ vol dir carn de pollastre; ‘THIT BÒ’ carn de bou; ‘THIT LO’N carn de porc.

A Hà Nôi quan se surt direcció nord, normalment passes per un carrer molt llarg, el Pho Nghi Tam. De sobte deixes enrera uns barris colonials, ben diferenciats, barris de poble vietnamites també ben ordenats, parcs i llacs melancòlics, i entres en aquest carrer-carretera que és veritablement un batibull impresionant i a més et trobes botigues, una al costat de l’altra on venen la carn de gos.

El mestre Hû’u Ngoc escriu en un dels seus articles que la seva amiga de Suècia Agneta volia compartir taula en una casa comunal de la Província de Hà Tây en una menja tradicional vietnamita . ‘ ân cho biêt’. Serveixen carn de gos, carn de porc i de pollastre. Agneta va començar a menjar les dues últimes carns i de sobte la seva cara es va tornar de color vermell i sense saber si tragar el que havia menjat o llençar-lo. Finalment s’ho va empassar i després va dir: ‘ Deliciós’. Havia menjat carn de gos, sense saber-ho. Va decidir no menjar-ne, però no s’hi negaria a fer-ho quan fós la persona convidada a la taula.

Molts vietnamites es posen també nerviosos quan els serveixen aquesta carn. No hi han estadístiques, però no crec que hi hagi molta gent que en mengi. I de fet està prohibit de menjar-ne a les pagodes, i les dones i els intelectuals ni la tasten.

El millor dia per passar per el carrer Pho Nghi Tam és durant la primera fase del mes llunar. Els vietnamites creuen que comprar i ‘assaborir’ carn de cà en aquest període, dur la mala sort a casa.
Així que els restaurants i les botigues de venda són tancats, perque els clients fugen i no apareixen.

Penso, però, com molts occidentals no poden menjar els menuts, ni els cargols, ni els conills. A l’Est de l’Àsia els gossos ténen un simbol molt ambigu; de vegades molt estimats per la seva fidelitat, i de vegades rebutjats per ser una bèstia salvatge i irracional. Al Tibet, els gossos són l’encarnació del luxe i de la gelosia.

Però a Viêt Nam es menja molt i molt bé, i és un veritable paradís per a tothom, també per els vegetarians.

Com no vaig fer cap fotografia amb el rètol de Thit Chó, aquí en teniu una d’un restaurant de carretera. N’hi han moltíssims i plè de rètols com els que es veuen on es pot llegir el tipus de menjar que ofereixen.

Pobles tradicionals – Passat o futur ?

Publicat el 3 de maig de 2007 per rginer

Davant de la crisi econòmica i moral que ha afectat al Viêt Nam després de més de tres dècades de guerra, les noves formes de vida occidentals i el lliure mercat, com també l’entrada a l’OMC, els vietnamites es resisteixen a perdre la seva forma de viure i la seva independència, sobretot en els petits pobles.
Durant secles i secles, la nació vietnamita s’ha organitzat magníficament en grups rurals, tant polítics, com socials i econòmics, i així han pogut sempre combatre l’invasor.
En els pobles, apart la seva estructura administrativa, els seus pobladors s’organitzàven en diferents grups, inclòs el clan familiar, el gremi i el poblat.

‘Les famílies, el poblat, i la nació; aquest conjunt agrupava un bon nombre de pobles i que permetía als seus habitants de viure amb el cultiu de l’arròs i mantenir i cuidar els canals d’aigua i els rius, i així poder defensar la seva terra davant l’invasor, sempre més poderós, com per exemple els Mongols durant el secle XIII. Aquesta resistència ha estat possible sobre la base d’una xarxa molt i molt organitzada entre tots els pobles.

En les nacions on la defensa s’organitzava desde les muralles de les grans ciutats, una vegada vençuts, arribava el desastre militar. A Viêt Nam tot el contrari, cada poble era un veritable bastió.

Avui també podem constatar aquesta organització entre els pobles.
Quan vaig ser de viatge, no vaig poder visitar ni Hoi An, ni Hué, ni Danang; el tifó que va arrasar les Filipines va arribar al centre de Viêt Nam, però abans de la seva arribada, tothom tenia ja informació i ordres d’evacuar els pobles i marxar. Així, entre tots, van evacuar 180.000 persones, i les pèrdues de persones van ser mínimes.
Tornar a recuperar el que van perdre ja és més difícil, però entre tots ho aconsegueixen.

Dins els pobles es poden veures sempre uns edificis singulars i diferents :
Dinh – Casa comunal dedicada al seu Déu particular.
Dén, Mieû, phú – Temple on poden resar als esperits dels seus herois o sants.
Chúa – Pagodes. Per venerar a Buda.
Ván miêu o vàn chí -Altar per venerar a Confuci.
Però son construccions senzilles, gens espectaculars.

Avui també podríem incloure una esglèsia catòlica que trenca totalment amb la configuració d’aquests pobles, però en alguns casos són boniques construccions, d’estil gòtic, i que evidentment van fer construir els francesos.
També podem veure uns edificis molt llampants, de colors groc, blau i vermells, de la religió o pensament cadoista i que només existeix a Viêt Nam. Són una minoria.

Podríem dir que tant Buda com Confuci – el cor i el cervell – han influenciat molt, durant mil.lenis, el caràcter del vietnamita, i crec que han contribuït en un equilibri necessari en tots ells.
Seguirem parlant dels pobles.

Descobrir la llum serena de la mort

Publicat el 8 d'abril de 2007 per rginer

Avui dia de Pasqua la mort de la mare d’una persona a la que estimo molt m’ha trasbalsat, no per esperada, ja gran amb més de vuitanta anys i molt feble de salut; però més i més sóc conscient que a Occident i encara més entre nosaltres, la mort passa de puntetes, no en volem saber rès i si pot ser no parlar-ne. No és el cas a Viêt Nam.
Podeu veure en aquesta fotografia, novament al Delta del Mekong, diferents caixes de morts o taüts, per ser venuts on hi han escrites les paraules següents ( amb una certa filosofia panteística, per cert ): ‘ Hòa thàn hoàn vû’.
(la metamorfosi del cos torna a l’univers.

‘Suposem que una persona amb una salut envejable a San Francisco, Estocolm, Londres, Paris o Tunísia, reb un bon dia un regal : un taüt molt ben treballat ! El primer pensament seria : Qui ha estat el bromista de tant mal gust o qui és el que em vol enviar a l’altra món ????
Això no passa a Viêt Nam. Aquest costum vé de lluny, i encara que avui no està ja tant extès, sí encara es fa en les zones rurals, com en aquest cas al Delta del Mekong.

La persona que reb la caixa de mort no es sorprèn; és una atenció generosa i d’amor d’una persona que l’estima, sigui familiar o amic. També es dona el cas que un mateix es fa fer un taüt i el posarà en el millor lloc de casa seva fins el dia de la seva mort .Podríem dir que és una continuació, d’una senzillesa sorprenent, dels grans mausoleus dels reis i emperadors que es feien construïr en el passat.

És una filosofia que no separa sistemàticament la vida de la mort. És evident que la mort és un cop fort, un tall, una desaparició, però a Viêt Nam sempre hi són presents en qualsevol festa, sigui en l’aniversari de la seva mort, en casaments, en la festa del Têt i se’ls convida, oferint el menjar i els regals als altars que sempre són presents a casa.

La filosofia continúa: La vida és temporal mentres la mort és la vida definitiva;la persona torna al món, a l’univers, a la terra.

Per això parlar de la mort a Viêt Nam és quelcom d’habitual i es preparen encarregant un taüt. Molts han d’estalviar per aquest motiu , ja que no volen que els seus fills hagin de pagar.
El cos és enterrat a la terra dins la caixa que ja ha escollit fa temps i després de dos o tres anys es procedeix a l’exhumació i es torna a enterrar en un lloc més petit de la terra.

Dins a casa hi ha l’altar amb les fotografíes de les persones estimades que han mort i en cada aniversari es deixen unes flors, un got d’aigua i diversos plats de menjar. Es dónen tres cops al pit i s’inclinen tres vegades davant les fotografíes.
L’ànima dels éssers estimats sempre hi són presents a casa.
No només hi han fotografíes dels familiars, també n’hi posen d’amics estimats.

Els morts són considerats com part de la família en el present, a casa, i se’ls fa les ofrenes quan hi ha aconteixements importants per anunciar ; el naixement d’un nou infant, el primer dia d’escola del nen o nena, el prometatge, la construcció d’una nova llar, l’exàmen, tant difícil, aprovat, i també fins i tot un daltabaix econòmic.
El culte als ancestres segueix encara viu, i molt viu, al Viêt Nam del secle XXI.

El llibre del meu admirat Hü’u Ngoc m’ha ajudat per intentar escriure aquests mots en un dia trist i sense saber-ho, tot passant amb una barca per els canals del Riu Mekong, vaig fer aquesta fotografia dels taüts i que ara sí té un sentit.

Transport col.lectiu – nous temps

Publicat el 7 d'abril de 2007 per rginer

Torno a Ho Chi Minh / Sài Gòn. Aquests díes que les carreteres han estat invadides per milers de cotxes, a Viêt Nam el canvi constitueix en deixar la bicicleta i comprar una moto. És el progrés. La pol.lució en les grans Ciutats està servida. Milers i milers de motos, això sí , l’espai molt ben aprofitat. La família al complet, pare, mare i dos infants en una sola moto. Pots seure al carrer, igual que en Harvey Keatel a la pel.lícula ‘ Tres estacions’ ( premi a Sundance) i no cal moure’s. La càmara a punt i a començar …. Els que ténen més poder econòmic es compren una moto de marca italiana i la resta una del Japó. Els cotxes encara no estàn a l’abast de la gent. Els preus són més cars que a casa nostra.
‘null’

L’últim escrivent públic a Sài Gòn

Publicat el 23 de març de 2007 per rginer

En el meu post quan vaig escriure que l’edifici de Correus de Sài Gòn em sembla el més bonic del món, vaig fer esment de la presència d’una persona escrivint davant d’una altra, però no vaig poder saber qui era i què feia.
Internet és un invent extraordinàri i pots treure informació sempre. En les notícies que vaig rebent dia a dia de Viêt Nam llegeixo : ‘ Spiegel On Line – 7 de març 2007 – L’home que escriu cartes d’amor – Un dia amb l’últim escrivent públic a Sài Gòn ‘ .
No vaig poder saber què feia aquest home i ara a Barcelona, desde casa, conec la història. Una meravella, no ?
El senyor Duong Van Ngo nascut a la mateixa Sài Gòn, avui oficialmente Ho Chi Minh City, ara fa 77 anys, va entrar a treballar a correus als 17 anys. Té el seu lloc dins la sala de correus en una taula allargada. Quan arriba posa sobre la taula els diccionaris i un directori de codis postals de França.A continuació es coloca un braçalet de color vermell a l’avant braç esquerra perque el reconeguin. Treu un rètol i el posa sobre la taula : ‘ Informació i assistència per escriure’.

La primera persona que demana els seus serveis és un home del Delta del Mekong. No sap escriure i ha rebut una carta de l’estranger. El senyor Ngo li tradueix i a continuació escriu el text d’acord amb les indicacions de l’home. I així continúa amb la seva feina. Parla i escriu en francès i va aprendre anglès durant la guerra amb els americans. Mai ha deixat de treballar.

Ha escrit moltes cartes de gent enamorada i fins i tot han arribat al casament. Ell reb moltes cartes d’agraïment de les persones a les que va dónar servei.
Ha escrit cartes de persones que cercàven els seus fills que van fugir del Viêt Nam; persones amb problemes de diners; persones enamorades; persones amb voluntat de començar un negoci; persones que senzillament els agrada mantenir una correspondència amb amics.

No li agrada rebre correus electrònics i prefereix obrir el sobre i llegir les cartes escrites. Només han d’escriure en el sobre el destinatari : ‘Letter writer, Main Post Office, Sài Gòn’.

És una font d’informació i sap un munt d’històries que ell mateix ha escrit i segueix escrivint cada dia.

El senyor Ngo és un motiu més per el que ara em sap greu no haver passat més temps a Ho Chi Minh City.

Ào dái – més que un vestit

Publicat el 4 de març de 2007 per rginer

Veure la sortida dels alumnes dels instituts de secundària a Viêt Nam no et pot deixar indiferent. De sobte surten cents de bicicletes i scooters. Els nois amb pantalons blau marí i camisa blanca, les noies, totes, vestides amb ào dái, un capell, guants llargs i totes amb el cabell negre i llarg. El que et sobte és la elegància i la seguretat en les seves mirades.
Moltes es tapen el seu rostre, senzillament perque a Viêt Nam no està ben vist que les noies tinguin el color de pell morè i es protegeixen del sol. Quan circules per qualsevol carretera sempre has de parar davant l’allau d’estudiants que tornen a casa seva. Jo pensava que l’ào dái, el vestit tradicional, vé de lluny. Novament ignorància total.
Va ser un pintor Cát Truòng, graduat a l’Escola de Belles Arts d’Indoxina en període colonial dels francesos que va crear l’aò dái l’any 1930 ! De fet va ser una nova versió de les túniques tradicionals, nâm thân de cinc peces. Durant els anys 1920 i 1930 les dones van començar a vestir pantalons i no faldilles i va començar una petita modernització en els costums. Després de dos mil anys sota la influència del confucionisme,la cultura tradicional era un reducte molt i molt tancat seguint les filosofíes de Confuci i les dones eren considerades senzillament l’aparell reproductor de l’home per la continuïtat de la raça. Els familiars eren els que decidíen els matrimonis i les noies no teníen cap dret a res. És doncs normal que no tinguéssin ni un sol motiu per voler vestir-se elegantment o cuidar-se millor, quan la seva vida ja estava escrita en un guió.

Les dones dels francesos colonitzadors els va agradar l’aò dái i van començar a posar-se’l i seguidament les noies vietnamites amb estudis, com les mestres, infermeres i estudiants van seguir la moda.

A partir de l’any 1934 ja va ser un fet normal i el voler ser independent, voler estudiar, voler decidir, tots aquests sentiments eren dins seu, quan es vestíen amb l’aò dái i ho volíen expressar obertament.

Les dones a Viêt Nam van manifestar públicament estar en contra la mil.lenària cultura del confucionisme i elles formàven part de la societat.

I bé que ho van demostrar quan van ser tant i tant importants durant les guerres i bé que ho demostren dia a dia amb la feina i portant el timó de la casa.

L’any 1934 va ser el començament de l’auto estima per part de les dones de Viêt Nam i aquest vestit tant elegant i bonic és el símbol de les seves aspiracions com a persona individual i el voler prendre part en la societat vietnamita amb cos, ànima i …. l’ào dái.

La fotografia és prou entenedora. Tot just la noia estudiant de secundària surt de l’institut d’un poblet durant la meva ruta de Hà Nôi a Sapa. No porta el capell cònic. Ara els agrada estar a la moda, però de tant en tant sempre veus una noia amb aquest altre objecte molt arrelat a la cultura d’aquest país sorprenent que és el Viêt Nam ; el nón, el capell cònic.