Totxanes, totxos i maons

La sorra del temps és fina, la punyetera. S’escola com aigua entre els dits. De pressa. Per això ens fa la impressió que no corre i no fa forat. Però sí que en fa, sí, de forat. La punyetera…

Tal com estava previst ahir diumenge, a quarts de dotze del migdia, l’A. i jo vàrem encaminar-nos amb la Vespa cap el cementiri de Sant Gervasi per assistir, després de més de quinze anys d’absència, a l’acte d’homenatge al poeta Joan Maragall que cada segon diumenge de febrer se celebra davant de la seva tomba. Dia fred i amb una lluminositat especial. Jo encara estossego i tinc la veu ronca. Hi ha un silenci que no m’estic de qualificar d’insòlit. Sobretot tenint en compte que la Ronda de Dalt està a pocs metres. El recinte funerari s’enfila per la muntanya a través d’una escala central que reparteix l’espai en carrers que es despleguen a banda i banda. Des de l’entrada es domina visualment tota l’avinguda central fins al templet que corona la part més alta. La zona on, precisament, hi ha els grups escultòrics més expressius, més colpidors.

Passegem. Trobem la tomba del músic Xavier Montsalvatge, traspassat aviat farà quatre anys. Hi ha un parell de dones de mitja edat que vagaregen com nosaltres. Una duu una branca d’ametller a la mà. Segurament fan temps. Com que volia fer unes quantes fotografies de la tomba del poeta sense gent ens avancem. D’entrada m’han sorprès les dimensions del conjunt -més petites- i trobar-lo en una orientació diferent a com el recordava. El temps…

La segona sorpresa és l’ametller. Aquella branca raquítica que fa més de quinze anys bregava heroicament per la supervivència és ara un arbre jove però plenament consolidat. Fins  i tot ha calgut posar-li un cable corrector que canalitza la seva empenta i fa que s’enfili ben vertical. A l’hora en punt comença a arribar gent. Res d’aglomeracions, però. Al final de l’acte ens haurem aplegat amb prou feines una dotzena de persones. Tothom es coneix. Com a mínim de venir cada any. A l’A. i a mi, discretament situats en un costat, ningú no ens diu res però és evident que suscitem una certa curiositat. Nosaltres tampoc identifiquem cap d’aquests rostres amb els de fa quinze anys, però qui sap?

L’ametller és la referència obligada per a tothom quan arriba. La majoria de comentaris coincideixen en el fet que enguany, per culpa dels freds de gener, la florida va un pèl lenta. “Però fa molt bona cara”, diu algú. I els altres ho corroboren amb grans capades. Converses ben diferents a les de l’època en què l’ai al cor era l’actitud habitual: “Tu com el veus? Vols dir que passarà d’aquest hivern?”, deien.

Una dona d’aspecte elegant centra les atencions dels presents. Ens hi apropem, la saludem, li expliquem ràpidament la nostra prehistòria i ens diu que, efectivament, d’aquella època ja no queda ningú. Que el grup no ha deixat mai de trobar-se però alguns anys han arribat a ser mitja dotzena i prou. De seguida ens adonem que entre la majoria dels presents hi ha vincles familiars. La senyora elegant -ens ho diu ella mateixa- és la filla d’en Joan Anton Maragall. La néta viva més gran del poeta.

Comença l’acte sense més cerimònies. L’home que porta la veu cantant, si fa no fa de la meva edat, saluda la concurrència, deixa constància d’un parell d’absències per raons de salut i fa la primera lectura. És del llibre “Enllà” -que, justament, ara fa cent anys de la seva aparició- i la fa sobre una primera edició extreta de l’arxiu del poeta. Déu meu, el tinc just al costat mentre ho explica i els ulls se me n’hi van directes. Després algú llegeix fragments de l'”Oda a Barcelona”, “L’ametller”… El presentador, que veu com no trec la vista del llibre, em pregunta si vull llegir alguna cosa i sense fer-m’ho dir dues vegades trio un poema de tres pàgines sobre l’exhumació de Verdaguer al cementiri de Montjuïc. Abans, però, explico a tot el grup el que abans hem explicat a la néta Maragall. Percebo un corrent de simpatia que m’agrada. “Els he explicat tot això per dir-los que ni la meva muller ni jo ens sentim intrusos aquest matí entre vostés”. Després algú més ha llegit “La vaca cega” i la néta ha tancat l’acte recitant de memòria l’esplèndid “Cant espiritual”. Un minut després l’A. i jo ens acomiadàvem amb un “Fins l’any que ve” que, pel que fa a nosaltres, puc assegurar que farem mans i mànigues perquè sigui veritat de la bona.

“A mig aire de la serra / veig un ametller florit. / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit! / Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents… / No ets encara el millor temps / pro en tens tota l’alegria.”

L’ametller (Joan Maragall)

(demà més (vegeu aquí), que queda la visita al nou tanatori que han fet just al costat del cementiri)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!