Totxanes, totxos i maons

Dispenseu-me la poca finesa del títol, desmanegat i infumable, però em sembla que una frase com aquesta que m’he empescat per encapçalar l’apunt d’avui il·lustra d’una manera força aproximada aquesta esperpèntica cort dels miracles en què d’uns anys ençà s’ha convertit la política espanyola. Un curiós engendre que sembla sorgit dels racons més retorçats de la imaginació de Valle-Inclán.

Llegeixo als diaris que s’han reunit al Palau de la Moncloa el president Zapatero -inquilí de l’edifici- i el senyor Rajoy, cap de l’oposició, per parlar de com se’n surten, de la crisi. I sembla que no varen tenir gaires manies a posar-se d’acord per dictaminar que la solució del problema passa per accelerar el procés de fusió de les caixes d’estalvi. Un procés que, diuen, haurà d’estar enllestit abans d’agost i que serà el desllorigador perquè els quartos -els crèdits, vaja- tornin a rajar i s’activin cosa de no dir el consum de les famílies, la producció de les empreses i l’optimisme del personal.  (n’hi ha més)

De tota manera, sembla que aquesta solució -que, ho torno a dir, satisfà les dues forces repesentades pels senyors Zetapé i Pepé- pot erosionar notablement les competències de la Generalitat en matèria de caixes d’estalvi. Però això, més que un impediment deu haver estat un estímul -un “acicate”, en diuen per aquells verals- per fotre les autonomies (sobretot una que jo sé) i demostrar qui és el que mana aquí.

Esperpèntics, ja ho dic. Però ves-los al darrere amb un flabiol sonant…

La setmana passada dirigents d’ERC es desmarcaven (bé… varen fer una cosa raríssima consistent a donar suport sense donar-lo que jo, per abreujar, descric amb el verb desmarcar) de la iniciativa del Parlament de Catalunya  perquè es renovi d’una punyetera vegada el Tribunal Constitucional. L’argument d’Esquerra venia a dir que, en el fons, el que ara demanem amb tant entusiasme, convenciment i bona fe no és més que un canvi de botxins. Que el coll ens el tallaran igualment, però que seran uns altres individus els qui ho faran, no els que hi ha ara.

Crec que en aquesta ocasió l’argument d’Esquerra és encertat. No es tracta de canviar noms i rostres. Es tracta de sortir de la taula de joc perquè amb els adversaris que tenim jugarem sempre contra cartes marcades i encara haurem de veure com ens enganxen la llufa -el “sanbenito”, en diuen per aquells verals- de tramposos i insolidaris.

La prova? Acabem de viure-la: sembla que els dos partits majoritaris espanyols es barallen i malden per diferenciar-se davant de l’electorat però en el fons són llops de la mateixa llopada. Saben perfectament quin és l’enemic comú i no es tallen ni un pèl a l’hora d’estarracar-lo.

(i mentrestant aquell megacrack de la política conegut amb el nom de Jordi Hereu venent-nos la moto del bulevar i de la rambla per la Diagonal com si li anés la vida o el pa dels seus fills. Déu meu…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!