Totxanes, totxos i maons

Em sembla recordar que ho vaig llegir la setmana passada al diari El Punt i que em va semblar un retrat perfecte de la situació: des de feia temps -comentava el periodista- s’estava rifant un castanyot i el primer clatell que els ciutadans hem trobat a l’abast ha estat el de l’alcalde Hereu. I a fe de Déu que ens hi hem abonat.

Això no vol dir que hàgim oblidat que, amb la democràcia, cada quatre anys tenim la possibilitat de passar comptes en les urnes i dipositar-hi el testimoni de la nostra voluntat. En absolut. Però és que ja fa massa temps que la paciència amb els Montilla, ZP, Carod, Saura i altres -sindicats, oposició, Espanya…- l’havíem esgotat. I, mira, resulta que ha estat a l’alcalde Hereu a qui li ha tocat el rebre.  (n’hi ha més)

M’apresso a dir que no sento ni gota de llàstima pel que li ha passat, a l’alcalde cridaner. Miro els seus il·lustres predecessors i m’adono que n’hi ha per llogar-hi cadires. Que el senyor Hereu no és més que el continuador d’un determinat tarannà (allò que abans es deia “un règim”) enquistat al Cap i Casal des de fa una pila d’anys.

El corol·lari de tot plegat és un Ajuntament convertit en una insaciable agència d’autopublicitat i una manera de governar -frivolitat i tonteria, cosmopolitisme de via estreta, molta festa i poca feina- que ha fet de Barcelona la ciutat de la perpètua samba, l’empori dels penjats i el santuari del turista de xancleta i banyador.

Un altre clatell, si us plau. Un altre…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!