Totxanes, totxos i maons

Com diu el meu amic R. Espanya tenia un problema amb l’Estatut, no nosaltres que ja vàrem dir-hi la nostra malgrat les mancances i autolimitacions que des del primer moment tenia el text aprovat pel Parlament…  (n’hi ha més)

… i la versió posterior degudament rebaixada -ribotada, segons el senyor Alfonso Guerra- en el Congrès dels Diputats.

Espanya tenia un problema amb l’Estatut de Catalunya: el d’escatir fins on la seva mentalitat i la Constitució eren capaces d’assumir tot allò que propugnava el (tebi, poruc i descafeïnat, ho torno a dir) text estatutari.

I ara, després de quatre anys de rumiar-s’ho, el veredicte ja ha estat ejaculat i el resultat és el que més o menys es podia imaginar: som aigua i oli.

El PSOE d’aquí i d’allà -el d’aquí, per cert, per boca de la primera autoritat institucional del país- ja ha manifestat la seva satisfacció perquè “només” s’ha tocat una tercera part dels articles que el PP havia impugnat. El PP també ha dit que el Tribunal els ha donat la raó. Com si acabéssim de tenir eleccions i tots les haguessin guanyat, vaja.

Jo crec que, senzillament som on érem. No calia esperar tant perquè quedés ben clar que Catalunya no encaixa a Espanya ni a cops de martell. No ens hi escarrassem més, tu. Bon vent i barca nova.

La solució és a les nostres mans. I, si ho volem, avui la tenim més a prop que mai. N’estic convençut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!