Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 d'octubre de 2021
4 comentaris

‘Els ulls d’en Bao’ i els nens i nenes de l’Escola Castella (5).

(La sèrie comença aquí)

Tot seguint l’Eva arribo a la porta de la classe. Hi entro i en un dels angles de la sala veig un espai emmarcat per un parell de bancs baixos amb una vintena de nens i nenes asseguts als bancs i a terra, tots amb la màscara posada i mirant cap a l’entrada. Cap a mi. A meitat de camí em trec per un moment la màscara perquè em vegin bé la cara mentre dic booon diaaaa a tothom. M’assec en un dels bancs al costat d’una altra mestra que també és a la classe (sento no recordar-ne el nom; sort que l’Eva em resoldrà el lapsus) i tot el grup em torna el booon diaaaa.

L’Eva em presenta: ‘Ens ha vingut a veure l’avi de la Mila. ¿Oi que hem parlat molt de la Mila aquests dies?’ (un munt de caparrons amunt i avall fent que sí, que sí) ‘¿I sabeu què ens ha portat?’ (un cor de veus fines dient un conte, un conte). I tots els rostres expectants perquè, de moment, no veuen que porti res. Aleshores agafo la motxilla, obro la cremallera i hi trec ‘Els ulls d’en Bao’. Després d’un ooooh general d’alegria l’Eva m’explica que tota l’Escola Castella s’ha proposat treballar el tema dels ulls i que, per això, quan varen saber que finalment podien trobar un exemplar del conte -el de la Mila– tothom es va posar molt content.

Ensenyo bé la coberta del llibre -amb una gran imatge de l’aneguet de plàstic de color groc que, amb en Bao, és el gran protagonista del conte- i els explico que ells ulls són molt importants perquè ens ajuden a fer dues coses: veure i mirar. Coses que poden semblar el mateix però que no ho són. L’auditori comença a bellugar-se, veig que, efectivament, m’empatollo i tallo en sec: ‘Bé. Segur que l’Eva i les altres mestres de l’Escola us ho explicaran i ho entendreu de seguida’.

Continuo. ‘¿Sabeu quina és la història que explica aquest conte?’ (un munt de caparrons a dreta i esquerra fent que no, que no). No m’he plantejat explicar el conte plana per plana, però sí donar una mica d’informació sobre l’argument. Obro la pàgina on apareix per primera vegada el protagonista. I més o menys dic: ‘Mireu en Bao: és aquest nen que porta gorra. Amb altres nens es dedica a pintar un munt d’aneguets de plàstic de color groc. N’hi ha uns que amb pintura de color taronja els pinten el bec. Uns altres, amb pintura negra els pinten els ulls. I finalment en Bao i el seu grup fan la feina més breu, però la més important: amb un pinzell molt fi pinten un traç de color blanc al centre de cada ull. Una petita llepada que omple de vida la mirada de l’aneguet.’ I els assenyalo la ratlla blanca. (*)

‘Cada dia, cap al tard, quan tots els aneguets ja estan pintats, els posen dintre d’una caixa molt gran i un camió els descarrega en un vaixell que els portarà a un munt de països perquè hi juguin molts nens i nenes. Però un dia, en un d’aquests viatges per l’oceà, una gran tempesta envolta el vaixell i fa que amb el sacseig de les onades la caixa dels aneguets caigui al mar.’

Mentre vaig explicant ensenyo alguna il·lustració del llibre que és molt ben rebuda per aquelles crispetes del circ que, ara sí, estaven pendents de cada paraula que els deia.

‘El que va passar amb els ànecs de joguina que havien pintat en Bao i els seus amics ho sabreu quan llegireu el conte a classe. Jo ara no us en diré res més. Però sí que heu de saber que aquesta història va passar de veritat fa molts anys. Tants, que cap de vosaltres no havia nascut encara. Va ser l’any 1992 quan un vaixell carregat amb trenta mil aneguets i altres animalons de plàstic va perdre enmig d’una forta tempesta un contenidor que es va enfonsar al mar i que amb la força de l’impacte es va obrir i va deixar totes aquelles joguines a la deriva dels corrents marins.’

Dit això vaig tancar el llibre i vaig esperar esdeveniments. Unes quantes crispetes del circ assenyalaven insistentment a les mestres algun lloc damunt del meu cap. Una vegada més l’Eva va controlar la situació: havia arribat el moment de l’intercanvi. D’acord amb el que havíem pactat, jo els deixava el conte de la Mila i els nens i nenes de l’Escola Castella em lliurarien el conte de la seva biblioteca que havien decidit que li deixarien a la Mila. Un conte que guardaven en una prestatgeria que hi havia damunt d’on jo era assegut i que aniria acompanyat d’algun detall més.

(Continua aquí)

————————————————————————————————-

(*) No descarto que a algú no li sembli bé que en el conte aparegui com un fet normal el treball infantil. Per entendre’ns, ‘Els ulls d’en Bao’ no és, ni de bon tros, la clàssica història que et deixa la boca plena de mel (penso sobretot en el desenllaç, a la darrera pàgina). Però, alhora, trobo que el seu gran valor és que parla de la veritable importància de les coses i, sobretot, de l’esperança. Una esperança simbolitzada amb la senzillesa d’un toc de pinzell amb pintura de color blanc enmig de l’ull d’un ànec de joguina perdut enmig de l’oceà. I estic segur que l’equip de mestres de l’Escola Castella sabrà trobar, ara que treballen el tema dels ulls, tots els significats d’aquesta meravellosa història que un bon dia es va empescar l’Òscar Julve, el seu autor (que fins ara -mea culpa- em sembla que no havia aparegut en aquesta tirallonga d’apunts que estic escrivint precisament com a conseqüència del seu magnífic conte).

  1. Les crispetes del circ i nosaltres, l’Andrea i jo, estàvem emocionades esperant aquest moment i va ser molt emotiu.
    Cada pàgina del conte ens dóna per molt, per pensar, per explicar, per adonar-nos de coses que passen al món, per aprendre, per conèixer….ufff no se pas quan li podrem tornar a la Mila!!

  2. He passat uns dies en una masia dels meus cunyats de França que tenen com a segona residència. No tenen internet i amb dades mòbils em limitava a obrir els correus i contestar WhatsApp… però no descarregava articles ni vídeos, ja que consumeixen moltes dades mòbils i, malgrat que no arribava al límit ja n’havia consumit moltes. He de reconèixer que he tingut una certa nanofòbia (por a no tenir el mòbil proper) perquè trobava molt a faltar l’Internet fluid del qual disposo habitualment
    De tornada he pogut llegir la sèrie d’aquesta història que em va interessar des del primer dia com ja vaig fer palès en un comentari del capítol I. La sèrie no m’ha defraudat i em sembla un gran exemple tant per la Mila com pels petits de l’escola Castella.
    Et felicito per aquests “posts” que, seguint l’exemple de sèries de cine de determinades plataformes, va sortint de mica en mica. Estarem molt atents a la continuació.

  3. Mirar i veure no son efectivament el mateix.
    Veure es percebre amb la vista algun objecte i mirar va una mica mes ella es fixar l’atencio.
    Endavant la narració que parlin els ulls d’en Bao

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!