Totxanes, totxos i maons

Rient rient resulta que aviat farà trenta anys que el Pere i jo ens coneixem. Va ser el meu ajudant en la construcció del primer edifici en el qual vaig fer de Cap d’Obra: un bloc d’habitatges a l’avinguda de Madrid, just al costat d’una caserna de la Guàrdia Civil, per compte de la constructora Ecisa a la qual ell i jo -amb el Tiet, el nostre Cap de Sector- pertanyíem.

Aleshores no ho sabíem però es veu que el nostre tàndem era seguit molt atentament pels directius de l’empresa que veien en la renovació generacional que el Pere i jo personificàvem no només la gran esperança de futur sinó l’única via per tirar del carro d’una companyia estructurada segons uns cànons organitzatius que ja començaven a no estar de moda. És a dir, a no ser competitius. (En honor a la veritat he de dir que, malgrat les bones intencions, l’esperança es va esmunyir ràpidament ja que l’empresa va fer fallida tres anys després).  (n’hi ha més) 

Recordo l’equip que em donava suport en aquella obra i, vist ara amb perspectiva, hi detecto la mà provident del Tiet al darrere. Ho dic sobretot perquè vaig tenir la sort que em possessin el Núñez, un dels encarregats més solvents i veterans de la casa (sort en vaig tenir, de la seva experiència, en més d’una ocasió), amb el qual el Pere i jo compartíem complicitats ideològiques -el 1977 tot el país estava en plena ebullició i encara no ens havia arribat el desencís- i caixes de Fàries. Gallegues, és clar.

En la caseta que feia les funcions d’oficina d’obra vàrem muntar una espècie de “sindicat de la Fària” -una caixa comuna per comprar paquets a l’engròs d’aquests cigars perquè mai no ens faltessin les existències- els militants del qual érem el Pere, el Núñez, Tomàs el gruïsta (un personatge fonamental en totes les obres), l’Herrador i jo.

L’Herrador tenia la categoria de peó especialista i era el clàssic “maestro pegotes” imprescindible perquè amb enginy, cinta aïllant, unes alicates i un manyoc de filferro era capaç de resoldre els problemes més envitricollats que en qualsevol moment podien amenaçar amb paral·litzar l’obra. Ara em ve a la memòria que mentre era amb nosaltres li varen concedir un pis a Ciutat Badia, un barri que ell, amb encomanadís entusiasme, denominava “el pequeño Nueva York”. Quines coses…

Recordo també que per aquella època -les modernors de 1977- jo anava pel món (i per l’obra, és clar) amb uns pantalons texans de color blau cel amb peto i plens de butxaques que, a part d’anar-me de perles per poder dur al damunt les mil coses que fan falta quan t’enfiles per les plantes d’un edifici en construcció, em donaven un toc de “progre” cosa fina.

L’obra de l’avinguda de Madrid la tinc molt lligada a una sèrie de records de caire socio-polític. Per exemple, el matí del dimecres 15 de juny de 1977 -data de les primeres eleccions democràtiques- formigonàvem la rampa del pàrquing (a la tarda vàrem fer festa per anar a votar), quan l’estructura anava per la segona planta hi va haver un atemptat terrorista amb morts contra la caserna de la Guàrdia Civil del costat i quan l’edifici va cobrir aigües per comptes de posar la bandera espanyola vàrem penjar les banderes autonòmiques representatives de tots els que havíem intervingut en l’obra fins a aquell moment.

Recordo com si fos ara el dia que vaig anar a comprar-les en una botiga que hi havia a la plaça de l’Àngel, a la sortida del Metro de Jaume I, i si tanco els ulls revisc el goig que feia aquella façana -el Tele/Exprés i El Correo Catalán varen publicar-ne una fotografia- amb el reguitzell de banderes de Catalunya, Andalusia, Extremadura, Aragó, Mallorca (el cap de la colla dels ferrallistes era de Manacor), Galícia i Euskadi. Aquesta darrera, per cert, va ser penjada per ordre meva -no havia passat cap basc per l’obra- i tothom hi va estar d’acord sense fer preguntes. Alguna prerrogativa havia de tenir el Cap d’Obra, no?

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!