Totxanes, totxos i maons

Com ja vaig escriure el dia que pertocava (vegeu aquí) l’A. i jo acabem de celebrar els cinquanta anys del nostre casament. Com a complement de les trobades familiars i amb els amics vàrem voler que quedés algun document a tall de recordatori i així va ser com va néixer el llibret commemoratiu de l’aniversari que vàrem repartir a tothom que al llarg d’aquells dies ens va acompanyar.

El contingut del llibret el formen dues cartes adreçades als nostres nets Mila i Tom. La carta al Tom és inèdita. La de la Mila, en canvi, resultarà familiar als seguidors veterans d’aquest Bloc perquè és un resum adaptat de la carta número 13 (aquesta) que vaig adreçar a la meva neta el juny de 2014.

Us reprodueixo aquí els dos textos amb una fotografia de cloenda que està molt relacionada amb el que llegireu a continuació.

30 de novembre de 2022
Estimadíssim Tom,

Avui fa cinquanta anys que l’àvia Anna i l’avi Joan, els teus avis vellets, ens vàrem casar. Mig segle és una data important i, com és lògic, a casa farem festa grossa. Una festa en la que tu també hi seràs present tot i que, de records directes, estimat noiet d’un any i mig d’edat, no te’n quedarà cap. Sort que, més endavant, les fotografies que avui ens farem, algun paper com aquest que ara t’estic escrivint o el que t’explicaran els pares o la teva germana faran que puguis reviure la festa i fer-te càrrec del que va significar per a nosaltres.
És curiós això d’adreçar-se per escrit a algú que saps que no et llegirà fins d’aquí a uns quants anys. No molts, segurament, però sí els suficients com perquè, potser, algun dels dos grans protagonistes de la festa d’avui ja no estigui en condicions d’explicar-te-la de viva veu.
No és menys curiosa, també, aquesta dèria que tenim els humans per perpetuar-nos, per aconseguir que el record del nostre pas pel món es mantingui viu en un futur en el qual ja no hi serem. Algú dirà, amb raó, que els fills i els nets sou la millor manera de perpetuar-nos, de demostrar que nosaltres hem estat aquí i que queda una petja ben fructífera. Que, en fi, hem deixat el món una mica millor de com ens l’havíem trobat.
No ve d’ara, aquest desig de perpetuïtat. Ens acompanya des de la nit dels temps. Des del moment que, fa uns quants milers d’anys, un ‘homo sapiens’ va sentir la necessitat de deixar un testimoni de la seva existència i no se li va ocórrer res millor que dibuixar damunt la paret de la cova que li servia d’aixopluc el contorn de la seva mà. D’aquesta manera ens deia ‘jo soc aquest, he estat aquí i vull que ho sàpigues’.
També és ben curiosa l’afició que tenim a commemorar els aniversaris. La meva mare n’era una experta i jo he heretat aquesta dèria. Molt sovint, a taula, mentre dinàvem o sopàvem, ens informava que ‘avui fa vuit dies que érem a Santes Creus’ o que ‘fa tres mesos que em vaig canviar les ulleres’. Semblava talment que havia estructurat el seu temps en petites efemèrides i que li agradava compartir-les amb mon pare, mon germà i amb mi. I ens ho deia, a més a més, amb una poc dissimulada satisfacció que demostrava que, per a ella, la coincidència afortunada de dates i xifres no era casual, tenia un significat.
Celebrar, doncs, seria la paraula clau. També escoltar les petites històries dels que ens han precedit i que potser ja no hi són. D’ells aprenem coses que ara potser ja no estan de moda, però és indubtable que tots venim d’aquell passat.
La vida que ara tot just comences és molt important. Primerament perquè és la teva, la que tens i la que desplegarà davant teu un munt de portes que tard o d’hora et tocarà obrir per veure si hi entres o hi renuncies. I segonament perquè, com et deia fa un moment, és una peça més d’una llarga cadena que relliga el passat, que és d’on vens, i el futur, que és per on desplegaràs tots els teus talents.
Miro la teva pinta de xicotet trapella, tan petit encara, i et veig ple de vida i -quina enveja- amb un munt d’aventures per estrenar. El que l’àvia Anna i jo volem és que totes et portin a la plenitud. I que pel camí cada dia et vagis fent més savi, sí. Però, sobretot, més bona persona.

L’àvia (fragments de la tretzena carta a la meva neta).
16 de juny de 2014

Estimadíssima Mila,

Si algun dia llegeixes els meus apunts a internet t’adonaràs que una persona que apareix en molts dels escrits és la teva àvia, discretament camuflada sota una lletra i un punt: A.
La lletra A, la que obre pas a la resta de l’abecedari. I el punt, que endreça, fixa i ordena. Uns símbols molt adients perquè tot això -porta oberta, referència en el camí- és per a mi la teva àvia.
En un apunt d’agost de 2012 parlava de tenir fortuna -o no- a la vida i deia que una persona afortunada no és pas aquella que mai s’equivoca. No. Això ho fan les màquines. La cosa va per una altra banda: al llarg de la vida, estimada Mila, veuràs que arribes a moments importants que requereixen una decisió ben presa. No n’hi ha gaires. Però són cabdals. Per això cal que estiguis ben atenta per evitar que passin de llarg.
T’explicaré el que em va passar un dia de 1967 quan vaig adonar-me que a l’Escola Industrial cada vespre coincidia amb una noieta de pèl llarg i serrell arran de celles que estudiava Química de Laboratori i que era diferent de les altres. Aleshores vaig fer-m’ho venir bé perquè ella es fixés també en mi. Mig segle després t’asseguro que la tria va ser perfecta: la fletxa es va clavar al centre mateix de la diana. I continua allí.
Ni els avis, ni els pares podem preveure quines aventures et plantejarà la vida, com seran les persones que coneixeràs i quantes vegades sentiràs que et trobes al costat d’algú que no és com els altres. Algú que et semblarà irrepetible i planificat expressament per trobar-se amb tu i endegar junts grans projectes. No cal que et digui que quan arribi aquell moment et desitjo molta sort i, sobretot, que tinguis una consciència molt clara d’aquells moments que estaràs vivint. Perquè són dels que mai s’obliden.
Quan envelleixes al costat de la persona que t’estimes passa una cosa molt curiosa: per damunt dels estralls provocats pels anys, més enllà de les xacres inevitables, queden intactes els sentiments i la memòria. Vull dir que la combinació entre la imaginació i els records té un poder gegantí.
Un dia de 1971 -abans de casar-nos- la teva àvia i jo vàrem visitar Girona amb els meus pares. Aquell dia, davant de l’església de Sant Feliu li vaig fer una fotografia que crec que és la millor que li he fet mai.
En aquella imatge en blanc i negre ja no surt la noia del cabell llarg i el serrell sinó la que, més o menys per aquells mateixos dies, havia canviat radicalment cap a un tall curt que, amb lleugeres variacions, ha mantingut fins ara mateix. Contempla la càmera amb una mirada directa, neta i decidida. Com si ja albirés el llarg futur que s’obria davant nostre.
Doncs bé, el que vull dir-te és que cada vegada que estic a prop de la teva àvia i me la miro, uns ulls diferents fan que la vegi just com era en aquella fotografia. Ella ÉS aquella noia i, per molt temps que passi, ho serà sempre.
Tant de bo quan arribis a una edat similar a la que tinc jo ara la vida t’hagi donat motius suficients per escriure una carta com aquesta. Amb les teves paraules, és clar, però amb el mateix sentiment de fons. Serà el millor símptoma que has sabut trobar les respostes adequades a les preguntes importants. Que has estat una dona afortunada.
Si és així t’asseguro que l’àvia i jo, des del lloc on aleshores serem, ens sentirem satisfets, feliços, recompensats. Eternament joves…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!