Totxanes, totxos i maons

El divendres 10 de novembre de 2023 la Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans va acollir el ‘Simposi sobre l’obra d’Eduard Artells i Bover (1903-1971)’, una iniciativa summament oportuna i encertada que va organitzar la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans, el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Els coordinadors en varen ser els doctors Daniel Casals i Martorell i Mar Massanell i Mesalles, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A càrrec d’ells varen anar, precisament, les dues primeres ponències del Simposi. Daniel Casals va parlar-nos del vessant de professor de català d’Eduard Artells i Mar Massanell va analitzar els dos volums de ‘Llenguatge i Gramàtica’ i els dos vocabularis bilingües de castellà i català, tots quatre llibres publicats per l’editorial Barcino.

Josep V. Garcia, de la Universitat de València, va llegir un estudi fet en col·laboració amb Anna Devís -que no va poder desplaçar-se a Barcelona– sobre els tres volums de les ‘Lectures escollides’, publicats també a Barcino els anys 1962, 1965 i 1969 per Eduard Artells i Joan Triadú.

Àlvar Valls, que va estrenar-se com a corrector a Serra d’Or l’any 1964 precisament al costat d’Artells i que va treballar al seu costat fins que es va morir el gener de 1971 ens va parlar de l’Artells ‘mestre i avi’, un preciós retrat personal fet per algú que no només va compartir moltes hores de feina amb el mestre sinó que hi va tenir una relació tan propera que el considerava com el seu avi. Ens va ensenyar el faristol de fusta que Artells tenia permanentment a la seva taula de treball per consultar ràpidament el Diccionari Fabra i va desgranar un impagable reguitzell d’anècdotes una extensíssima mostra dels jocs de paraules amb què Eduard Artells salpebrava contínuament la seva conversa i que, pel que sembla, Àlvar Valls té rigorosament documentats. Un veritable verbívor, l’estimat Artells…

I (deixeu-m’ho dir de passada) un gran savi l’amic Àlvar Valls: l’home que ara mateix sap més coses sobre Jacint Verdaguer. Ho va demostrar fa tres anys amb ‘Entre l’infern i la glòria’, un esplèndid retrat biogràfic, ara fa uns mesos amb ‘Verdaguer dia a dia. Cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902)’  i molt aviat (per Sant Jordi, em va dir) la perla que coronarà la trilogia: la bibliografia completa de i sobre Mossèn Cinto.

Un altre representant de la Universitat de València, el doctor Josep Àngel Cano Mateu, va detallar un munt d’aspectes relacionats amb la conflictiva relació de Joan Fuster amb el gremi dels correctors en general i amb Eduard Artells en particular al llarg d’una polèmica a Serra d’Or que va començar el juliol de 1970 i va quedar interrompuda sis mesos després pel traspàs del corrector. (Si esteu interessats a seguir-ne els detalls mesos enrere en vaig parlar extensament en una sèrie de deu apunts que trobareu aplegats aquí).

(També vaig parlar amb detall del conflicte amb Terenci Moix: trobareu els apunts si entreu aquí)

Els organitzadors em varen demanar que m’encarregués de la part final del Simposi. Primerament amb una breu intervenció meva (que us reprodueixo a continuació) i tot seguit amb una conversa que vaig mantenir amb dos veterans que varen conèixer i treballar al costat d’Eduard Artells. Va ser, com us podeu imaginar, tot un honor perquè els meus interlocutors foren Albert Jané (Barcelona, 1930) (vegeu aquí) i Joaquim Arenas i Sampera (Mataró, 1938) (vegeu aquí). Ho torno a dir: un honor. I un gran plaer.

EDUARD ARTELLS, IRREDUCTIBLE I NECESSARI

(Ponència llegida a l’IEC el divendres 10 de novembre de 2023)

“Inesperadament, hem perdut Eduard Artells quan encara el necessitàvem”. Aquesta frase de Jordi Sarsanedas, redactor en cap de Serra d’Or, encapçalava el número de febrer de 1971 les pàgines dedicades al record d’Eduard Artells, mort pocs dies abans: el 28 de gener. ‘Quan encara el necessitàvem…’ Vet aquí una frase que, mesurada i concisa, em sembla el millor resum del sentiment amb què la comunitat literària i editorial del país va acollir la inesperada notícia de la mort del corrector.

(Per cert, obro parèntesis amb una nota per a qui li pugui interessar: l’any que ve, més concretament el 3 de setembre de 2024, es compliran 100 anys del naixement de Jordi Sarsanedas, poeta, activista i un munt de coses més que fóra bo que no oblidéssim.)
Tanco el parèntesi.

Aquestes paraules les preparo poques hores abans de l’inici del Simposi dedicat a la figura d’Eduard Artells i, per tant, desconec quantes de les coses que diré seran reiteració de les que ja hauran dit els meus il·lustres predecessors. M’atreveixo a conjecturar que la meva veu no serà l’única a esmentar els dos atributs que he elegit per titular aquesta breu intervenció —‘irreductible’ i ‘necessari’— perquè són uns mots que defineixen de manera molt precisa la personalitat, el caràcter i el capteniment professional del mestre Artells.

Mirin, jo no pretenc enredar ningú ni passar pel que no soc. Gairebé juraria que un dels primers esments al nom del nostre corrector —si més no, l’esment més cridaner— em va arribar a través d’aquell inefable article de Terenci Moix ‘¡Ay, Maese Artells, no me toquéis el voraviu!’ publicat al diari Tele/eXpres el 12 de novembre de 1970. D’això fa cinquanta-tres anys (gairebé dia per dia). Un article lamentable i insultant que aleshores, no ens enganyem, no a tothom li va desagradar.

Curiosament el mateix Artells, home al qual li encantava la brega, no va defugir l’atac de l’escriptor i va aprofitar la columna de desembre de ‘Llenguatge i gramàtica’ —la penúltima que veuria la llum— titulada ‘Variacions sobre el mateix tema: escriptors i correctors’ per reproduir un escrit d’agraïment que li havia adreçat Joan Oliver i tot seguit l’exabrupte de Terenci Moix. El paràgraf final de l’article és un bon exemple del notable talent que tenia Eduard Artells a l’hora de fer jocs de paraules. Deia: “Que judiqui el lector. Nosaltres, moixoni. Plau-te Terenci?”

(Obro un altre parèntesi: Algun dia s’haurà de parlar amb detall —un detall que ara, avui i aquí, no ens podem permetre— sobre la manera com Terenci Moix va irrompre —i empro el verb amb absoluta convicció— en el panorama literari català dels últims anys de la dècada dels seixanta, de com va ser acollit, i de com el noi del carrer Ponent va tocar el dos tan bon punt li va convenir.)
Tanco el parèntesi.

La veritable dimensió de la feina que va fer Eduard Artells la vaig començar a copsar fa tres anys quan preparava la llista d’iniciatives i activitats del que, el 2021, seria la commemoració del centenari del naixement de Joan Triadú. L’Any Triadú del qual vaig tenir l’honor de ser-ne el comissari.

Va ser aleshores quan vaig conèixer els testimonis de diverses persones que havien treballat amb ell i que el varen tractar. Algunes són aquí (Jordi Mir, Albert Jané i Joaquim Arenas) i d’altres no. I penso en els dos fills de Triadú que em varen explicar un munt d’anècdotes relacionades amb l’Artells més, diguem-ne, domèstic, íntim.

Gràcies a tots ells vaig poder preparar l’article de recordatori que Vilaweb va publicar el 28 de gener de 2021, just el dia que es complien cinquanta anys del seu traspàs. No disposo de totes les dades per poder fer una afirmació rotunda, però m’atreviria a dir que, fins on jo sé, aquell article va ser l’únic exercici de record a Eduard Artells que es va publicar aquell dia.

I gràcies a aquella immersió en els papers de Joan Triadú puc fer un retrat cronològic d’aquells anys durs que ens pot ajudar a entendre el pa que aleshores s’hi donava.

Un retrat que podria començar amb aquells dos cursos, entre 1957 i 1959, en el menjador del pis dels Triadú-Vila Abadal (s’havien casat el 1956), a l’avinguda del Príncep d’Astúries (ara Riera Cassoles). Entre aquelles quatre parets s’impartien classes clandestines de llengua, de cultura catalana i de coneixement del país encaminades a formar formadors (cosa que em fa pensar que Joan Triadú va ser un pioner del que ara coneixem com ‘treball en xarxa’).

Un retrat, doncs, centrat en aquell menjador i que podria continuar amb la mort inesperada de Carles Riba el juliol de 1959.

I amb la publicació tres mesos després del primer número de Serra d’Or (un número en el qual Artells estrenava la seva columna sobre llenguatge i gramàtica amb un article sobre el gerundi copulatiu).

I amb la fundació, l’11 de juliol de 1961, d’Òmnium Cultural.

I amb la creació, just l’endemà, de la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català) amb un tercet de professors de luxe en l’equip fundacional: Josep Miracle, Joan Triadú i Eduard Artells.

I amb la publicació, el febrer de l’any següent, 1962, de la gramàtica ‘Signe’ els quatre autors de la qual (avui ens acompanya un: Albert Jané) havien passat per aquell menjador de can Triadú.

I amb la publicació els anys 1962, 1965 i 1969 dels tres volums de les ‘Lectures escollides’, un projecte pensat per dotar d’eines i recursos l’encara incipient repertori de professors de català i impulsat per dos homes respectables i de respecte: Joan Triadú i Eduard Artells.

Joan Triadú, al qual li havien enganxat la llufa de ser home que ‘tria dur’ arran de la publicació, l’any 1951, d’aquella ‘Antologia de Poesia Catalana 1900-1950’ que li va merèixer unes quantes crítiques (principalment, com sol passar, dels poetes que no sortien antologats).  I Eduard Artells, l’home que no deixava passar ni una. I que, com en el cas de Pompeu Fabra quan va promulgar la seva reforma, va haver d’entomar les crítiques —no sempre bonhomioses— d’uns quants escriptors del moment.

Dos homes rigorosos, estrictes, exigents i durs que tenien com a divisa aquella frase de Triadú que, clarament inspirada en el mestratge de Carles Riba, deia: ‘Entre tots ho farem tot, d’acord. Però el que fem, fem-ho bé’. Una divisa que, per la seva banda, al País Valencià Joan Fuster definia amb una altra frase memorable: ‘Pus parla català, vegem què diu’.

Acabo ja.

Vivim uns temps complicats en els quals ens toca lluitar per allò que hauria de ser tan evident i indiscutible com la consideració a tots els nivells del català com la nostra llengua nacional. Fa seixanta anys exemples de fermesa irreductible i d’idees clares eren necessaris. També ho són ara mateix. Amb el seu exemple l’Artells ens va marcar un camí. Fóra desitjable, molt desitjable que no el tornéssim a recloure cinquanta anys més en l’armari dels oblits.

Moltes gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!