Totxanes, totxos i maons

No és pas aquesta la primera vegada que dic que el meu nom no el trobareu mai en cap llista de militants antitaurins (no som perfectes, què hi farem). Ara afegeixo que tota la tramitació feta pel nostre Parlament al voltant d’aquest afer fins arribar al clímax de la votació d’ahir em sembla una lamentable despesa d’energies.

Per una raó molt senzilla: tal com està el negoci dels toros a Barcelona d’aquí a un màxim de tres o quatre temporades la “fiesta” hauria passat definitivament a la història víctima de mort natural i no hauria calgut que el Parlament la prohibís.

Ho dic perquè, tard o d’hora, els nostres parlamentaris hauràn de parlar també dels correbous i aleshores m’agradarà veure com passen la maroma sense fer servir mots com “identitat” o “tradició” per fer entrar el clau per la cabota i no exhibir gaires contradiccions.  (n’hi ha més)

Dit tot això em sembla que la reacció extraordinàriament virulenta d’Espanya era esperable i em fa pensar en allò que deia un amic meu que dissortadament ja no és entre nosaltres: “Qualsevol cosa que emprenyi els espanyols, dolenta per a nosaltres segur que no ho és”.

I entremig de tota l’escandalera desfermada destaca la reacció del PP de presentar al Congrés dels Diputats una proposició de Llei que declari els toros “patrimoni cultural” o similar (vegeu aquí). També ho he escrit aquí en diverses ocasions: aquesta gent del PP és dolenta, son males persones i busquen l’eliminació de tot el que els soni a català. I amb aquesta proposta -que no busca més que tombar, com va passar amb l’Estatut, les decisions del nostre Parlament- ho demostren una vegada més.

No ens hi volen. Està molt clar. Marxem, doncs, d’Espanya i deixem-los amb un pam de nas. Tot és qüestió de proposar-s’ho.

(Ara és quan hauríem de rellegir “Acte de violència”, de Manuel de Pedrolo. Ho recordeu? “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!