Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Estimadíssima Mila.
Avui fas deu anys. Un aniversari molt important que d’aquí a una estona començarem a celebrar amb un dinar de restaurant en el teu honor (i, en acabar, és clar, tornaràs a l’Escola, que la festa grossa la farem demà).
He de reconèixer que el teu aniversari m’arriba en un moment en què, per culpa d’altres feines i encàrrecs que vaig atenent, aquest Bloc el tinc una mica abandonat i el raig de cartes que t’anava escrivint amb una certa regularitat està aturat des de fa mig any.
Un aniversari rodó com el d’avui, però, em sembla que és motiu suficient com per reprendre el contacte i explicar-te algunes coses. Per exemple, que aquests dies estic fent una immersió en lectures sobre Roma, ciutat en la qual, d’aquí a un mes exactament, l’àvia, tu i jo passarem sis dies que espero que siguin tan especials per a tots tres com varen ser-ho els dies del passat setembre que vàrem visitar Venècia.
Precisament en una d’aquestes lectures ‘romanes’ que et comento he trobat una referència a Jan Gambardella, el protagonista d’una pel·lícula que es diu ‘La grande bellezza’ i que et recomano ferventment que vegis quan siguis una mica més gran i tinguis una idea més fonamentada sobre l’eterna Roma. El dia que el savi Gambardella va complir seixanta-cinc anys va decidir que no perdria el seu temps amb coses que no li interessessin. Una decisió a la qual jo m’hi vaig adherir, sense saber-ho, ja fa uns quants anys.
Cosa que no vol dir que hagi aparcat definitivament la curiositat, ben al contrari.
Crec que ja t’he parlat en més d’una carta sobre la virtut de la curiositat, sobre l’encís de mantenir els ulls ben oberts i les antenes sintonitzades per captar tot allò que, en principi, ens estimuli l’interès. Es tracta de veure què ens ha cridat l’atenció… i de saber deixar-ho si a l’hora de la veritat considerem que ens farà perdre el temps. Suposo que aquest consell adreçat a una noia de deu anys pot semblar extemporani i fora de lloc, però crec que -amb les diferències pròpies de l’edat; abismals, en el nostre cas- la curiositat sempre l’hem de complementar amb un cert sentit crític.
En fi… no m’empatollo més per aquesta banda. Però sí que, abans d’acabar, vull fer un ràpid esment a un dels regals que l’àvia i jo hem preparat pels teus deu anys. De fet, és un regal que, en principi, valoraran més els teus pares però que d’aquí a uns anys també t’agradarà a tu. N’estem segurs. Es tracta d’un àlbum de fotografies fetes d’una manera molt especial. L’hem titulat ‘La Mila es fa gran a la butaca de l’avi’ i és, exactament, això: un recull de fotografies ordenades cronològicament que vàrem començar a fer-te quan eres una nena de pocs mesos fins ara mateix. I sempre en el mateix lloc: l’espectacular butaca que des de fa una pila d’anys -des de Nadal de 1996, més exactament- tenim al menjador i en la qual he llegit una pila de llibres. Unes quaranta fotografies que resumeixen de manera espectacular i emotiva el teu pas de nena a senyoreta, dels zero als deu anys.
La idea de fer aquesta sèrie la vàrem tenir present de seguida que vares néixer ja que vàrem pensar que un dia et (i ens) faria gràcia veure com eres i com vas anar creixent. De fet, és una altra virtut que cal tenir present i que a mesura que et vas fent vell valores més: pensar en deixar als que teniu tota la vida per endavant una sèrie de vestigis -papers, documents, imatges…- que us ajudin a entendre com era el vostre ‘món d’ahir’. Com érem i què pensàvem els que ara tenim bastant menys futur per endavant que passat.
Aquest Bloc -en el que escric des de fa divuit anys- n’és un exemple. La vuitantena llarga de cartes que hi he penjat adreçades a tu, un altre.
En fi, estimadíssima: que tinguis un feliç aniversari.
————————————————————————————————
Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimada Mila:
Soc un amic del teu avi i, encara que amb retard, vull enviar-te la meva felicitació per haver canviat el número de les desenes en la teva història de vida. Allí on fins ara hi havia un zero (09) el marcador s’ha mogut (10) i ha canviat una xifra que només es mou cada deu anys. Segurament, si la medicina va avançant com fins ara i aquests carallots de polítics no acaben amb la humanitat és molt probable que tu arribis a canviar la xifra de la centena. Deixem, doncs, escriure que avui has fet 010 anys. És el que et desitjo de tot cor.
Tens una gran sort de tenir uns avis que t’estimen i tenen cura d’anar-te fent més persona amb aquests viatges culturals tan interessants que feu i poder estar envoltada d’aquesta olor de llibres que es respira en el pis dels avis. Perquè tenir la sort de tenir uns avis cultes i que et volen transmetre el seu saber no passa cada dia. I les cartes de l’avi són una joia de per vida. És un luxe que, quan siguis més gran, apreciaràs en el que val.
Fa molts anys que els teus avis i la meva esposa i jo som amics i ens apreciem molt. Més de cinquanta anys. Ara que ens anem apropant a la data en què la mitjana de l’esperança de vida del país a on vivim ens diu que entrarem en temps de descompte (79,5 pels homes i 85 per les dones) heu de ser vosaltres, els nostres nets, els que haureu de prendre el relleu per mantenir la flama de la nostra cultura, la nostra llengua i els nostres valors. Guarda les cartes del teu avi i rellegeix-les de tant en tant. Mira les fotografies que t’han regalat i llegeix llibres en la mítica butaca. I, no hi deixis de veure bon cinema. T’ho dic com amic de l’avi i com a consell perquè també trobis en el cinema la felicitat que jo he trobat en molts moments de la meva vida.
Una abraçada