JORDI SURINYACH

Divendres al vespre ens havien portat els cavalls a l’hípica de la “Ruta de la Cerdanya”, just a l’ entrada de Puigcerdà. A dos quarts de nou del matí del dissabte, sortim  del centre d’ equitació i agafem el camí que ens porta al poble de Vilallobent, des d’on seguim les marques del GR-11 que comença a pujar fortament en direcció al coll de Marcer. Es tracta de l’ antic camí dels Carlins – això es el que indica el rètol de la sortida del poble -, que en direcció a Dòrria passa per la pleta i el refugi de Vilallobent. Som sis genets. En Joan i la seva filla Marta, en “Luis”, “el Chileno”, la seva filla Yanira i la seva amiga Laura. Ben aviat  comprovarem l’ofici del xilè, de professió vaquer a cavall en els Andes xilens i cerdà des de fa anys,  que al veure la pèrdua d’ una ferradura a l’euga de la Marta, abans de frustrar la sortida, tot dient deixeu-me buscar, ha fet una demostració del que suposa no deixar mai res per perdut. Sense cap eina ni material de ferrar al seu abast i a partir d’ una grapa de ferro que ha trobat entre les restes d’una antiga tanca pel bestiar, després de treure-la amb la navalla i deixar- la completament plana l’ ha migpartit amb la navalla i l’ ajut d’una  pedra, per acabar ferrant provisionalment  l’euga. Tot això li ha portat una hora de feina, deixant-nos a tots més que bocabadats. El temps perdut ha fet inviable pujar avui fins el cim del Puigmal que era el nostre objectiu. Però ens ha permés seguir fins el cim de Coma Morera, deixant a la dreta la Creu de Maians i continuar per l’esplèndida catifa verda de l’altiplà que forma el pla  de l’ovella morta, el de Comanera, les Salines i la serra de Gorrablanc fins ben aprop del Puig de Dòrria on hem dinat. Després de fer mitja volta, tornem al lloc de sortida quan en el meu rellotge són dos quarts de sis de la tarda.