Totxanes, totxos i maons

^{(La sèrie s’inicia aquí)}

És curiós: mai m’han agradat ni els zoològics ni la platja i, en canvi, dues de les èpoques que recordo més gratament estan lligades a Floquet de Neu i a la costa del Maresme. En aquells anys -hivern del 79 i principis del 80- em fascinava el goril·la albí i l’ambient del zoològic de bon matí quan no hi havia ningú més que el personal que atenia els animals i els que, com nosaltres, teníem cura de reparar les instal·lacions.  (n’hi ha més)

A quarts de vuit del matí els animals estaven relaxats. Desinhibits, gairebé diria. Talment com si fossin conscients que encara no era l’hora d’exhibir-se davant dels visitants. Passades les nou, quan enllestia la visita d’obra, m’entretenia una estona (Déu meu, quant de temps que tenia aleshores!) davant de la gàbia del goril·la albí, mirant-lo fit a fit. De vegades les nostres mirades coincidien i fins i tot en algun moment vaig arribar a pensar que podríem establir una mena de comunicació primària. He de reconèixer, però, que en els ulls del Floquet la majoria de les vegades el que es detectava era una immensa sensació de tedi. De preguntar-se “Què dimonis se suposa que estic fent jo aquí?”

Els dies que no anava al zoològic els començava, també de bon matí, a la platja del Balís on estàvem construint arran de mar un edifici de característiques molt inspirades en els moviments “post modern” americans que encara avui fa força goig. Els dos arquitectes autors del projecte demostraven, si més no, que estaven al dia del que preconitzaven les publicacions més avantguardistes del ram. L’obra tampoc la vaig arribar a veure enllestida, però en aquesta ocasió vaig ser jo qui va marxar.

La tardor de 1980, tal com vaig escriure quan vaig parlar del Tiet, en vistes del deteriorament de la companyia on treballava vaig canviar d’empresa i em va tocar anar a dirigir unes obres a la ciutat de Tarragona i a La Pineda de Salou. Allí em va agafar l’assassinat de John Lennon i el 23-F. Mai oblidaré les emissions d’aquella nit de Ràdio València -que es captaven des del lloc on jo vivia de Tarragona- amb música militar i una veu cavernosa que no presagiava res de bo llegint de tant en tant el ban de Milans del Bosch.

Molta gent recorda que durant aquella nit TVE va emetre la pel·lícula “Objetivo Birmania”. Jo, que ja l’havia vista, després de parlar per telèfon amb l’A. i saber que ella i els nois estaven bé, vaig decidir anar al cinema Catalunya de la Rambla a l’estrena de “The Shining”, de Stanley Kubric, que a Tarragona s’esqueia aquella mateixa nit. No cal dir que el que s’esperava com un esdeveniment important només va tenir mitja dotzena d’espectadors despistats o tirats pel món com jo.

Potser no era el que s’esperava de mi però en aquell moment -i en aquella situació de desplaçat en què em trobava- vaig creure que la millor mostra de resistència contra el que s’estava congriant era fer exactament el mateix que tenia pensat de fer abans de desencadenar-se l’intent de cop d’Estat. 

L’1 d’abril de 1981, l’endemà de la mort sobtada del catedràtic Antoni Comas -ara ha fet exactament un quart de segle- fart de viure a 100 quilòmetres de casa vaig canviar novament d’empresa (i aquesta vegada també de ram: abandonava definitivament el formigó i les totxanes) i vaig entrar a l’empresa en la qual encara avui treballo. Un pèssim indici, per cert, aquesta fidelitat, si se m’hagués de jutjar sota paràmetres americans…

Un cop reinstal·lat a Barcelona no em va costar gaire reprendre el contacte amb el Pere. I aquesta vegada ja sense cap relació professional per entremig.

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!