Song Thap – Poble o foneria
Song Thap és un altre dels poblets que vaig visitar situat a pocs kilòmetres de Hà Nôi. Vaig visitar els altres pobles artesans i en aquest era on havíem de dinar en una casa d’una família vietnamita. Quan vam entrar al poble per un pont, vaig tenir l’impresió de ser en un poble miner; pols negra, fosc, olors de ferros, tricicles transportant ferralles.
De sobte vam veure foc dins les cases ! No és una fàbrica per fondre metalls i ferralla, són totes les cases del poble que són foneríes !!
”Tothom hi treballa, dones i homes. Em semblava una mica grotesc o diguem rar que poguéssim anar a una casa vietnamita del secle 18è per dinar, quan tot el poble és una veritable foneria. Però sí, vam entrar en una casa passant per una carreró estret i arbres que sobresortíen dels murs i vam entrar per una porta petita al seu pati. Planta baixa, portes obertes, menjador i dues sales amb separacions, però eren obertes. Cadires còmodes, una taula ben posada amb vaixella senzilla de ceràmica, l’altar dels ancestres presidint el menjador, amb les seves fotografíes, l’incens, les flors, els retrats. En una altra pared fotografíes, reconeixements, medalles. El Coronel Van, vidu, molt envellit, és el que ens dóna la benvinguda a casa seva.
Ens convida a beure amb ell el seu ví d’arròs. Parla francès i a pesar de la seva malaltia, encara podem veure com li agrada que vingui gent d’altres països, altres cultures, a casa seva on ens ofereix un dinar excel.lent, per altra banda, i la possibilitat de petar la xerrada i escoltar les seves experiències i respondre a les nostres preguntes.
Ha estat lluitant en defensa del seu país durant 31 anys, sense descans, 1944 – 1975. Coneix els patiments i els horrors de les guerres; la fam i la pobresa després que les guerres han acabat, les injustícies i la crueltat de tothom, les incomprensions, la responsabilitat de vetllar per tota la família i fugir de les bombes, però també coneix la vida en pau, l’amor per la seva família i el seu poble, els infants,
el voler ser d’un poble, la seva cultura.
Els seus ull petits, quasi tancats, desprenen una mirada de pau i també de tristesa, però alegre, no ho sé. És difícil penetrar en la mirada d’uns ulls rasgats i petits.
Vam marxar, potser massa aviat. Hagués volgut quedar-me fins tard al vespre, prendre el tè, seguir parlant , però per sobre de tot, escoltar al coronel Van i tota la seva petita saviesa. Mentres, la seva filla i nets netejen i un infant petitonet, un nen d’un any, el seu besnet, intenta aixecar-se i començar a caminar per el jardí.
”