Totxanes, totxos i maons

Ja fa bastant temps que, tan bon punt se’m presenta l’ocasió, afirmo davant de qui sigui i sense tallar-me ni un pèl que españa ens roba.

I que ens roba molt.

Aquesta és una realitat amb la qual he conviscut des que vaig nàixer i que espero que, amb la desitjada República catalana, passi ben aviat a la història.

El que jo no sabia és que aquesta moma per a les butxaques d’españa que representa l’espoli sistemàtic de Catalunya es remunta a uns orígens força allunyats: el Decret de Nova Panta; és a dir, molt poc després de la derrota de 1714.

Una de les conseqüències contra els catalans (n’hi varen haver unes quantes més) del final de la Guerra de Successió española va ser, doncs, la creació del Reial Cadastre de Catalunya el 1715, una mesura de recaptació econòmica amb un evident significat de càstig que va multiplicar per set la càrrega fiscal suportada fins aleshores pel Principat.

Dit d’una altra manera: la implantació del robatori sistemàtic, que amb normatives i denominacions diferents s’ha mantingut ‘impasible el ademán’ i ‘por derecho de conquista’ fins ara mateix, ve de 1715.

De fa tres-cents nou anys.

Que aquella imposició del Cadastre va ser una mesura indubtablement traumàtica per a la població ens ho demostra el fet que ni tan sols una persona d’ordre i no gens eixelebrada com el Baró de Maldà va dissimular l’enuig que sentia davant aquella indecent eina d’espoliació del país –i, de retruc, de colonització i de castellanització– que va inspirar als redactors de la disposició.

Per això no és gens estrany veure que, quan ha de fer referència a la llengua castellana en el ‘Calaix de sastre’, el Baró la defineixi com ‘la llengua de lo cadastro’.

Segur que molts de vosaltres haureu notat que –de la mateixa manera que quan parlo d’españa no poso mai ni dígraf ni majúscula (deferència que reservo per a paraules que se la mereixen molt més com Escola, Museu o Biblioteca)– d’octubre de 2017 ençà quan m’he de referir al castellà faig servir sempre la denominació ‘llengua del 155’, relacionant-lo amb la nefasta implantació de l’article del mateix número de la ‘constitución española’.

A partir d’ara, però, no em farà res combinar aquesta denominació amb la referència al cadastre tal com feia l’entranyable Don Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

Fins que s’acabi el robatori institucionalitzat d’españa vers Catalunya.

Espoliats i, a sobre, mal vistos, tu: doncs au, que els bombin…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!