LA PICA, L’EFECTE OBAMA I ELS DOS JOANS.
Quan Joan Antoni Baron fou elegit per primera vegada Alcalde Mataró, d’això farà més de quatre anys, em va sobtar comprovar que entre els objectes que decoraven el seu despatx hi figurava una panoràmica de la Pica d’Estats. Fou per mi, tota una declaració de principis. Durant un temps vaig pronosticar que amb el canvi d’ alcaldia, la ciutat hi guanyaria, ja que l’ anterior edil, portava massa anys en el càrrec. Baron exhibia un nou tarannà, escoltava i saludava a tort i a dret i encomanava bon rotllo. Era una actitud lloable però no suficient. Després de les eleccions municipals, que va guanyar, vaig detectar un canvi d’actitud. D’ entrada no hi havia química amb el nou cap de l’oposició, un sobiranista convergent jove i treballador, a qui ja no es podia dir, allò que tan agradava a l’ Alcalde Mas, quan es referia als mataronins de tota la vida. Coincidien els dos Joans amb això i amb la mateixa afecció a la muntanya, però en no gaires coses més. Un amb el vernís social (cristià) i demòcrata, l’altre liberal, social i sobre tot pragmàtic. Poc després vaig llegir en el bloc de l’ alcalde, una declaració de principis muntanyencs que em va donar que pensar. Recordava Baron en el seu bloc la frase de mossèn Jaume Oliveras, l’home de l’Aneto: El Pirineu comença a Andorra i s’estén cap a ponent. I ho acabava amb un enigmàtic “ tu ja m’entens”. ¿Era aquesta una referència velada al líder de CIU, que de sempre ha tingut més atracció pel sector de la serralada que s’ estén cap a llevant, on el Canigó és el símbol més característic?. No si en el seu subconscient, Joan Antoni Baron pretenia dir amb simbologia muntanyenca, quelcom més consistent, però el que hi ha de cert, es que al menys fins ara, no ha existit cap intent de consens sobre qüestions fonamentals per la ciutat. Al tombar l’any, s’ anuncia un cert canvi d’actitud, que s’ ha de valorar amb prudència, però que indica un petit canvi. Serà per la crisis, per l’ efecte Obama, per que el tripartit local no acaba d’arrancar , per la rosa del desert , per les dues piques o pel que sigui, que finalment els dos Joans ens han regalat l’ escena del sofà. Encara hi han retrets, però han començat a parlar d’ una “simetria que s’ha de reconèixer”, entre “dues forces de govern”, tot acceptant que cal “fer un esforç per mantenir relacions més fluides”. S’ han posat deures: El front marítim, l’arribada d’una universitat internacional, el desenvolupament de noves infrastructures de comunicació i l’urbanisme. Si se’m permet posar-hi cullerada, jo hi afegiria l’ eix cultural i central de la ciutat, amb tot allò que hi penja ( Presó, Monumental, Sala Cabañes, Cafè Nou i Museu Basat, entre d’ altres). Espero que aquests cop no es frustri l’ expectativa i la cosa funcioni, no perquè reclami una altre majoria a la ciutat, sinó perquè es imprescindible en època de crisi assolir amplis acords. Tot això deixa novament amb el cul a l’aire als dos grups minoritaris del govern, que no exhibeixen perfil programàtic. Un dels dos socis podia haver afavorir aquest debat i ha perdut per mandra el guany polític de liderar la trobada. Que hi farem. Una altre vegada han preferit ser la marca blanca del PSC, sense cap accent, tampoc el catalanista.
(Article publicat a la web “Capgros”)