El desembre passat ja ens va alegrar el dia amb una primera aproximació i així va quedar reflectit en aquestes Totxanes (vegeu aquí): el senyor Hereu, l’irrepetible alcalde de Barcelona, anunciava que tornaria a ser el proper candidat del PSOE de Catalunya -l’antic PSC- a l’alcaldia en les eleccions municipals de l’any 2011. Tot i això, com que ja
Tot just llevar-me de bon matí la primera notícia que m’arriba a través de la ràdio és la de la convocatòria de set jugadors del Barça que ha fet el senyor Del Bosque per jugar a Mèxic un partit amistós amb la selecció espanyola només tres dies abans del partit d’anada de la Supercopa amb el Sevilla.
No és pas aquesta la primera vegada que dic que el meu nom no el trobareu mai en cap llista de militants antitaurins (no som perfectes, què hi farem). Ara afegeixo que tota la tramitació feta pel nostre Parlament al voltant d’aquest afer fins arribar al clímax de la votació d’ahir em sembla una lamentable despesa
Dia de brega, a casa. Lampistes i paletes en dansa. Poca broma: estem substituint la xarxa d’aigua calenta original de l’edifici, fins ara centralitzada amb caldera única per tota l’escala, per una solució a base de calderes individuals per cada pis i avui li ha tocat al nostre. Resultat un cop enllestida la feina: pols per tot arreu i els estris
Com diu el meu amic R. Espanya tenia un problema amb l’Estatut, no nosaltres que ja vàrem dir-hi la nostra malgrat les mancances i autolimitacions que des del primer moment tenia el text aprovat pel Parlament… (n’hi ha més) … i la versió posterior degudament rebaixada -ribotada, segons el senyor Alfonso Guerra- en el Congrès dels Diputats. Espanya tenia un
Veníem, l’A. i jo, de tres dies de contacte directe amb la bellesa i la civilitat a la Toscana i potser per això, quan hem tornat, el contrast ens ha resultat més dur. La primera piula que ens arriba és la condemna “post mortem” a Pepe Rubianes per insults a l’alcalde de Salamanca. Jo no sé a
Em sembla recordar que ho vaig llegir la setmana passada al diari El Punt i que em va semblar un retrat perfecte de la situació: des de feia temps -comentava el periodista- s’estava rifant un castanyot i el primer clatell que els ciutadans hem trobat a l’abast ha estat el de l’alcalde Hereu. I a fe
Dispenseu-me la poca finesa del títol, desmanegat i infumable, però em sembla que una frase com aquesta que m’he empescat per encapçalar l’apunt d’avui il·lustra d’una manera força aproximada aquesta esperpèntica cort dels miracles en què d’uns anys ençà s’ha convertit la política espanyola. Un curiós engendre que sembla sorgit dels racons més retorçats de la imaginació de Valle-Inclán. Llegeixo
Confesso que la feina d’intentar esbrinar qui és qui en el complicat i no gaire compacte mapa del sobiranisme català m’agafa carregat de mandra i trenta anys més vell de l’edat en la qual recordo haver tingut paciència per desllorigar envitricolls d’aquest estil. Vist el panorama, doncs, és bastant possible que amb el que ara diré em guanyi l’enemistat d’alguna
Quan jo era petit la gent gran solia preguntar-nos als infants “ja sou creients?”. És a dir, volien saber si féiem cas al que ens manaven els pares i els mestres. Una mica més tard el concepte va evolucionar i “ser creient” va significar també fer costat als preceptes de la religió catòlica, l’única i oficial de
Confesso que em sentia dividit. Una part de mi s’aferrava a la creença que la nostra classe política, tot i els esforços que fa per dissimular-ho, era conscient que existeixen uns límits marcats principalment pel sentit del ridícul i la misèria intel·lectual. L’altra part, en canvi, em deia que no. Que vivim temps pre-electorals -és a dir,
No és que vulgui apuntar-me a allò del “Si tu no vas, ellos vuelven”, invent del senyor José Zaragoza i els seus (que quin uns, aquests també) però, francament, quan ahir vaig veure la fotografia que il·lustra aquest apunt en la qual es pot veure la senyora Soraya Saez de Santamaria i el senyor Cristòbal Montoro, gent
Llegeixo a La Vanguardia que el PSOE de Catalunya (l’antic PSC) està estudiant la possibilitat que en les eleccions al Parlament el número 2 de la llista de Barcelona -just al darrere de l’actual President Montilla- sigui per a la senyora Carme Chacón, aquesta graaan diputada i ministra catalana que taaant s’ha preocupat i taaantes coses ha fet per la seva
Sembla que entre la nostra classe política hi ha grans alegrois perquè finalment l’Ajuntament de Barcelona s’ha dignat a aprovar el reglament lingüístic del Cap i Casal. Un reglament que converteix el català en la llengua “oficial i d’ús normal i preferent de l’Ajuntament”. Ep!, això passa el 2010. Trenta-cinc anys després del restabliment de la democràcia.
Com que em coneix i sap que em va la marxa a l’A. li falta temps per trucar-me al despatx i dir-me que per la ràdio acaben de comentar que les dues màquines tuneladores que estan perforant el subsòl barceloní per obrir pas a la línia 9 del metro tenen nom. L’una es diu Cuca