Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
‘Els ulls d’en Bao’ i els nens i nenes de l’Escola Castella (i 9).
(La sèrie comença aquí)
(El capítol anterior el trobareu aquí)
Obro el llibre buscant algunes il·lustracions que em semblen especials (en Bao i els seus companys a la fàbrica dels aneguets, al port veient com el vaixell carrega els contenidors plens de joguines, la tempesta a alta mar i el contenidor que s’enfonsa, la superfície de l’oceà envaïda per milers d’aneguets de plàstic de color groc) i m’emparo en la magnífica feina feta per Oscar Julve, l’autor, per explicar detalls de la història. No gaires, però tinc molt interès a destacar que la feina d’en Bao era la més important, tot i que en aparença podia semblar la més fàcil: amb un pinzell molt fi pintava un punt de color blanc enmig del cercle negre de cada ull. L’espurna de llum que dona vida a les nostres mirades. I a la dels aneguets.
Observo tots aquells ulls que em miren mentre explico el conte i veig al fons de cada un la mateixa espurna de llum blanca que en Bao li posava als aneguets. Els ho dic: ‘Vosaltres també el teniu, el puntet blanc: mireu-vos els uns als altres’. La filosofia està clara però em sembla que La classe del Gel comença a fatigar-se una mica i passem a intercanviar els llibres, que era l’objectiu de la visita. La delegada i el delegat de la classe recullen el llibre que la Mila ha tingut a casa tots aquests mesos i jo els dono les gràcies mentre encaixo les mans primer amb l’una, després amb l’altre.
Quan em disposo a recollir la motxilla per marxar l’Eva i la Carme fan un ràpid conciliàbul i diuen a la classe que han tingut una idea: ‘¿Què us sembla si aquest llibre li regalem definitivament a la Mila? ¿Hi esteu d’acord?’ I la resposta és un unànime ‘Síííí’ que em deixa una mica tocat. Tot seguit el llibre -ja ho dit en apunts anteriors: és ‘Que no t’expliquin contes!’, de Natza Farré i Gala Pont– va passant per totes les taules perquè cada membre de La classe del Gel hi escrigui el seu nom. El resultat és que ara la Mila té un llibre irrepetible, un conte signat per una vintena de nous amics que han pensat en ella i li han volgut fer el millor obsequi que es pot fer: un llibre triat amb el cor.
Mireu la pàgina amb les signatures:
Quan surto de la classe, ja al passadís, les mestres em diuen que el tema d’enguany per a tots els cursos són les històries. Un motiu prou ampli com perquè cada nivell el pugui adaptar a les seves característiques. El responsable de dinamitzar aquesta feina és l’Òscar -mestre dels cursos més grans- que, sabedor que jo vaig viure molt a prop de l’Escola tota la meva infantesa i joventut, em pregunta si poden comptar amb mi per muntar algun dia una trobada per explicar a tots els nois i noies unes quantes coses que recordi d’aquella època. No cal dir que em poso a la seva disposició. Propostes així no te les fan cada dia…
Quan ja enfilo cap a la sortida l’Eva m’acompanya mentre diu que això de les històries pot donar molt de joc. Llavors, per no sé quina mena d’associació d’idees, li explico com Yuval Noah Harari explica en el seu meravellós llibre ‘Sàpiens’ de quina manera es va descobrir el foc i quines conseqüències positives va aportar als nostres rebesavis prehistòrics. Xerrem una estona més i ens conjurem a tornar-nos a veure aviat. I a partir d’ara sense haver de parlar del nostre estimadíssim amic Bao, el noi que posava una espurna de vida de color blanc enmig dels ulls d’uns aneguets de plàstic.
Ja a la plaça de la Universitat, mentre trec la cadena de la moto i m’ajusto el casc em ve a la memòria una reflexió que l’any 1938 Joan Triadú va escriure en el seu dietari quan feia de mestre -un mestre adolescent de disset anys- a Granollers. Una reflexió que em sembla que als mestres de l’Escola Castella (ep! i de moltes altres Escoles de casa nostra, n’estic convençut; però jo parlo d’aquesta, que és la que he tingut la sort de conèixer). Una reflexió, dic, que els va com anell al dit.
Aquesta:
‘Quan soc a l’escola treballant, a dins de classe, soc feliç. Sembla que una professió així ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments; ha d’animar els desanimats; ha d’ajudar els reressagats, i ha de donar vida a la classe i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.’
(3 de novembre de 1938)
(Continuarà; no sé quan, però segur que continuarà. M’hi jugo un pèsol…)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segur que continuarà ben aviat!!
Ens has emocionat amb totes les teves paraules, ens jas ajudat a engrecar-nos encara més. Com pot ser que haguem tingut la gran sort de conèixer una persona tant experta, sàvia i generosa!! Felices de compartir i aprendre al teu costat tantes i tantes coses!!
Fins molt aviat…
Eva