Totxanes, totxos i maons

El mes passat parlava aquí sobre uns elements monumentals existents en el tanatori de Les Corts de Barcelona que des de fa temps m”intriguen i anunciava que em posaria en contacte amb l’arquitecta de l’edifici amb el desig que fos tan amable de donar-me les dades que em faltaven per aclarir els meus dubtes. Quan he tornat d’Astúries m’he trobat amb la doble sorpresa d’un correu electrònic i un fax en els quals la senyora Marina Salvador m’explica els detalls del cas. Una història que, ai las, és un exemple més de les sempre complicades relacions entre els professionals i les administracions a l’hora de dotar les obres arquitectòniques d’elements que vagin més enllà de l’estricte utilitarisme. Passo a referir, doncs, les seves explicacions.

“L’element escultòric que hi ha en el patí interior del tanatori de Les Corts és obra dels escultors Silvie i Chérif Defraui, morts en accident fa uns anys. El nom de l’obra és “Fontaine du désir”. Pel que fa al laberint de formigó dins d’un paral·lelepíped d’aigua que hi ha a la part exterior forma part també del projecte arquitectònic.

En el projecte original en aquest espai del pati interior hi anaven tres elements petris clavats en el terra en un extrem al final del que era una platja representada per gespa i unes tires de pedra col·locades linialment a terra a distàncies diferents. Després vaig decidir canviar els tres monòlits (que tenien connotacions excessivament religioses) per una escultura de bronze en forma de barca que estava varada a la platja i que representava l’arribada després d’un llarg viatge. Però finalment l’Ajuntament de Barcelona va decidir col·locar l’escultura que avui es contempla. Aquesta escultura, efectivament, tenia una làmina d’aigua i, a sota, una pantalla que ocupava tot l’espai interior i que emetia imatges que venien a representar els “llocs de la memòria”. Els “lieux de mémoire”, referència constant en l’obra i els escrits dels autors: “A cette époque, les lieux de la mémoire sont le portillon que oeuvre soit sur le paradis, soit sur l’enfer”.

Avui aquest espai ha perdut una gran part del seu caràcter donat que la gespa inicial va ser canviada per heures que no necessiten manteniment, l’escultura ha perdut el seu valor simbòlic ja que no funciona i, per tant, s’ha quedat sense memòria, fet que potser ens representa a tots millor ja que cap usuari ha sol·licitat la recuperació tant funcional com formal de l’espai. Per últim el xiprer que estava situat al costat com element simbòlic, tant pel seu significat com per la seva geometria ascendent cap al cel, ha corregut una sort pitjor ja que no se n’ha tornat a plantar cap més.

Pel que fa al jardí exterior va ser dissenyat amb dues parts diferenciades. La primera corresponia a la zona d’accés en la qual l’actuació es va limitar a operacions de neteja i poda de les espècies existents i col·locant un únic arbre -“l’arbre de l’amor”- que, tant pel seu caràcter com per la floració, era un element canviant que reflectia més expressivament el canvi de les estacions, és a dir la continuïtat de la vida. Aquesta zona es representava, doncs, plena de vida amb arbres que canviaven de fesomia al llarg de l’any (el pas del temps). Després, separada per una franja d’aigua i per un pont de fusta (zona de trànsit) es passava a la zona dels que han iniciat el seu viatge final, representada per un prat verd i tranquil en el que cap element destorbava la uniformitat del paisatge.

L’element que marcava el trànsit entre els dos móns era una bassa rectangular de formigó en l’extrem més allunyat de la qual es va construir un laberint que representava la vida viscuda.

Així doncs, en sortir a través de l’oratori cap a l’exterior la família i els amics del difunt es trobaven amb un espai verd uniforme amb la intenció de propiciar un sentiment de tranquil·litat en un moment difícil. Després, finalitzat l’acte de comiat, la gent traspassava el pont que se significava a terra per mitjà del canvi de paviment que evolucionava de la pedra a la fusta tot travessant la làmina d’aigua que discorria per sota.

L’element que senyalitzava aquest canvi de zones -és a dir, el paral·lelepíped que contenia l’aigua i el de la peça del laberint- es va fissurar malauradament per una fuita d’aigua en un baixant de la coberta que es va filtrar per sota del vas de la piscina estovant la terra de forma no uniforme i provocant que el formigó treballés a flexió i es clivellés.

Novament, doncs, ens trobem amb un aspecte absolutament diferent al de l’origen i, per tant, desvirtuat i mutilat pel que fa a la seva càrrega simbòlica a la que en aquest país nostre rarament se n’és sensible.

Respecte a les paraules que estan gravades en l’escultura sembla que els comentaristes d’art les llegeixen en un ordre diferent al que vostè indica: DANS L’OEUF / DU SERPENT / LE MONDE EST / SANS PAROLES. El seu significat poètic exacte el desconec però crec recordar que està relacionat amb la forma d’ou dels atuells que la cultura funerària egípcia feia servir per dipositar-hi restes humanes.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!