(AVÍS: L’apunt d’avui és una facècia. Qualsevol similitud amb la realitat l’heu d’interpretar, no cal dir-ho, com una pura coincidència.) Correu electrònic interceptat fa una setmana, pocs minuts després de fer-se públics els resultats de l’EGM (Estudi General de Mitjans) del primer trimestre de 2009 segons el qual per primera vegada en quinze anys Catalunya Ràdio perdia la
(La sèrie comença aquí) Fragment de l’entrevista de Daniel Febrés Gabancho amb Gabriel C. Maragall, politòleg i diputat al Parlament pel Partit Demòcrata de Catalunya feta el 2 de març de 2037. (Del llibre “Crònica de la independència”, de Patrícia Gabancho). (N’hi ha més) (DFG) Ara, és possible, no ho sé que hi hagi una mica de mitificació
Aquest cap de setmana l’he dedicat a la lectura de “Crònica de la independència”, el llibre de Patrícia Gabancho que ha estat èxit de vendes per Sant Jordi i que en totes les llistes apareix classificat en l’apartat de llibres de “no ficció”. ¿Serà que hem guanyat ja la primera batalla i comença a consolidar-se la idea que parlar de Catalunya
Tot seguint aquella coneguda tàctica de l’“ara sí que anirem bé” que solen adoptar tots els que entren en algun càrrec de nova creació, encara no fa un parell de mesos el senyor Xavier Bru de Sala, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA) declarava (vegeu aquí) que a força d’anys la Creu
Més que uns quants experts en política el que molt aviat necessitarem aquí és un bon equip de geòmetres que ens ajudin a aclarir com és possible la coexistència de tantes plataformes transversals sense que ningú prengui mal. Primer va ser el senyor Artur Mas que es va treure de la màniga allò de la “Casa Gran”… amb els seus germans de
Una de les situacions que solen produir-se en les relacions comercials entre comprador i venedor és l’intent, per part de qui ven, d’esbrinar d’entrada l’abast econòmic del possible encàrrec. És aquell diàleg que comença dient “M’hauries de fer un pressupost de tal feina.” “Quants diners hi tens previstos?” “No hi pensis, en els diners de què disposo. Tu fes els comptes
Una constatació: el nacionalisme espanyol és expansiu i excloent. No tolera els altres nacionalismes i s’adaptarà a les aliances que li convinguin per esdevenir hegemònic. Una vergonya: com d’habitud, les forces nacionalistes catalanes caçant mosques, discutint sobre el sexe dels àngels i agafant-se-la amb paper de fumar. Rucs! (n’hi ha més) Un magnífic titular: “Euskadi ja és Espanya” (vegeu aquí).
Del diari d’ahir: “Junqueras és un sobiranista de debò i no de saló. I un independent d’obra nova, no rehabilitat”. Paraules del senyor Joan Ridao, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya. Quan escric aquest apunt és molt d’hora i encara no he llegit la premsa. M’hi jugo un pèsol, però, que avui l’exabrupte li correspon als
L’altre dia quan el TeleNotícies informava que el Parlament de Catalunya havia aprovat la llista de membres del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CNCA) amb l’abstenció de CiU i el PP em vaig quedar de pedra. La causa del sotrac era la intervenció d’una diputada de CiU que deia que el seu grup s’abstenia perquè entre els onze membres
Ja és ben veritat allò que diu que tots podem tenir un moment tonto, en aquesta vida… Resulta que algú de la direcció de l’Avui ha considerat que la notícia que havia d’encapçalar la portada del diari d’avui era la divisió d’opinions que ha generat entre els experts (¿n’hi ha, d’experts, també en aquestes matèries? Déu meu,
Em llevo amb el cos mig baldat per culpa de la nit del lloro que he passat. Potser és una sobredosi, el que tinc, però la cosa va començar amb el TN-Vespre d’ahir. Els dos sabatots contra Bush i les conseqüències de l’escàndol financer Mardoff -que ja esquitxen el fins ara impol·lut tàndem Santander/Botín- em donen els primers arguments
No tenen gaire sort, d’un temps ençà, la gent del PP de Catalunya… Primer va ser el senyor Fernández Díaz (aquella energia, aquell tremp encomanadís…) A continuació va ser el senyor Piqué (aquella compacta mitja melena, aquella lluïssor metàl·lica en la mirada…) Després va ser el senyor Sirera (aquella riquesa d’entonacions, aquell discurs espurnejant…) (n’hi ha
Un fort refredat em deixa fora de combat durant un parell de dies. Reclós per força a casa m’autorecepto lectures excitants, que són les ideals per combatre la nyonya pròpia d’aquestes situacions. La recepta, doncs, consta d’una dosi massiva de premi Pulitzer –“L’amenaça de la torre. Com Al-Qaida va preparar l’11-S”, de Lawrence Wright- i unes gotetes de
Sembla que en el darrer debat a la televisió entre els senadors Obama i McCain va sortir a la conversa un tal Joe, lampista d’ofici, que tant un candidat com l’altre varen esgrimir com un símbol de l’esperit emprenedor americà. Pel que acabo de sentir a Rac1 sembla que aquesta fugaç popularitat de l’amic Joe ha empès uns quants periodistes a esbrinar
Diu que en el dictamen sobre l’Estatut que prepara el Tribunal Constitucional els apartats dedicats al finançament i a la llengua rebran una substancial afaitada. Pel que fa a la definició de Catalunya com a nació que figura en el preàmbul del text -és a dir, en la part de l’exposició d’intencions- sembla que no la toquen gaire. Només n’accentuaran la pertinença