Totxanes, totxos i maons

Estic segur que si us pregunto pel significat de la paraula ‘arrilat’ la majoria de vosaltres em direu que no teniu la menor idea de què vol dir.

I si a algú li resulta familiar, no falla: es tractarà d’un lector atent de l’obra de Josep Pla ja que aquest adjectiu sol aparèixer amb una certa freqüència en els seus escrits.

Fins ara l’única informació ben endreçada sobre aquest mot la trobàvem -com no podia ser altrament- en les sempre competents i documentades pàgines de Rodamots. En aquesta, més concretament.

Així doncs, a propòsit d’arrilat i d’arrilada llegim a Rodamots que es tracta d’un ‘adjectiu no documentat, però característic de Josep Pla, que se’n val per designar coses de poc valor, de qualitat dubtosa, tronades o en mal estat de conservació.’

Ara, però, després de llegir ‘Còmplices per la llengua. Cartes 1948-1979’, l’epistolari entre Pla i Francesc de B. Moll que Edicions Destino ha publicat fa un parell de mesos, podem saber alguna cosa més sobre aquest mot tan ‘planià’.

Vegem-ho:

L’any 1962 Moll aconsegueix publicar el volum X del ‘Diccionari català-valencià-balear’ -el popular ‘Alcover-Moll’– que culmina finalment el projecte i li confessa a Pla el seu interès de recuperar els dos primers volums, apareguts el 1930 i el 1933, per tal de fer-ne una adaptació i una ampliació que permeti tenir totalment complet i posat al dia el Diccionari.

Més concretament, en una carta del 21 d’agost de 1962 (pàgina 137 de l’epistolari) Moll escriu a Pla:

“Us escric principalment per una consulta de llenguatge. Estic fent l’adaptació i ampliació del volum II del Diccionari, a punt de reeditar, i em trobo amb una paraula que vós useu sovint i que manca en la primera edició del dit volum: el mot ‘arrilat’ (…) Què dimonis voleu dir amb aquest ‘arrilat’? Us agrairé molt que m’ho feu saber, i tindré molt de gust de citar tots aquests passatges vostres per documentar el mot, que trobo ben curiós.”

Des del Mas Pla de Llofriu, la resposta arriba quatre dies després: el 25 d’agost de 1962 (pàgina 140):

“Arrilat – No l’he vista gaire escrita, però la gent de la meva generació l’ha usada molt, en el llenguatge parlat. Suposo que és un barcelonisme que s’ha escampat. És una paraula despectiva, destinada a senyalar una irrisorietat, no solament quan la irrisorietat neix d’un excés de pretensió, sinó quan neix de la inanitat real. Un pobre no és un arrilat, però un pobre amb pretensions contràries o més pobre del normal, és un arrilat. Un objecte grotesc, o amb ínfules, o passat de moda és un objecte arrilat. El surrealisme literari conté un inventari d’objectes arrilats. No sé pas d’on prové el mot, però és vivíssim i quan l’escrivim o pronunciem, la gent l’entén i l’accepta amb tota naturalitat. Us he dit que és un barcelonisme, però no us ho podria pas demostrar. En la hipòtesi de que ho sigui, és més comprensible que altres barcelonismes típics: un ‘xava’, un ‘manta’ (gandul), etc. Ja comprendreu que si fos una paraula rara o sàvia, no l’hagués utilitzada, per evitar la il·legibilitat…”

I el cicle es clou quatre dies després, amb la carta de Francesc de B. Moll del 29 d’agost de 1962 (pàgina 142):

“Gràcies per la vostra carta, i sobretot per la informació que em doneu sobre ‘arrilat’, que serà ben aprofitada en la reedició del volum II del Diccionari.”

La història, com he dit, s’acaba aquí i ja no continua, però val la pena remarcar la nota a peu de pàgina que fa Josefina Salord Ripoll, responsable de l’edició d’aquesta correspondència, que diu:

“De fet, ‘arrilat’ no fou incorporat al tom II, publicat el 1964.’

Ni en cap altre, afegeixo jo, perquè ja no se’n varen publicar més i, per tant, si consulteu el mot al diccionari Alcover-Moll us dirà que no el reconeix.

————————————————————————————–

IMPORTANT: Poc després de penjar aquest apunt un bon amic molt entès en aquests afers m’envia un enllaç (vegeu-lo aquí) a la pàgina 145 d’un volum de la col·lecció ‘Estudis de Llengua i Literatura Catalanes’, editada per Publicacions de la Abadia de Montserrat. Més concretament és el fragment d’un article de Joan Ferrer, de la Universitat de Girona, titulat ‘Josep Pla i Joan Coromines: dos homenots’. Forma part del quadern número 53 de la col·lecció, dedicat a homenatjar al lingüista Joseph Gulsoy, i va ser publicat el 28 de novembre de 2006.

Gràcies a aquesta lectura ens assabentem que Coromines, lector fervent de Josep Pla, damunt de la taula del despatx tenia un exemplar del volum primer del seu ‘Diccionari etimològic’ en l’interior del qual hi havia una nota que deia simplement ‘arrilat’. Un recordatori perquè, de cara a una nova edició del llibre, no li passés desapercebut aquell mot tan freqüent en l’obra de Pla i tan indocumentat en els diccionaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!