JORDI SURINYACH

No us enganyaré si dic que el més apassionant de l’acte mataroní que pretenia commemorar els trenta anys d’ ajuntaments democràtics, fou l’ al·lusió a la modernitat dels micròfons del Congrés de diputats, esmentat per Manuel Mas, com a pròleg al seu discurs sobre  Heràclit, filòsof grec recordat per haver dit allò de “ Tot flueix, res s’està quiet”. Vull  pensar  que Mas ho feia amb certa  melangia, recordant que havia cedit l’alta magistratura de la ciutat. Després, Joan Majó, amb un discurs intencionadament anecdòtic, va enaltir els valors d’ unitat i pluralitat del seu  govern, cosa que l’ oposició segurament va agrair. Les intervencions dels representants dels grups municipals, van passar  sense pena  ni glòria, amb algunes errades històriques per part del republicà, massa cofoïsme  “de debò” de la  portaveu  d’iniciativa, pur tràmit en el  convergent i amb regust de “ acord a la basca” per part del popular. Després un discurs post conciliar,  d’ un demòcrata cristià d’esquerres, són els que  ara manen a can PSC i cloenda final de l’actual alcalde, utilitzant el  model conegut de relat del llistat telefònic. Tot plegat avorrit, ensopit, excessivament    institucional, dirigit a  un públic massa content d’haver-se conegut, que em  va fer  entendre  que la CUP,  passés d’anar-hi. Els discursos plens de lloances sobre els Ajuntaments democràtics, s’ assemblen cada vegada més als relats  dels avis a la “vora del foc”.  Absències notòries: La de Salvador Milà,  autèntic ideòleg de la nova ciutat. En Ramon Camp, exemple de com es  pot influir i també  manar, des de l’oposició. En Toni Civit,  que  hauria d’ exercir amb honor el haver estat  primer regidor republicà des de  la represa  democràtica.  I la de Joan López, cap visible durant anys del PP, que amb molt de treball, va saber rejovenir i modernitzar. Trenta anys després, l’ acte, em va permetre novament comprovar que   l’alcaldia, amb tres titulars diferents,  ha estat legítima i democràticament  en mans d’ un únic partit  que ha estat molt intel·ligent dissenyant  una estratègia  coherent que sempre  ha  erosionat als  aliats més fidels,  fins convertir-los en  satèl·lits permanents. Durant tres dècades, el prestigi dels  Ajuntaments democràtics, assolits amb l’  esforç plural de gent molt diversa, ha estat manllevat només per uns. Sembla  que aquesta costum no pot   durar sempre.  Espero que els ciutadans, optin algun dia majoritàriament per passar pàgina i l’ alternància, el canvi, la  renovació  o el que sigui, s’ obri finalment pas, abandonant la  melangia que ahir  aclaparava als presents, amb   divagacions  sobre  indrets  i fets ja massa llunyans.

(Article a la web del CAPGROS.)