Totxanes, totxos i maons

(La sèrie s’inicia aquí)

L’amistat amb el Pere s’ha mantingut ben ferma tot i que han passat moltes coses des d’aleshores. Jo vaig deixar el ram de la construcció, ell encara s’hi manté. Jo continuo vivint a Barcelona i ell, en canvi, ja fa uns quants anys que viu enmig d’un bosc en una urbanització molt tranquil·la del Vallès Oriental.

A principis dels 80 durant una llarga temporada ens vèiem un cop per setmana a la nit a casa seva o a la meva. Era per l’època que jo feia el meu programa de música a Ràdio Obrera. Recordo que tant a ell com a mi ens fascinava la cançó “Bette Davis Eyes“, que cantava Kim Carnes, i en general tot el disc “Mistaken Identity“. Tant que fins i tot vàrem començar a escriure a quatre mans el guió del que ens imaginàvem que seria un curtmetratge ambientat en aquesta cançó. Una espècie de videoclip allargassat que va acabar perdut en una llibreta que ja no conservo.  (n’hi ha més)

A través de la que aleshores era la seva parella el Pere coneixia l’Alberto Manzano, l’home que més coses sap en aquest país sobre Leonard Cohen i Jackson Browne, i de seguida el vàrem afegir a les nostres trobades setmanals. Jo, al Cohen, ja el coneixia de molt abans però el descobriment de Jackson Browne li dec al Pere i a l’Alberto Manzano.

No cal dir que vaig aprofitar els meus privilegiats contactes per al meu programa. En vàrem fer un dedicat monogràficament a Leonard Cohen i un altre a Jackson Browne. El primer el vaig estructurar en forma de conversa amb el Manzano. En el segon va ser el Pere qui em va acompanyar a l’estudi.

Mentre escric aquestes notes tinc damunt la taula l’escaleta del programa dedicat a Browne i la paperassa auxiliar que vaig fer servir. Els guardava dintre de la carpeta de l’LP “Running on empty” (un dels avantatges que tenien les carpetes dels discos de vinil: que et servien d’arxivador) i veig -me n’havia oblidat completament!- que em vaig atrevir a llegir unes macarròniques traduccions al català que vaig fer de “Song for Adam”, “Ready or not”, “Running on empty”, “The fuse” i “For everyman”. El que sí que, en canvi, recordo com si fos ara és que el Pere va llegir, magníficament per cert, el “Pandémica y Celeste” de Gil de Biedma mentre sonava de música de fons “The pretender”. Quines coses…

L’època de la Ràdio Obrera i de les trobades setmanals amb el Pere es va acabar també. Ell va canviar de parella i va trobar la Mercè, la que ha acabat sent la dona de la seva vida. Una arquitecta encantadora i plena d’energies positives amb la que ha tingut dos nois, ara ja adolescents, i amb la qual és un home feliç i content.

Fa cosa de vuit o deu anys el Pere, que en algunes coses és encara més clàssic que jo, es va entestar a recuperar les revetlles de Sant Pere, el seu sant. I des d’aleshores cada 29 de juny obre les portes de la seva casa boscana a una colla d’amics, veïns i col·legues per fer-hi festa grossa (amb música de vinil, és clar).

Ell va ser també el primer que em va parlar de Milladoiro i durant tots aquests anys sempre he tingut un recurs per trobar-lo que no em fallava mai: anar a un concert del grup gallec. No se’n perdia ni un. I gràcies a una gestió seva l’A. i jo vàrem poder assistir ara fa deu anys al primer concert de Jackson Browne a Barcelona, a la sala Bikini.

Per això mateix no em vaig sorprendre gens quan, ara fa vint dies, en acabar el concert de Jackson Browne al Palau, mentre em barallava amb la bufanda, la jaqueta, l’abric, el casc i la bossa vaig notar que algú em donava un cop al clatell quan abandonava la meva localitat. Ni tan sols em vaig girar. Vaig dir: “Ja tenim aquí a mestre Pere”. I ell, amb la Mercè al seu costat com sempre, em va contestar: “Què fas, Janot, a aquestes hores i tan sol?”.

Després, ja al carrer, vàrem bavejar una estona rememorant els moments àlgids del concert -quin altre paio, el David Lindley, per cert (vàrem coincidir)- que acabàvem de veure, ens vàrem interessar per les saluts dels no presents i ens vàrem dir adéu fins a la propera… o fins a Sant Pere.

I mentre enfilava amb la moto Llúria amunt cap a casa pensava en la llarga amistat amb el Pere i em vaig conjurar a deixar-ne referència en aquesta col·lecció de batalletes carrosses en què, a poc a poc, s’estan convertint aquestes totxanes.

Deu ser cosa de l’edat, això d’evocar. Però, mira, ve a ser com el rock and roll. Són només records… “but I like it!”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!