Totxanes, totxos i maons

Dimecres Sant. Visitem Empúries, que feia una pila d’anys que no ens hi acostàvem. Encertem el dia: poca gent i temperatura moderada. Ni fred ni calor, vaja. Parlant de fred i calor, decididament m’adono que les ruïnes em deixen indiferent. Ho vaig començar a copsar ja fa uns quants anys a Numància. a tocar de Sòria. I a Empúries ho he confirmat. Deu ser deformació professional però reconec que m’interessen molt més els edificis complets, ja siguin originals o restauracions, que uns vestigis per molt antics i historiats que siguin.  (n’hi ha més)

Se’m fa molt difícil d’imaginar com era la vida, els costums o les creences dels habitants d’un indret a partir de les traces dels murs que han quedat o del basament d’alguna columna que la majoria de les vegades sembla talment un tros de pedra posat a l’atzar.

De fet, la frontera del meu interès per les ruïnes la posaria en les del Born de Barcelona, que ja em fan una mica més de gràcia. Ja sigui perquè són molt més properes en el temps, o perquè són molt més completes i descriptives. Per entendre’ns, a les ruïnes del Born hi detecto sense gaire esforç una arquitectura i una concepció urbanística (i, doncs, social). A Empúries i a Numància ja em costa molt més.

Mentre l’A. repassa la guia i fa fotografies jo m’estimo més arribar-me a l’acròpoli, el punt més elevat del conjunt, i des d’allí contemplar la serena bellesa de la badia de Roses. En algun lloc llegeixo que els primers vestigis emporitans varen ser descoberts el 1908. Aviat farà, doncs, un segle. I pel que indiquen els plafons informatius generosament escampats pel recinte calculo que a aquest ritme n’hi deu haver encara ben bé per dos-cents anys més fins a tenir tot el conjunt excavat. Hi ha temps, doncs, per tornar-hi. I amb l’alicient que com més triguem més antigues seran les ruïnes i més valor tindran (he, he).

Després passegem per la platja fins a les restes de l’antic port. Aquí sí que sento una emoció especial ja que justament per aquest punt és per on, vint-i-set i vint-i-tres segles enrere respectivament, varen entrar a la Península Ibèrica les cultures grega i romana.

Aquí, amb l’aigua encalmada que arriba fins a tocar dels meus peus, amb el Montgrí a l’esquena i contemplant. nord enllà, els contraforts del Cap de Creus mig esvaïts per la calitja, sí que s’entén perfectament la denominació de mar de cultures que té la Mediterrània.

De tornada, travessant l’Emporda sense presses, poso el “Bloc de lírica dura”, de Víctor Bocanegra, un dels discos imprescindibles de 2005. No m’ho hauria imaginat mai però els versos extrems de Pepe Sales -amarats de sexe, droga, sida i mort- ens arriben d’una manera especial enmig d’aquest paisatge harmònic i equilibrat que tantes vegades, repapat en el silló de casa, he evocat (i estimat) en la distància gràcies a Josep Pla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!