Mentre tafanejo pel Mercat de Gràcia m’arriba un WhatsApp d’agú que em diu que amb l’inici dels judicis a Jan Laporta –aquí– i a Pujol júnior –a Madrid— la data d’avui marca l’inici del final de tot allò que fins ara havia representat Catalunya. Un final penós, no cal dir-ho (no cal, diu; però m’ho diu), ja que es dirimeix als tribunals. Tot
Benvolgut senyor, Fins no fa gaires hores aquesta carta hauria tingut un inici molt diferent ja que m’hauria adreçat a vostè amb un “Benvolgut Molt Honorable President”, que és el tractament que des del punt de vista institucional li correspon. També hauria fet servir el “vos” –un recurs de respecte que m’encanta i que defenso aferrissadament– per comptes del “vostè” que en aquesta ocasió utilitzaré. Potser tot plegat li semblaran manies, petites vanitats del llenguatge,
Es podria dir -i, ai las, no m’equivocaria- que cada dia que passa sóc més vell. Sortosament puc dir també que, de manera paral·lela, cada dia sóc més veterà. Pel que fa a la primera afirmació poca cosa puc fer-hi jo, pobre de mi. Quant a la segona sí que dono gràcies als déus perquè sigui així… i
Aquest cap de setmana els de casa anirem una mica atrafegats ja que celebrarem com cal el primer aniversari de la Mila, la nostra néta. Però vosaltres, que tindreu més temps, podríeu aprofitar els dos dies de lleure per veure un parell de documents d’allò més recomanables pel que tenen d’exercici de decència i de
Ho confesso: després de nou anys fent aquestes Totxanes poques vegades en començar a escriure un apunt m’he trobat amb el cor tan dividit com ara. D’una banda, em costa desprendre’m de la discreció que potser escauria a la meva condició de treballador del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, però, per l’altra, la meva
Ja fa molt de temps que quan hi ha un conflicte laboral -una vaga de transports, per exemple- no puc entendre quin valor es dóna al fet que les dues parts declarin ben cofoies que s’han estat dotze, quinze, vint hores seguides a la taula de negociació sense arribar a cap acord. I que, en la majoria de vegades, quan s’arriba
Per raons que ara no vénen al cas (i que espero que tinguin una ràpida i feliç resolució) des de fa tres o quatre dies visc una mica retirat de la brega en primera línia, cosa que no em priva de continuar alerta de cara a la cita electoral del diumenge vinent. Poques hòsties, doncs.
Ahir, dia de Sant Albert el Gran, mentre passava revista a tots els Alberts que conec em va venir al cap l’inefable Albert Boadella (senyor al qual no conec, eh?). Com que el cervell té mecanismes sorprenents resulta que en aquell mateix moment passaven per la ràdio un anunci electoral del candidat Pere Navarro i immediatament em va venir al cap la senyora
L’Anna R., estimada coblocaire de “Viure a Estocolm”, va difondre ahir per Twitter un missatge en el qual demanava si hi havia algú que tingués pensat abstenir-se el 25 de novembre per tal de demanar-li que votés per ella, abstencionista a la força per culpa de les traves burocràtiques que li ha posat l’ambaixada espanyola de la capital sueca per exercir el seu dret. Fóra
Llegeixo els diaris d’avui. Està ben clar que les polítiques d’una funció pública moderna, racional i allunyada dels tòpics espanyols, que durant 32 anys cap govern ha volgut/pogut posar en pràctica caldrà aplicar-les ara a corre cuita (és a dir, malament) i amb el personal carregat de raó, de raons i de mala llet. A primera vista podríem dir
Llegeixo als diaris que aquest cap de setmana la senyora Carme Chacón farà pública la seva candidatura a la secretaria general del seu partit, el PSOE, en un poble d’Almeria que es diu Olula del Río. A part de la proximitat de les eleccions andaluses -un territori que fins fa poc havia estat una bossa
El dia 1 de juny la pàgina web del Departament de Presidència (vegeu aquí) va posar a informació pública el text de l’Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica. Es tracta d’un text força extens -i intimidant: 274 pàgines (vegeu-lo aquí)- que en major o menor intensitat afecta a
Una de les frases de Joan Puigcercós quan va comparèixer el dilluns passat davant de la premsa (vegeu-la aquí) per anunciar que plegava em va recordar una escena que vaig viure fa tres anys i que de seguida explicaré. La frase de Puigcercós -un bon diagnòstic, al meu parer- és aquesta: “Durant aquests anys de govern del tripartit a ERC hem donat la sensació d’estar instal·lats a les
Entranyables les escenes ambientades en la intimitat familiar que apareixen en la propaganda electoral del senyor Jordi Hereu, candidat a renovar el càrrec d’alcalde de Barcelona en representació del PSOE de Catalunya (l’antic PSC)… (n’hi ha més) Tan entranyables i convincents que els de casa, diumenge, farem vots perquè a partir de dilluns la dedicació del senyor Hereu a la seva família
Captat a la ràdio fa un parell de dies: “Un bon gestor és, per definició, aquell individu capaç de preveure un problema i d’adoptar les mesures necessàries per resoldre’l abans que esclati. La seva feina sol ser, doncs, callada perquè la majoria de les vegades gairebé ningú arriba a tenir consciència del que ha representat la seva clarividència i el seu