Estimadíssima Mila, Amb la d’avui tanco aquesta breu sèrie de cartes en les que he aplegat les explicacions de la tria que ara fa cinc anys vaig preparar perquè entressis amb bon peu en el planeta de la música. M’encantaria que si algun dia llegeixes això (i, és clar, si pots escoltar les peces que
Estimadíssima Mila, En el segon CD –que trobaràs (espero) en la llista que he preparat a Spotify— he aplegat peces en les quals la veu humana té el protagonisme principal. Ja sigui com a solista, en forma de cor o tractada com un instrument més. El tema que obre el conjunt és el Bona nit de
Estimadíssima Mila, Dels quatre CD‘s que et vaig preparar per encàrrec dels pares vaig tenir molta cura que el que dedicava a obres tocades amb piano fos el primer de tots. Dit altrament, volia que les primeres melodies que sentissis fossin aquelles i no unes altres. Per això vaig començar la nota de veu introductòria
Estimadíssima Mila, Avui et parlaré de música. Més concretament, de la teva primera música. La que vares escoltar als pocs dies d’arribar al món instal·lada a casa teva amb els pares. Començaré pel començament perquè ja t’avanço que el tema no quedarà pas liquidat amb aquesta carta. Quan faltaven dos o tres mesos pel teu
Estimadíssima Mila, En la carta que et vaig escriure fa dos dies deia que la generació a la que pertanyem la teva àvia i jo –els nascuts cap a la meitat del segle passat– ha estat testimoni (i protagonista) de grans canvis. Molts més, i molt més transcendents, dels que varen conèixer les generacions que
Estimadíssima Mila, Dono per segur que en els programes escolars de la República estarà previst que tots els nois i noies de la teva edat estudieu l’obra d’un gran poeta català de principis del segle XX que es deia Joan Salvat Papasseit i que, per tant, ja saps de qui et parlo. La seva vida va ser
Estimadíssima Mila, Avui és Nadal i ets lluny: a la Bretanya amb els teus altres avis. No t’amago que ens entristeix una mica no tenir-te a prop en dies tan especials com aquest, però ho entenem: l’àvia i jo t’acompanyem al llarg de quasi tot l’any i és just que els teus avis bretons es reservin
Estimadíssima Mila, He de reconèixer que aquesta col·lecció de cartes que des de fa temps et vaig escrivint té un punt de surrealista. Quan n’he enllestit una la penjo a Internet i, per tant, automàticament queda a l’abast de qualsevol persona que entri al meu Bloc i la vulgui llegir i, fins i tot, comentar. De
Estimadíssima Mila, Avui t’explicaré una escena viscuda el diumenge a casa. Havies passat la nit amb nosaltres i, com bona representant del clan dels Isern, et vares despertar moooolt d’hora. A un quart de 8, aproximadament. Com cada matí, l’àvia sortia de casa per anar a atendre la seva mare, la besàvia velleta, i ens
Estimadíssima Mila, Hi ha un grup de gent força curiosa que, per desgràcia, fa més nosa que servei: els rebentaires. No et costarà de reconèixer-los: es passen el dia remugant amb posat sorrut i pregonant a tort i a dret que la vida és injusta, que tot va malament, que estem condemnats al fracàs i
Estimadíssima Mila, En la meva anterior carta et parlava dels records i de com ens ajuden a moblar el palau de la memòria que ens acompanyarà al llarg de tota la vida. I a la carta d’avui t’explicaré unes quantes coses sobre com ets ara. Detalls que d’aquí a molt temps, quan llegeixis aquestes cartes
Estimadíssima Mila, Aquest any el dia del teu aniversari –quatre anys!– ens va agafar a l’àvia i a mi a Roma i no vàrem poder acompanyar-te com ens hauria agradat. T’asseguro que farem tot el possible per compensar la nostra mancança d’ara amb un viatge a Roma d’aquí a uns anys (*) amb tu. Un primer contacte
Aparco la moto a la vorera de casa, pujo un moment per deixar el cistell amb el que he comprat al súper i torno a baixar descarregat per seguir el pla de les coses que he de fer al llarg del matí. Quan engego veig una dona que ha superat el punt on sóc amb
Estimadíssima Mila, De vegades els avis somiem desperts. Avui mateix, per exemple. T’ho explico: sortíem amb l’àvia de veure una exposició que fan a la Pedrera d’un fotògraf mallorquí mort fa tres anys que es deia Toni Catany i que ens ha tingut gairebé una hora submergits en un món ple d’imatges d’una bellesa gairebé
Estimadíssima Mila, A diferència de la majoria de les trenta-tres cartes que fins ara t’he escrit, t’he de confessar que aquesta d’avui la començo sense tenir gaire clar què és el que et vull dir. De fet, l’impuls d’engegar l’ordinador i posar-me a xerrar amb tu m’ha vingut per la contemplació d’una fotografia: la que