Totxanes, totxos i maons

Veníem, l’A. i jo, de tres dies de contacte directe amb la bellesa i la civilitat a la Toscana i potser per això, quan hem tornat, el contrast ens ha resultat més dur. La primera piula que ens arriba és la condemna “post mortem” a Pepe Rubianes per insults a l’alcalde de Salamanca.

Jo no sé a qui li pertoca, de fet, la responsabilitat d’aquesta sentència judicial -els jutges? l’acusador? el sistema judicial en general?- però crec, senzillament, que s’ha de ser molt fill de puta per arribar a una decisió com aquesta. I molt mesells tots plegats per tolerar-la i mirar cap a una altra banda…  (n’hi ha més)

… en nom de no sé ben bé què. De la correcció política, potser? O d’allò del “necesario respeto a las instituciones” que tant els agrada esgrimir als espanyols quan la cosa, és clar, no els va en contra?

En tornar també ens hem trobat amb unes quantes malifetes del senyor ZP -reproduïdes en bona part pel govern que encapçala aquí el president Montilla- i una frase preciosa del seu correligionari Felipe González a propòsit de l’enèsima rectificació Zetapiana: “Rectificar es de sabios. Hacerlo todos los días es de necios”. Una prova més que la catalaníssima tècnica del “foc amic” també l’han adoptat a Espanya.

Com ja vaig explicar aquí, l’A. i jo vàrem anar al concert de Bill Wyman. Una sessió energètica que demostra que damunt d’un escenari el talent no té res a veure amb l’edat: entre Wyman, els sis músics que l’acompanyaven i la cantant, davant nostre teníem més de mig mil·lenni en presència humana i carn mortal. I amb ganes de continuar donant guerra mentre la carcassa aguanti.

També la setmana ens ha portat el conflicte entre l’exèrcit israelià i el vaixell de pro-palestins que volien forçar per mar el setge de Gaza. Uns fets sens dubte lamentables però sobre els quals m’abstindré d’opinar ja que fa bastant temps que ni els uns ni els altres -els uns i els altres d’allí i, sobretot, els seus corresponents satèl·lits a casa nostra- no em mereixen la més mínima confiança. Ni un pam de net a banda i banda.

Vull dir que, així com en el cas de la sentència contra Pepe Rubianes hi ha una clara posició d’abús, en el conflicte Israel-Hamas penso que cada part es porta l’oli, a l’hora d’agredir, i per tant prefereixo quedar-me al marge.

Una visita recomanable que penso fer ben aviat: l’exposició sobre els 50 anys de la Nova Cançó al Museu d’Història de Catalunya (vegeu aquí). S’hi estarà fins a l’octubre però jo, per si de cas, no trigaré gaires dies a anar-hi. De moment fullejo el catàleg i em sembla un esplèndid document per conservar i analitzar.

Diumenge passat l’A. i jo vàrem tornar a contemplar la divina Madonna dil Parto, de Piero della Francesca, a Monterchi (vegeu aquí), i com a premi insospitat vàrem poder viure de primera mà un festival culinari en els carrers medievals del poble: el “Raduno nazionale polentari d’Italia” (vegeu aquí). Més d’una vintena de parades servint de franc als visitants degustacions de polenta amb diversos acompanyaments.

Déu meu: Piero della Francesca i una bona teca. Quin binomi per afrontar la vida amb empenta i bona cara!

Vejam la setmana vinent quines destrosses ens està preparant…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!