Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
‘Els ulls d’en Bao’ i els nens i nenes de l’Escola Castella (8).
(La sèrie comença aquí)
El mes d’octubre passat -ara fa exactament un any- vaig dedicar una llarga tira de set apunts a explicar de quina manera, a través d’una mestra inquieta i motivada, vaig entrar en contacte amb els nens i nenes de l’Escola Castella, de Barcelona (vegeu aquí), gràcies a un conte titulat ‘Els ulls d’en Bao’. No us fatigaré amb un resum dels antecedents perquè és molt millor que llegiu la sèrie completa que comença aquí i va continuant fins que s’acaba (provisionalment) en aquest apunt.
He escrit ‘provisionalment’ perquè aquell tracte d’intercanvi de llibres que vàrem fixar aleshores entre la Mila i els alumnes de l’Escola Castella obria un cercle que es tancava avui, un curs escolar després. Per això dies enrere l’Eva (la mestra motivada) i jo vàrem quedar que aquest matí em rebrien una vegada més a l’Escola per retornar cadascun dels dos contes als seus propietaris.
Arribo puntual, demano per l’Eva a la conserge i em diu que l’avisen de seguida. Tot just entrar al vestíbul veig un espai amb un rètol que, a tall de benvinguda, diu ‘Happy birthday’ i en el qual s’exposa la fotografia dels nens i nenes que aquell dia celebren l’aniversari. Avui n’hi ha un. També m’adono del mural amb fons negre i uns quants personatges pintats que diu ‘Va d’històries…’ Un missatge que ara no acabo d’entendre però que no trigaré gaire a saber què el motiva. En alguna classe propera a l’entrada on soc la mestra i els alumnes comencen la cantarella dels números: ‘Uuuun’, ‘Dooos’, ‘Treees’… i així fins arribar al ‘Viiint’ dues o tres vegades seguides. Per escoltar millor aquella insòlita música aritmètica m’assec en el banc de l’entrada. Un banc que m’obliga a ajupir-me força perquè està fet a la mida dels alumnes, no dels adults. La conserge, que veu els meus esforços, em diu que pugi a la primera planta on hi ha un banc de color groc que és on els pares i els avis seuen mestre s’esperen. Santa paraula.
Assegut allí m’adono, amb emoció, que estic en el centre mateix d’un petit miracle que passa tots els dies a totes les escoles del món. Un miracle que als adults que no ens dediquem a ensenyar ens està vedat, però que en aquells moments m’és donat de viure com una excepció, com un privilegi. Veig (no, veig no: sento). Sento aquelles quatre parets que m’envolten com una factoria ben endreçada on tothom fa una feina que és, sens dubte, una de les més nobles del món: fer Escola (una paraula que jo sempre escric en majúscula). És a dir, posar en comunicació uns mestres que s’estimen la feina que fan i uns alumnes que s’estimen aquells mestres que els expliquen tot allò que han de saber per anar entenent com és el món on els ha tocat de viure.
Poc després l’Eva em ve a buscar i anem cap a la classe de Primer, que són els alumnes que l’any passat feien P-5 en aquella inoblidable (per a mi) classe que es deia ‘Les crispetes del circ’ i amb els quals vàrem fer l’intercanvi de llibres. La Mila els deixava ‘Els ulls d’en Bao’ (perquè el tema d’estudi general del curs passat eren els ulls, de la mateixa manera que el d’ara són les històries) i ells li deixaven un llibre a ella. Un llibre que es deia ‘Que no t’expliquin contes!’, de Natza Farré, i que jo avui els tornava.
L’Eva continua aquest curs amb els més petits i, per tant, ja no és la mestra dels que ara fan Primer, que es diu Dolors i que, pacient, deixa que irrompem a la seva classe. Quan tots plegats ens hem saludat amb un ‘Booon diaaa’ d’allò més animós i participatiu els pregunto si encara són ‘Les crispetes del circ’. Prop d’un vintena de veuetes em responen que ‘Noooo’ i em donen peu a la nova pregunta: ‘Qui sou, doncs, ara?‘ i comença un maremàgnum de veus que malden per dir-me una cosa que no acabo d’entendre fins que la Dolors posa ordre i demana que em responguin un o dos alumnes com a molt. És així com m’assabento que estic enmig de ‘La classe del Gel’!
L’Eva pregunta als que eren els seus alumnes l’any passat si recorden el dia que els vaig visitar, quan els vaig explicar la història d’en Bao i després els vaig deixar el llibre que explicava amb paraules i dibuixos la història d’aquest nen i dels aneguets de color groc que pintava perquè anés passant per totes les classes de l’Escola al llarg del curs. Hi ha respostes per a tots els gustos que queden aclarides quan els pregunto si volen que el torni a a explicar.
El ‘sííííí’ és rotund, inequívoc.
I m’hi poso, és clar.
(Continuarà)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I aquesta és, una vegada més, una història que m’encanta llegir perquè l’he viscuda amb il·lusió i perquè m’agrada com l’escriu tu, Joan.
Gràcies
Continuarà…I tant!!