Estimadíssima Mila, En una de les primeres cartes que et vaig escriure —aquesta, de novembre de 2013– et parlava de la mort del Pancho, el gat que va passar els últims anys de la seva vida a casa nostra. Aleshores et deia que no volia parlar-te de la mort, sinó de l’alegria que ens havia
Estimadíssima Mila, Avui et parlaré d’una escena que vaig viure el dijous de la setmana passada. Els protagonistes som la colla d’amics jubilats amb els quals al llarg de l’any –i mentre el cos aguanti– l’àvia i jo fem viatges, trobades, sortides i gresques variades. Com tenim costum de fer cada gener, érem per la
Estimadíssima Mila: Les noies que, com tu, us acosteu als set anys aneu adquirint a poc a poc la consciència que hi ha una línia que separa el que és real del que pertany al món de la fantasia. Una línia que cada vegada teniu més interès a saber on es troba exactament. No vull
Estimadíssima Mila: Estic segur que, amb sis anys complerts el passat maig, el teu cervell ja comença a emmagatzemar moments i dies que resistiran el pas del temps i que, per tant, evocaràs d’aquí a molts anys. Potser sóc jo, que em faig massa il·lusions, però en tot cas sàpigues que pels que t’envoltem de
Estimadíssima Mila, Avui et parlaré de Carles Capdevila, un periodista que va morir l’any passat molt jove però que ha deixat una petja prou forta com per considerar que el seu ideari no només és vigent, sinó que és imprescindible per a tothom que busqui referents per fer avançar el món cap a la concòrdia,
Estimadíssima Mila, Als avis d’aquest conte que avui, festa de sant Joan, t’explicaré els agradava visitar de tant en tant exposicions de pintures o de fotografies. Com una que no feia gaire havien vist a La Pedrera dedicada a un gran fotògraf barceloní que es deia Xavier Miserachs. Davant d’un plafó d’aquella exposició que parlava del
Estimadíssima Mila; En la meva darrera carta et parlava del final de la vida i de com, segons l’edat, ens anem acomodant a la idea de la mort. Avui, en canvi, et parlaré de l’altra punta del trajecte: del moment que arribem al món. Una carta, d’altra banda, ben oportuna ja que avui fa 68
Estimadíssima Mila, Hi ha una dita popular que diu que viure mata. La vella saviesa, amb aquella manera essencial i rotunda pròpia de les cites, ens esperona a estar preparats perquè per molts alts i baixos que tingui la nostra existència l’única certesa inapel·lable és que té un final. Que hi ha la mort, vaja.
Estimadíssima Mila, La majoria de les cartes que t’escric (uf, aquesta d’avui és la que fa cinquanta-nou, quina feinada que tindràs el dia que et posis a llegir-les!) les vaig preparant mentalment des de molt abans d’escriure’n el primer mot. És el cas d’una que des de fa dies em ronda pel cap i que,
Estimadíssima Mila, No és aquesta la primera vegada que t’explico que l’àvia i jo pertanyem a una generació que ha tingut el privilegi de viure el període de la història en el que s’han concentrat més canvis, avenços i transformacions –tècniques, ideològiques, estètiques, socials…– en menys temps: la segona meitat del segle XX i el
Estimadíssima Mila, El que ara t’explicaré va passar per primera vegada a la tarda del 31 de desembre. Encara no fa un mes. Esperàvem la teva arribada després que, com cada any, la primera meitat de les vacances de Nadal les passessis al país dels teus avis bretons. La mare va trucar al timbre del carrer
Estimadíssima Mila, La vida treu i dóna. Ja aniràs veient com el motor que la fa anar endavant funciona amb un notable sentit de la compensació. No divago, parlo de coses que em toquen de prop. Com la noble feina de fer d’avi, que es combina inevitablement amb la no menys noble feina de fer-se
Estimadíssima Mila, Tal com t’explicava al final de la carta anterior, el diumenge passat a les cinc del matí, encara fosc, em vaig encaminar cap a la plaça Sanllehy per començar un dia que ja m’imaginava que seria llarg, cansat… i històric. Abans d’arribar em vaig penjar al coll la credencial d’apoderat de l’Assemblea Nacional
Estimadíssima Mila, Aviat es compliran cinc anys del dia que vaig començar aquesta sèrie de cartes que t’he anat escrivint a ritmes molt variats, sense planificació ni cap objectiu prefixat. M’han anat sortint espontàniament i sense presses, que és la manera més segura i eficaç –ara que sóc gran ho sé; tu encara no, és
Estimadíssima Mila, Fa dies que vull escriure’t per explicar-te un fet una mica especial. Res, una cosa que li passa a tothom (o a la majoria), però que quan et toca de prop t’agafa per sorpresa i et neguiteja: fa un parell de setmanes, “fent l’indi” (expressió poc genuïna que has après aquests dies de boca