Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de febrer de 2023
0 comentaris

Joan Fuster-Eduard Artells: una picabaralla de 1970 (més batalletes de l’arxiver) (i 9).

Per conèixer millor els antecedents del cas us aconsello que llegiu el capítol inicial de la sèrie (aquest).

I també que llegiu aquí el capítol anterior.

Tal com us avançava en l’apunt anterior tanco aquesta sèrie amb un apunt més extens que els anteriors però que em sembla molt oportú perquè reprodueix un parell d’articles d’Eduard Artells en els quals explica els seus criteris professionals a l’hora d’enfrontar-se amb un text per corregir.

Per la il·lustració que he triat per a l’encapçalament de l’apunt ja haureu deduït que els dos articles estan inclosos en el llibre “Llenguatge i gramàtica” editat per Barcino l’any 1969.

I com he fet en els apunts anteriors, he destacat en vermell algunes frases i paràgrafs que m’han semblat orientatius per al lector.

Actitud correcta del corrector

Eduard Artells (Revista Criterion, volum XVII, aprox. 1964)

En un dels darrers números del “Figaro Littéraire”, i en la seva secció habitual Usage et grammaire, Aristide diu, entre altres coses interessants, això que segueix:

“No crec pas sortir de les meves atribucions gramaticals consagrant la meva crònica al ‘Memento typographique’ de C. Gouriou, que acaba d’aparèixer a la casa Hachette, C. Gouriou té en aquest domini una experiència privilegiada, puix que és el cap dels lectors-correctors a la gran casa que ha editat la seva obra. Per això defineix excel·lentment el paper d’aquest auxiliar indispensable a la perfecció d’un llibre (o d’un diari) que és el corrector, de qui el públic ignora gairebé tot.

“Per a corregir professionalment, fins la funció mateixa de l’esperit ha d’ésser invertida: hom no pren consciència del veritable aspecte del text sinó practicant disciplines contràries a les habituals creades per l’estudi i la cultura, així com als reflexos adquirits des de la infantesa. La recerca voluntària i sistemàtica de les faltes exigeix de fet una mena de lectura especial, d’adquisició difícil — impossible àdhuc per a certes intel·ligències — i que consisteix essencialment en un lletreig analític mental, atent a percebre tots els signes “gràfics”, prou ràpid, tanmateix, per a no perjudicar la comprensió del text.

“Es tracta, doncs, d’un autèntic mester que no s’adquireix sinó amb un llarg aprenentatge.”

Exactament. I a això resta reduïda — i no és pas poca cosa — la labor del corrector en tot país on la llengua es troba en estat de normalitat, que ha evolucionat gradual- ment al llarg dels segles, exempta d’influències forasteres i cultivada com cal des de l’escola primària, i on, per tant, hom escriu normalment bé; altrament, si un autor presenta a un editor una obra sense un mínim de correcció, li serà tornada baldament sigui molt interessant pel tema tractat. El corrector es limitarà, doncs, tot llegint un text, a posar ací una coma, allà un accent, a corregir una errada de màquina, una falta de concordança; a evitar la repetició d’un mot o una cacofonia; en resum: es limitarà a esmenar aquelles petites coses que hagin pogut passar inadvertides a l’autor, més preocupat pel fons que no per la forma.

Tanmateix, això al nostre país, ara com ara, és impossible en la majoria dels casos, atès l’estat actual de la llengua, que no ha evolucionat normalment així com les altres, que ha travessat llargs segles de decadència, que no és ensenyada a l’escola i que, d’altra banda, viu supeditada a una altra que ha influït i influeix més i més damunt d’ella a través de la premsa, del cinema i de la ràdio. La labor del corrector és, per tant, summament àrdua. De fet, a casa nostra es tracta de dues feines independents, que poden escaure’s, és clar, en una mateixa persona: la feina del lector-corrector tipogràfic al qual es refereixen Aristide i C. Gouriou, i la del corrector que ha de vigilar no solament l’ortografia —i Déu n’hi do, malgrat ésser la part més elemental de la Gramàtica—, sinó encara la morfologia, el lèxic, la sintaxi i, sobretot, la construcció de la frase; és a dir: tot; talment, que més d’un cop, perquè un text fos passadorament acceptable, caldria refer-lo de cap i de nou, cosa que, com hem dit abans, en un altre país bastaria per a fer-lo rebutjable a despit de l’interès del tema. Nogensmenys, a casa nostra ha estat possible de veure premiada una novel·la o una comèdia presentada a concurs, entacada de tota mena d’incorreccions, la qual després ha hagut d’ésser sotmesa a una rigorosa revisió lingüística i gramatical abans d’ésser donada dignament al públic.

Llavors, doncs, ¿quina positura ha d’adoptar el corrector de textos catalans conscient de la seva labor? Per tal com després de les ‘normes’ vénen les ‘mormes’, com deia humorísticament un poeta amic nostre; és a dir: el corrector, després de revisar un text, ha d’enfrontar-se amb l’autor. I ací ve el punt espinós, car no tots els autors reaccionen de la mateixa manera davant el propi text revisat per un simple corrector. Hi ha, certament, autor magnífic sota tots els aspectes, que escriu en un català depuradíssim, que no està mai prou satisfet del seu treball, que es preocupa constantment pel llenguatge i la gramàtica, i el qual, si us escau, amb tot, de fer-li cap suggeriment sobre tal o tal qüestió i que ell cregui enraonat, encara us en donarà les gràcies; però hi ha també autor que, sense ésser magnífic en cap aspecte, no admet de cap manera que hom ‘gosi esmenar-li la plana’. Hi ha, així mateix, l’autor excel·lent com a narrador, però descurat, sense cap mena de preocupació per la gramàtica, la qual deixa confiadament a les mans del corrector —“Vós mateix”, us dirà —. Hi ha, d’altra banda, l’autor que us diu: “Això, sí; això, no; això m’agrada, això no m’agrada; això és viu, això no és viu”.

Hi ha, endemés, l’autor que es plany que li heu tocat l’estil, quan el corrector creu sincerament no haver fet altra cosa sinó desfer una frase equívoca o una construcció defectuosa. I hi ha, encara, l’autor que posa el crit al cel si, ai!, a causa d’una mala interpretació del text — sovint deguda a manca de claredat per part del mateix autor —, el corrector comet una sola incorrecció: podeu estar ben certs que no la hi perdonarà mai — “Aquests correctors!”, exclamarà gairebé despectivament —; ara, això, sí: no espereu pas que digui res de les múltiples errades que, d’altra banda, el mateix corrector li hagi pogut estalviar.

Davant aquest munt de criteris divergents, cada text a revisar constitueix un veritable problema per al corrector català que, cientment, creu que, havent esguard a l’estat actual de la llengua, no s’ha de limitar a corregir l’ortografia i les principals faltes de gramàtica, sinó que ha d’atendre àdhuc al lèxic, a l’ordre dels mots dins la proposició, a la construcció total de la frase, a la substitució d’expressions o maneres de dir poc catalanes per altres de més genuïnes.

Si el corrector es troba, posem per cas, davant aquesta expressió: “No faltava més!”, i la reemplaça per aquesta altra: “Només caldria!” (o “només faltaria!”, o, encara, “no caldria sinó!”); o davant aquesta altra: “Allà tu”, i la substitueix per “Tu mateix” (o “per tu faràs”), o si es troba davant una frase com és ara aquesta: “Estaven ja tots allí, excepte Lluís”, i l’esmena així: “Ja hi eren tots, llevat (o tret, fora, menys) en Lluís”, perquè creu que aquelles expressions i aquella frase no són catalanes, bé que formades per mots catalans, sinó calcs servils del castellà, no veiem pas que l’autor pugui tenir res a objectar-hi.

Si, encara, el corrector es troba davant un passatge com és ara aquest: “Les delicades sensacions palatals que a les persones que resisteixen els llegums modestos els produeix el bròquil de X, he tractat de descriure-les en altres escrits…”, el qual passatge conté dues inversions innecessàries, amb dos pleonasmes (el primer, superflu, i el segon, obligat per la mateixa inversió), i, capgirant-lo per tal de fer-lo més planer i alhora més lògic, el construeix així: “En altres escrits he tractat de descriure les delicades sensacions palatals que el bròquil de X produeix a les persones que resisteixen els llegums modestos…”, no sigui dit que això és tocar l’estil de l’autor.

Si, finalment, un escriptor empra sistemàticament en els seus escrits: quasi, inclús, junts, excepte, molt, freqüentment o amb freqüència, a la vegada o al mateix temps, a penes, és necessari, ni molt menys, es dóna el cas, aquest any, d’un temps a aquesta part, a mitjans de maig. per altra part, millor dit, més bé, al dia segiient, més del que sembla, des d’aleshores o des de llavors, des d’allà, com a mínim, com a màxim, és llàstima, basta, sols o solament, és igual, etc., no pas per raons d’estil o de preferència, sinó senzillament perquè en castellà empraria: casi, incluso, juntos, excepto, muy o mucho, frecuentemente o con frecuencia, a la vez o al mismo tiempo, apenas, es necesario, ni mucho menos, se da el caso, este año, de un tiempo a esta parte, a mediados de mayo, por otra parte, mejor dicho, más bien, al día siguiente, más de lo que parece, desde entonces, desde allí, como mínimo, como máximo, es lástima, basta, sólo o solamente, es igual, etc., i el corrector “es permet” de substituir, de tant en tant, aquells mots i aquelles expressions, correctes, és clar, per: gairebé, fins o fins i tot o àdhuc, plegats, llevat o tret o fora de, gaire, adverbi i adjectiu (“és gaire lluny?”, “n’hi ha per gaire estona?”), sovint, alhora, amb prou feines, cal, ni de bon tros, s’escau, enguany, d’un quant temps ençà, a mitjan maig, d’altra banda, més ben dit, més aviat, l’endemà, més que no sembla, d’aleshores ençà o de llavors ençà, d’allà estant, pel cap baix, pel cap alt o a tot estirar, és de doldre, n’hi ha prou, només, tant se val, etc., respectivament, no pas per la pruïja de fer esmenes, sinó perquè davant la concurrència d’aquelles paraules i d’aquelles expressions, més acostades al castellà, tem que les darreres no perillin d’ésser bandejades de mica en mica del lèxic sortosament encara viu, no creiem pas que ningú pugui blasmar-lo al·legant que això és fora de les seves atribucions, que és excedir-se, o que així encongeix — “encotilla” — i empobreix el llenguatge, com, potser massa sovint, ha estat dit dels correctors. D’altra banda, així procedint, el corrector no creu fer altra cosa sinó seguir aquell assenyat consell de mestre Fabra: “De dues paraules, de dues expressions igualment bones, val més emprar d’antuvi la més genuïna: l’altra sempre ens queda de recurs.”

I posats a citar el Mestre, vegeu què opinava ell dels correctors:

“Hem de procurar que en morfologia i sintaxi s’arribi al mateix estat de fixació a què hem arribat en ortografia. Certament ja fa anys que un gran nombre de publicacions surten amb una certa uniformitat gramatical: això és obra d’uns pocs correctors que s’han aplicat a revisar gramaticalment les obres sotmeses a llur correcció seguint el sistema preconitzat per l’Institut, l’acció benefactora d’aquests correctors, com no serà més faedora i eficaç el dia que no es trobin amb tantes regles facultatives, amb tants punts encara no ben fixats! Els qui coneixem, per exemple, la labor realitzada per un Guanyavents (revisor general d’originals de l’I.E.C. fins a 1939), tot i disposar d’un sistema encara no ben fixat i veure’s contínuament entrebancat per vetos d’aquest o aquell autor, podem fer-nos càrrec de com avançaria ràpidament la difusió de la correcció gramatical el dia que un grup de bons correctors poguessin fer la revisió gramatical dels textos amb la mateixa seguretat amb què avui fan la revisió ortogràfica.” (Pompeu Fabra: ‘La normalització de la gramàtica’. La Revista, juliol-desembre 1929)

Heus aquí, doncs, a parer nostre, l’actitud correcta del corrector català en les circumstàncies actuals: aplicar la gramàtica i vetllar per la puresa del llenguatge tot esperant temps millors en què la seva labor pugui restar reduïda a la d’estricte lector-corrector tipogràfic. El dia que això serà una realitat podrem dir amb goig que la nostra llengua és pervinguda ja en un període de plena normalitat. I que aquest dia no sigui massa llunyà: tant de bo.

———————————————————————–

Corregits i correctors

Eduard Artells (Serra d’Or, abril 1965)

Hem llegit amb veritable interès l’article que Pere Calders, l’admirable autor de L’ombra de l’atzavara, publicà el mes passat (març 1965) dins “Qüestions obertes” de “Serra d’Or”, en el qual article, curt però substanciós, després d’exposar-nos el cas d’un seu amic escriptor que li parlava “dels sobresalts que tenia cada cop que veia publicat un text seu sotmès al sedàs del corrector”, i el cas del corrector les sorpreses del qual “eren tan considerables com les que pot sofrir un literat en trànsit de rellegir-se”, Pere Calders cerca de trobar l’equilibri entre “corregits i correctors”.

D’una banda ens diu: “… els escriptors som tots uns fervents partidaris d’en Fabra, ‘mentre no es fiqui amb nosaltres’. Tendim a qualificar d’estil algunes de les nostres limitacions…” (El subratllat és nostre.) I ens ho diu noblement, humilment, tot un escriptor de la talla de Pere Calders, Premi Sant Jordi 1963! Certament, més d’un literat, per justificar les pròpies limitacions, invoca això de l’estil, de la seva manera peculiar d’escriure, l’espontaneïtat, la llengua viva, etc., com si tots aquests aspectes fossin incompatibles amb la correcció idiomàtica.

D’altra banda, Pere Calders escriu: “I ja que la reflexió ens porta fatalment a invocar la humilitat, que també els correctors escoltin la crida d’aquesta virtut. Quan una cosa ja està bé, que no la canviïn per una altra, encara que els sembli millor”. En efecte: hem vist substituir, inútilment o erròniament, pròxim per proper, prolongar per perllongar, benevolència per benvolença, terme per termini, juvenil per jovenívol, pàgina per plana, cigarret per cigarreta, targeta per tarja, invitar per convidar, haig de fer per he de fer, etc., esmenes fetes només per l’afany de corregir, perquè el text sigui “més català”, o perquè el corrector “creu” que l’autor ha comès una incorrecció.

Ara: si, com dèiem en un article nostre, Actitud correcta del corrector (dins La llengua catalana. “Criterion”, 17), ” un escriptor empra sistemàticament en els seus escrits: quasi, inclús, junts, excepte, molt, freqüentment o amb freqüència, a la vegada o al mateix temps, a penes, és necessari, ni molt menys, es dóna el cas, aquest any, d’un temps a aquesta part, a mitjans de maig. per altra part, millor dit, més bé, al dia segiient, més del que sembla, des d’aleshores o des de llavors, des d’allà, com a mínim, com a màxim, és llàstima, basta, sols o solament, és igual, etc., no pas per raons d’estil o de preferència, sinó senzillament perquè en castellà empraria: casi, incluso, juntos, excepto, muy o mucho, frecuentemente o con frecuencia, a la vez o al mismo tiempo, apenas, es necesario, ni mucho menos, se da el caso, este año, de un tiempo a esta parte, a mediados de mayo, por otra parte, mejor dicho, más bien, al día siguiente, más de lo que parece, desde entonces, desde allí, como mínimo, como máximo, es lástima, basta, sólo o solamente, es igual, etc., i el corrector “es permet” de substituir, de tant en tant, aquells mots i aquelles expressions, correctes, és clar, per: gairebé, fins o fins i tot o àdhuc, plegats, llevat o tret o fora de, gaire, adverbi i adjectiu (“és gaire lluny?”, “n’hi ha per gaire estona?”), sovint, alhora, amb prou feines, cal, ni de bon tros, s’escau, enguany, d’un quant temps ençà, a mitjan maig, d’altra banda, més ben dit, més aviat, l’endemà, més que no sembla, d’aleshores ençà o de llavors ençà, d’allà estant, pel cap baix, pel cap alt o a tot estirar, és de doldre, n’hi ha prou, només, tant se val, etc., respectivament, no pas per la pruïja de fer esmenes, sinó perquè davant la concurrència d’aquelles paraules i d’aquelles expressions, més acostades al castellà, tem que les darreres no perillin d’ésser bandejades de mica en mica del lèxic sortosament encara viu, no creiem pas que ningú pugui blasmar-lo al·legant que això és fora de les seves atribucions, que és excedir-se, o que així encongeix — “encotilla” — i empobreix el llenguatge, com, potser massa sovint, ha estat dit dels correctors.

Pere Calders acaba així el seu lúcid article: “Entre diverses solucions igualment bones només pot triar l’autor, i aquest ja ho ha fet en el moment d’escriure. Després de tot, el risc d’equivocar-se en gustos o en criteris, l’accepta en donar el seu nom com a penyora.” Completament d’acord.

Tanmateix, no sempre es tracta de gustos o criteris, que en això no hi ha res a dir, sinó que si sovint —massa sovint encara: parlem per experiència— s’esdevé que més d’un escriptor té un “sobresalt” cada cop que “es rellegeix”, és perquè està convençut que li han esmenat la plana perquè sí, que li han tocat l’estil, que li han llevat espontaneïtat, etc. (no fa gaire, un escriptor, queixant-se dels correctors —“aquests correctors!”—, es planyia que si no fos que els seus treballs literaris duen la seva signatura, ni ell mateix no els coneixeria en veure’ls publicats. Deixant de banda la part d’exageració que hi pugui haver en aquest plany, el sol comentari ja és prou eloqüent: ja vol dir, ens sembla, alguna cosa), i la realitat és tota una altra: és que ignora el perquè d’una esmena feta cientment pel corrector, el qual creu no haver fet altra cosa sinó desfer una frase equívoca o una construcció defectuosa, si no errònia. Vegem d’il·lustrar això que diem amb un sol exemple —exemple, ai las!, textual,

Si un escriptor comença un escrit així: Degut a què hi hagué un malentès…”, i el corrector, “humilment” però conscient, sabent que aquests tres mots subratllats —tots tres perfectament catalans— així disposats constitueixen tres (!) incorreccions, refà la frase així: “A causa d’un malentès que hi hagué…” és perquè suposa que l’autor de l’escrit ignora tres punts de la gramàtica.

Primer: La forma participial degut, ¿a què es refereix ací, si encara no hem anomenat cap cosa amb la qual concordi? Seria correcte en: “Un malentès degut a una falsa informació”, de la mateixa manera que ho fóra en: “Una falsa informació deguda a un malentès”, o en “uns malentesos deguts a…”, o en “unes falses informacions degudes a…” Aquest degut, forma de participi, tal com l’ha emprat l’autor de l’escrit, és, doncs, un calc que ens recorda allò de “Debido al mal tiempo se suspende la función”.

Segon: El participi degut regeix, és clar, la preposició a, però aquesta preposició, així com les preposicions de i en, és omesa davant la conjunció que (mot feble), transformada a tort, en l’exemple en questió, en què (mot fort).

Tercer: Si l’escriptor no distingeix entre la simple conjunció que i el pronom interrogatiu i pronom relatiu fort què, mal distingirà entre “Són coses a què (relatiu = a les quals) cal acostumar-se” (correcte), “Els hem preguntat a què (interrogatiu = a quina cosa) es referien” (correcte) i “Tothom va accedir a què (conjunció = que) ho fessin ells” (incorrecte), en què cal, dones, reemplaçar a què pel simple que: “Tothom va accedir que ho fessin ells.” I el mateix s’esdevé amb les preposicions de i en.

I és clar: l’escriptor, desconeixent tots aquests “detalls”, creu, lògicament des del seu punt de vista, que el corrector ha obrat per capritx, al seu antull, en esmenar-li el treball.

Podríem continuar els exemples qui-sap-lo, però veiem que ens allargaríem massa. Acabarem, doncs. Í per a acabar no trobem altra cosa més escaient sinó de retreure ací uns mots de Pompeu Fabra de l’any 1929 sobre la col·laboració d’escriptors i gramàtics. Deia així el Mestre:

“La col·laboració d’escriptors i gramàtics, tants cops preconitzada per López-Picó a les pàgines de “La Revista”, és inapreciable perquè és una garantia d’encert en l’elaboració del sistema a fixar, seria, però, perillosa si els col·laboradors no estiguessin disposats a acatar aquelles solucions que, en lluita amb les rivals, guanyin l’adhesió d’una forta majoria. Bo és tenir en compte els parers de tots, però a condició de saber que hem d’acabar entenent-nos i arribar així a l’acceptació unànime d’un sistema…” “Procurem sempre d’arribar finalment a un acord: és perquè existeix ja un bon nombre d’escriptors animats d’aquest esperit de col·laboració, que estem avui més segurs de poder un dia posar en mans de la gent catalana una llengua depurada i assequible alhora. “

Mots que avui, al cap de tants d’anys escolats, encara tenen, malauradament, plena validesa per als qui seguim fidelment les petjades del Mestre. I gosem creure que també en tenen per a Pere Calders i la gran majoria dels nostres bons escriptors.

(En aquest punt dono per acabada la sèrie sobre la picabaralla entre Joan Fuster i Eduard Artells.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!