JORDI SURINYACH

L’ Illa de Formentera, és un lloc ideal per ser visitada amb bicicleta, sobre tot si ho fem resseguint les rutes verdes. Amb en Xenen, fa quatre anys varem fer la volta a s’illa durant el primer de maig, just al començament de la primavera. Enguany ho hem fet a l’inici de la tardor. Hem vingut d’Eivissa amb el ferry que surt a les nou en punt del mati. Només desembarcar al Port de la Savina, comencem a pedalar resseguint bona part de les rutes senyalitzades pel Consell Insular de Formentera: Estany del Peix, Torre de la Gavina, Cala Saona, Far de Barberia, Camí d’en Parra i les platges de Migjorn, sempre amb l’olor de la camamilla – ara seca -, dels seus prats. Hem anat enllaçant les diferents rutes gaudint del paisatge, deixant el camí cap a la Mola per un altre dia per por a la pluja, girant de retorn cap a Es Pujols, seguint per l’Estany Pudent i desviant-nos cap a les Salines per arribar a Ses
Illetes, si bé abans ens hem mullat de valent, el que ens ha obligat aixoplugar-
nos en un xiringuito d’aquesta platja. Hem retornat al port tot i que encara plovia, per tornar a Eivissa amb el ferry de les quatre de la tarda. Tot i la mullena, un recorregut agradable per zones agrícoles, dunes, pinedes, cales i platges, passant entre cases de pagès, parets de pedra, casetes i varadors de pescadors, per gaudir d’un autèntic paradís. Quin país!.

Teníem que anar a la marxa del lloc on – en sentit figurat -,  va començar l’onada sobiranista que finalment s’ ha convertit en “tzunami”, i així ho hem fet. A  dos quarts de vuit en punt del matí, ens trobaven a la riera tot esperant – acompanyats d’un miler i escaig de marxaires -,  que finalment es donés la sortida a la trenta quatre edició de la Marxa Popular Termes d’ Arenys de Munt. El recorregut dúns vint-i-quatre kilòmetres, l’hem fet l’Aina, la Mar, en David, l’Alfons, en Xavier, en Jordi, l’ Antonio i jo mateix,  ha començat davant de l’església, per tot seguit agafar l’ ample camí que mena a la Mare de Déu de Lourdes i que continua en llarga pujada constant fins a creuar per sota el coll els tres cims del Montalt per la Pedra de la Ferradura. Just aquí hem canviat de vessant, i ens hem permès trotar fins a la Creu de Rupit per després – ara caminant -,  pujar al coll del Pi
de Bouac i , seguir el sinuós sender  que surt a Collsacreu. Passem pel mig de
la urbanització, fins a sortir per un sender que mena al Pla de les Bruixes. Ara
tornem a trotar per sota de la serra de Ca l’Oller – per un bonic camí húmid i
ombrívol – girant prop del final en direcció al Turó d’en Noé i baixar per la Serra dels Termes, fins entrar al poble d’ Arenys de munt, pel costat contrari d’on al
matí hem iniciat la marxa. Unes quatre hores i quart de marxa caminant de pujada i trotant a moltes baixades.

Més que un repte ha estat una experiència inoblidable. Que fos la trenta-tres edició, ja era tot un bon presagi. També ho era que amb només una setmana al país haguéssin passat tantes coses i totes en positiu. A dos quarts de tres del dissabte ens trobàvem ( L’ Aina, en David, en Xavier i jo mateix) al Colformic per copsar l’ambient d’una travessa de renom que organitza el Club Excursionista de Gràcia en record de la travessa efectuada el 4 d’agost de 1904 per mossèn Jaume Oliveras (1877-1957). Aquesta entitat, des del 1972 (bianualment) i des del 1989 (anualment), organitza la caminada amb el següent intinerari: Coll Formic, pla de la Calma, Aiguafreda, pla de la Garga, coll d’en Taló, coll de Termes, Sant Llorenç Savall, les Arenes, coll Llarg, Urbanització Cavall Bernat, coll de la Riba, casa Nova de l’Obac, Vacarisses, Hostal de la Creu, Monistrol i finalment Monestir de Montserrat (709 m).  L’ hora de la nostra sortida les 4h 10′ de la tarda, per començar  un recorregut d’aproximadament uns vuitanta-quatre kilòmetres que nosaltres hem fet amb vint hores. L’arribada a l’endemà diumenge a les 12h 05′ ho confirma. Tots els consells, recomanacions i comentaris que se’ns han donat personalment o a través de blocs i pàgines web, han estat de molta utilitat, sobre tot els que recomanaven més cap que cames i una alimentació adient. La dificultat  ha estat duresa d’un recorregut de muntanya llarg, que es fa la major part de nit i sense dormir. L’arribada a Montserrat amb la família esperant ha estat reconfortable i un motiu de joia i de compensació per l’esforç. A tots ells  moltes gràcies!.  

La trenta tres edició de la Matagalls Montserrat del proper dissabte ens espera, però  la necessitat d’acostumar-nos a caminar de nit i conèixer el darrer tram del recorregut  ens decideix fer-ho durant la matinada d’ aquest diumenge. Després de deixar un cotxe al monestir de Montserrat, l ‘Abdi ens acosta a l’ermita de les Arenes  a la carretera que hi ha entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall). A dos quarts d’una de la nit, sortim de prop de l’ ermita un pèl desorientats amb els frontals posats, en una nit fosca des d’un indret que no coneixem. Després de certs dubtes, sembla que finalment el GPS ens assenyala el camí correcte amb tot hem perdut mitja hora. Comencem a caminar amb més criteri, entrant al massís de Sant Llorenç del Munt on començem a  trobar les senyals verdes i vermelles de la travessa. Passem pel coll Llarg i entrem a la Urbanització Cavall Bernat de Matadepera per després creuar la carretera BV-1221. Fem una primera parada per menjar una mica i tot seguit cap el coll de la Riba i casa Nova de l’Obac – tot i que es de nit ens sembla un tram molt bonic -, fins que en fortíssima baixada arribem a Vacarisses i el Palà. Per dins del munt d’urbanitzacions de Vacarisses ens acostem al poble de Monistrol i per part dell camí de la Cova, en fortíssima i cansada pujada, arribem al monestir de Montserrat quan son les nou hores i cinc minuts. No hem dormit durant tota la nit, però l’experiència ens servirà per afrontar a més garanties d’èxit la llarga marxa del proper dissabte.

Es costum de la Colla Quin País fer el cim del Canigó  cada primer dissabte de setembre. Enguany la colla la formaven en Joan, en Pepe, el seu fill Hèctor i un amic, la Berta , l’ Aina, l’Alfons, en David, en Xavier , l’ Antonio i un servidor. Havien quedat ser dos quarts de vuit a l’ aparcament del Refugi de Marialles per començar la marxa  i puntualment tots hem anat arribant. Per alguns dels marxaires era una sortida iniciàtica a una muntanya que per múltiples i diverses raons és un símbol pel país. Com que feia molt de fred per la tramuntana, la vista des de dalt ha estat clara i magnífica: El  golf de Roses i la plana rossellonesa als nostres peus com si la tinguéssim a tocar i els cims més orientals del nostre pirineu envoltant-nos. No hi ha hagut els debats d’altres anys. Sembla que la cosa està cada vegada més clara i que ha arribat l’hora de marxar d’ un estat a qui els molesta la nostre existència com a poble. Com que no estem disposats a acceptar la desaparició de la nostre comunitat nacional, no hi ha més solució que fer la nostre i tirar pel dret. He baixat del cimal pensant que tot i les dificultats ens en sortirem. La pròxima sortida és l’ onze de setembre pels carrers de Barcelona i caldrà anar-hi convençut que la independència és la única solució possible.

Són les set del matí del darrer dissabte de vacances, quan amb l’Aina i en David, arribem al Mas de Can Jan de la Llosa (1.610 m), que travessem pel camí que baixa al riu de la Llosa i el creua per un antic pont de pedra. Fem unes marrades i trobem els senyals vermells i blancs del GR 11-10. A l’esquerra, hi ha les ruïnes del castell de la Llosa. Continuen endavant fins a la Barraca de la Farga. Dubtem un moment ja que no trobem el sender 26, pel que decidim pujar pel dret per un camí imprecís del que només trobem algunes escadusseres fites, que és molt dret i per on baixa el torrent de desguàs dels estanys de la Muga. Ho fem amb forta pujada i tot perdre de vista moltes vegades les fites, aconseguim arribar al final de la coma de la Muga per una zona de blocs granítics. Continuem pel desdibuixat camí fins a trobar les senyals del sender 26. Arribem a l’Estany Gran de la Muga (2.560 m) en menys de tres hores i decidim esmorzar. Tenim a l’esquerra l’estany petit i els tress cim que destaquen  tancant el circ són la Tossa Plana de Lles, la Tosseta de Vallcivera i la Muga. Nosaltres anem al cim de la Muga. Quan som a dalt penso amb la gent de la Vall de Camprodon que han anat a la Portella de Morens per recordar la trista desaparició de la Meritxell en accident de muntanya al Montblanc. Avui totes les muntanyes ens recorden el seu somriure. Baixem seguint el sender 26, que perdem just a sobre del bosc del Can Jan de la Llosa pel que decidim baixar pel dret amb forta davallada a través del bosc. Arribem al cotxe quan són dos quarts de dues de migdia.

Dijous passat, el que havia de ser una sortida al circ dels Engorgs ha acabat per a convertir-se en una senzilla excursió matinal i col.lectiva al Puigqpedrós, pels compromisos d’ uns i altres. Si bé tots érem maresmencs, jo era l’únic representant de la capital dels capgrossos, la resta tots del Montalt. Al fer el cim la majoria, es a dir set, hem tornat enrera per no fer tard al dinar familiar i només dos han assumit el repte de baixar pel dret fins el circ dels Engorgs i per el GR-11 retornar al refugi del Malniu. Han fet la volta trotant – això ens ha dit -, amb el mateix temps que la resta baixàvem “xinu xano” del cim pel recorregut de sempre. I amb un d’aquests haig d’anar a la Matagalls Montserrat d’enguany?. Entendreu que a tres setmanes vista m’ hagi agafat tremolor de cames.

Des de l’aparcament de l’ estació d’ esquí de Porte Pimorent agafem la pista ample que mena a l’estanyol pel mig d’ un petit bosc de pi negre. Avui a part d’en David, ens acompanyen en Jordi i un altre David, amb molta experiència alpina, pel que ben aviat me’n adono que avui suarem de valent. La pujada es constant fins el final del telecadira que surt del poble. Voregem l’estany per la dreta i continuem ara per l’esquerra per dins dins el corriol envoltat de nerets que es dirigeix al Collet del Roc de les Ombres. El corriol s’ enfila per l’esquerra amb forta pujada. Al arribar el coll anem en diagonal fins trobar la tartera que puja cap el coll de Fontfreda, deixem el pic del mateix nom a l’esquerra i ara utilitzem les mans per crestejar fins el pic de l’ Estanyol. La part final es una grimpada amb passos aeris amb molt de pati. Sort que avui gaudim de la companyia d’un bon escalador, que professionalment es dedica a formar especialistes en treballs verticals i que exhibeix els seus coneixements, indicant quina es la millor canal de pujada. Després de fer el cim i gaudir d’unes bones vistes, retornem per la Coma de Fontfreda – que de pujada es el cami mes facil per fer el cim -, que baixa paral.lel al teleesquí fins la zona de serveis de les pistes d’esquí del costat de l’estany i que ens acosta a l’aparcament on hem deixat el cotxe, quatre hores després.

Deixo el cotxe al Coll de Pimorent, a 1.920 metres. L’itinerari comença per una pista de poca pendent que surt del mateix coll i s’ acosta al teleesquí de la Mina, seguint l’ample llom de la muntanya en direcció sud-oest. Prop dels 2.100 metres d’alçada, passo pel costat d’una petita cabanya i la pujada comença a ser una mica més pronunciada. Les pistes d’esquí queden a la meva esquerra. Ara només cal enfilar-se cap a la carena en direcció al cim, que acaba en una zona mes pedregosa. Des del cim puc veure els Pics de Fontnegra, que es reconeixen per la seva cresta o el cim del Pedrons, a tocar del Pas de la Casa. De l’altre banda i mes enllà del coll de l’Orri de la Vinyola, els cims de les Valletes i el Pic de Fontfreda i de l Estanyol que limiten l’estació d’esquí. Faig el descens pel mateix lloc de la pujada arribant al cotxe tres hores i deu minuts després d’haver iniciat la marxa.

Hi han cims que abans d’anar-hi els has pujat en somnis. Cada any vaig al Carlit per reviure la pujada i comprovar que no es un miratge. Suposo que es una raó suficient per reivindicar un indret que sento com a propi i amb els temps ha esdevingut molt especial i singular, gairebé sagrat. Enguany acompanyo en David i els seus pares i bons muntanyencs, en Pedro i la Cati, que es la primera vegada que hi van. Un dia de sol, en el que ja ha passat la calorada dels darrers dies, que hem fet per l’itinerari habitual que des de la Bullosa va enfilant-se resseguint els llacs del Viver, Dugues, Castellar, Trebens i Sobirà, Negre, Comassa, Sec , Llong i Llat, fins arribar a l’Estanyol Gelat Sobirà, Ara només queda pujar el  Coll Colomer i seguir el corriol ben marcat que pel mig del roquisser, remunta la cresta fins arribar primer a la carena  i després al cim. La sortida ha estat a primera hora del mati per evitar les aglomeracions de muntanyencs que habitualment fan aquest cim a mitjans d’agost, a un ritme constant i ràpid, doncs hem sortit de la Bullosa a tres quarts de set del mati i arribada al mateix lloc a tres quarts d’una del migdia, estant uns trenta minuts a dalt del cim on hem esmorzar i hem quedat atrapats per la panoràmica en totes les direccions possibles.

El Pic Perich es el cim més alt de la comarca nord catalana del Capcir. Es pot fer des de Formigueres o des del llac de la Bullosa. Nosaltres hem triat aquesta darrera opció, ja que inicialment pretenien arribar a Hospitalet prop d’Andorra tot i que després hem decidit baixar per Lanós. A tres quarts de set del mati, ja ens trobàvem situats al costat esquerra de la presa per vorejar l’ estany fins arribar a una desviació cap a la dreta i acostar-nos a l’ estany de l’Esparver. Hem seguit pujant fins a l’ entrada de la coma de la Llosa on a tocar del rec es troba una cabana i per on anem al coll i des d’aquí al cimal. El panorama es espectacular en totes direccions, ens adonem que el problema rau en com arribar des d’aquí a Lanos sense fer mitja volta. Decidim carenejar fins el coll de la Coquilla i baixar fins l’ estany blau, on hi ha encara una ala d’un avió caigut en aquell indret i des d’on ens dirigim cap a la Portella Gran just al costal del Pic de la Cometa, per després amb brusca baixada situar-nos al final de la coma de la Grava per tornar a baixar cap a Lanós. Dinem al costat d’un petit estany on em capbusso per intentar combatre la forta calor. La baixada fins a l’ estany de Fontviva es fa llarga i pesada per la manca d’aigua. Arribem a l’aparcament de Passet a tres quarts de sis de la tarda, onze hores després d’haver sortit de la Bullosa.

Aquest dimarts amb l’Alfons i en David hem sortit del poble d’Estana quan son les set del mati. El camí des de coll de Pallers, coll de Reineres i Coll Roig es fàcil i molt agradable, amb cabirols que ens observem. Una curta passejada pel mig del bosc d’avets ens mena a Prat del Cadí on observem la muralla de la Serra amb la Roca Verda i de l’Ordiguer que trobem just al davant. Fem les fotografies de rigor i ens dirigim al mig de les dues roques resseguint les senyals del PRC – 121 ( grogues i blanques). Com que tenim temps, al començament de la canal esmorzem. La grimpada tot i ser fàcil es fa dura per la tartera de pedra relliscosa i del tot inestable que ens exigeix anar amb cura, tot i que estem ben acompanyats per una vista magnífica dels pics de la vall de la Llosa que tenim al davant i amb els isards que ens vigilen des de les crestes. Arribem el coll de Cristall i tombem a l’esquerra seguint les senyals del GR – 150.1, que va seguint tota la carena del Cadí, fins assolir el Pic de Costa Cabirolera o Roca Punxeta (2.605 m.) amb els seus espadats impressionants que miren la plana cerdana. Tornem pel mateix recorregut de pujada arribant a Estana a tres quarts de dues del migdia.

Les formes arrodonides del cim del Puigllançada, ha estat l’objectiu de la primera sortida a muntanya de vacances. Hem sortit amb el David, aquest dissabte de la collada del Pedró (telesquí els Alabaus de la Molina), seguint el camí de l’esquerra per allunyar-nos del tele esquí. Després d’una clotada, pugem molt suaument seguint unes traces de camí que mena al coll de la carena que baixa del Puigllançada i del cim de l’esquerra (tossal de Rus). Des d’aquí s’ha de seguir planerament deixant a l’esquerra algun dels solcs de l’antiga repoblació forestal franquista i ben aviat ja veiem el cim del Puigllançada. Passem el filat del bestiar i amb suau pujada arribem en una hora quaranta-cinc minuts. Aquest es un cim molt ample, que gaudeix d’una vista panoràmica de la Cerdanya, Ripollès i el Berguedà i dels massissos que l’envolten com el Puigpedrós, el Carlit i el Puigmal. Es contemplen també els pics del Prepirineu com el Catllaràs, la tosa d’Alp, les serres d’Ensija, el Cadí i els rasos de Peguera. De tornada baixem recta pel mig de la pista d’esquí fins arribar a l’ aparcament on hem deixat el cotxe amb menys d’ una hora. Avui diumenge el recorregut ha estat amb “btt” de Llívia a Bell-lloc, d’anada i tornada en unes tres hores.

Els de la colla Quin País!, ens agradaria convertir en costum fer la travessa cada començament d’estiu. Enguany serà la segona vegada que l’ organitzem, ja que l’ any passat la neu ens va impedir acabar-la. A les cinc en  punt  del matí l’autobús arriba a la porta del Parc Central de Mataró i amb dues baixes – En Joan per les obligacions del càrrec i l’Arian per indisposició de darrera hora -, sortim amb màxima puntualitat. Fem una curta aturada a Ripoll, per a recollir en Santi, i a Camprodon on ens esperen en Toni i en Joan, experimentats muntanyencs d’ajuda imprescindible.  Són una mica mes de dos quarts de vuit quan comencem a caminar del revolt de la carretera on s’inicia el corriol (2.095 m), que mena cap el refugi de Ull de Ter, on com sempre recordo els estius d’infància quan l’indret era molt poc transitat i on gaudia de l’entorn d’ un refugi que encara no s’ havia inaugurat. Pujant cap el Coll de la Marrana (2.529 m) observem els primers isards que pasturen per les tarteres del Bastiments i el Gra de Fajol. A les Fonts del Freser esmorzem i des d’aquí, cap el Coll de Tirapits. Una vegada som a la carena, comença un dels trams més bonics i espectaculars, que permet gaudir d’excel·lents vistes de les dues vessants, passem pel Coll de Carança, punt de baixada per anar fins a Toés per les gorges de Carança, ruta que recomano pujant prèviament al Pic de l’Infern  i baixant per la tartera cap el primer estany. Fem el coll de Noucreus (2.779 m.) cruïlla de baixada cap a Núria,o per anar cap el Torreneules. Nosaltres anem en direcció contrària cap el coll que ens acosta al Pic de Noufonts (2.861 m.), que és avui el cim més alt de la ruta i on gaudim de les vistes de tots els pics que ens envolten. Ara nomes cal carenejar, fent-ho per sota del Pic d’Eina, per arribar al Coll de Núria o d’Eina, (2.706 m.) i des d’aquest punt, iniciar la baixada per la vall d’Eina, on ens aturem a dinar al Pla de la Beguda. Som al mig de la reserva natural, famosa per la floració de les flors (normalment a primers de Juliol), només queda seguir el camí fins al poble d’ Eina (1.621 m), final de la travessa on arribem a dos quarts de cinc de la tarda.

La travessa d’ Ull de Ter a Eina que espero fer dissabte amb la “colla quin país!”, acaba a la vall d’ Eina, declarada Reserva Natural  per l’ estat francès l’any 1993 amb l’objectiu de protegir la fauna, flora, sòl, aigües i  minerals. La seva extensió és d’aproximadament el cinquanta vuit per cent del municipi nord català  d’Eina. És coneguda com «La Vall de les Flors» per la seva diversitat ecològica, molt particularment en flora. Un paratge Natural que estat objecte d’estudi des del segle divuitè. Els noms de la botànica d’aquest segle com Gouan, Bourgat, Razoul, Adanson o De Candolle  hi realitzen treballs d’investigació. Fins avui, cinc-centes plantes s’han inventariat i entre aquestes, nombroses espècies endèmiques. Augustus Pyramus De Candolle, nascut a Ginebra i exiliat a la França post revolucionària, rep l’ encàrrec d’ estudiar-ne la flora. A l’ any 1807 farà la primera gran travessa del Pirineu en un periple de gairebé setanta dies. De Candolle, autèntic boig de la botànica,  fa un treball ingent al descriure les plantes de la serralada pirinenca, essent objecte dels seus estudis, el seu pas per la Vall d’ eina.